Vinader: “El gran reportatge i la investigació donen brillantor als mitjans”

El periodista Xavier Vinader, amic de la Lamentable, ha mort avui (9 d’abril) a Barcelona a causa d’una pneumònia. En homenatge a la seva memòria reproduïm l’entrevista que va aparèixer publicada en aquest bloc el maig del 2012

ENTREVISTA  a Xavier Vinader

VINADER-PRESO-Néstor Bogajo
Periodista

Ens ha rebut al seu despatx un matí plujós com feia temps que no se’n veia a Barcelona. “Com és que treballem el dissabte?”, ens pregunta. “És quan tenim temps per fer el que ens agrada fer”, responem. I és la primera d’un bon grapat de preguntes que l’entrevistat farà a l’entrevistador abans de començar l’entrevista. Damunt la taula, un exemplar del seu darrer llibre: Quan els obrers van ser els amos (Pagès Editors, 2012), un recull de materials que Xavier Vinader (Sabadell, 1947) va escriure durant la vaga general que va esclatar el febrer de 1976 a la seva ciutat, i que enfrontà un consistori desacreditat amb una ciutadania ansiosa de llibertat i de deixar enrere els anys foscos de la dictadura. El manuscrit va romandre anys i panys a l’Arxiu Històric de Sabadell i ara es publica amb un bon munt de materials complementaris. Aquest vespre, 3 d’octubre, es presenta a la sala d’actes de Comissions Obreres de Catalunya (Via Laietana, 16; 19.30 h).

L’historiador Xavier Domènech Sampere recorda al pròleg del llibre que tot va començar amb unes “càrregues policials contra una manifestació pacífica per l’ensenyament públic”. Sona a titular d’aquesta mateixa setmana.

És veritat. Llavors es reclamaven coses que no es tenien, i ara defensem que no ens les treguin. Aquesta seria l’única diferència. Ara es lluita contra les retallades en tot allò que es va aconseguir lluitant. Per això penso que, tot i que el títol del llibre sigui una mica agosarat, Quan els obrers van ser els amos, en aquell moment, durant aquella setmana, els obrers van marcar el pas a Sabadell, certament. Crec que ara hi ha un renaixement d’aquesta consciència obrera que s’havia anat esvaint amb el pas dels anys, durant la Transició. Semblava que tot estava consolidat i que tot això ja no feia falta. Però, amb tot el que està passant -la crisi econòmica, la deriva d’Europa…-, els moviments cívics, obrers i ciutadans s’han adonat que cal sortir al carrer de nou per defensar les coses. I una de les armes que tenen és la vaga, pronunciar-se al carrer.

 

Les vagues han canviat molt. Abans la gent s’arriscava més. Hi moria gent. Ara els sindicats surten al carrer amb les banderes, algú crema algun contenidor…
…els colpegen, els tiren pots de fum o pilotes de goma, i es queixen molt, també -evidentment que s’han de queixar!-. Però sí, a nivell de consciència social, les vagues són molt diferents. Llavors la gent era conscient que hi havia coses per conquistar: les llibertats democràtiques, l’amnistia, l’estatut d’autonomia, les reivindicacions obreres… I hi havia uns moviments obrers i ciutadans amb un cert entrenament de resistència, perquè venien de la clandestinitat. La situació ara és ben diferent: crec que aquests moviments s’han aburgesat -i no és que m’agradi massa la paraula-. S’han apoltronat. S’han tornat cofois. S’han descafeïnat. La capacitat de lluita aferrissada s’ha perdut. I, desgraciadament, l’estan recuperant -o la recuperaran- a base de clatellades. Ha canviat molt, però, el sentit unitari, la solidaritat. I el saber-se capaç de guanyar: la moral. L’aspecte moral encara està per recuperar. S’hi ha tirat molta aigua al vi en aquests anys. Tots plegats: els partits polítics, els primers, a nivell de formació de quadres polítics i de consciència política; els sindicats, a nivell de consciència sindical i consciència de lluita… Els sindicats s’han convertit en grans maquinàries; han aigualit bastant el cafè. I ara, de cop i volta, han de tocar el tambor de guerra. Però la gent ja no està acostumada a posar-se les pintures de guerra, com els indis.

Com era Sabadell el 1976?
Era una ciutat amb estructures de poder blaves -és a dir, feixistes- i una ciutadania amb un substrat d’esquerres important. Era el cinturó industrial de Barcelona; una ciutat obrera, amb capacitat de lluita. Sempre hi havia hagut una dicotomia entre el centre, burgès, i la perifèria, molt degradada, de barris, com -Ca n’Oriac, Can Puiggener, la Plana del Pintor…-, on havia nascut una consciència social molt important. I no per casualitat: era gent que havia vingut amb la immigració, a barris d’autoconstrucció, on van treballar molts capellans obrers lligats al que seria la teologia de l’alliberament i on els assistents socials van fer un treball interessant. En acabar-se la dictadura, però, el centre i la perifèria van unir esforços. En aquesta vaga es veu claríssim: no van haver-hi diferències. La punta de llança van ser els obrers, el moviment obrer, però hi van acabar participant les associacions de veïns -que van marcar el ritme-, els ensenyants, els botiguers… Va ser transversal. Les organitzacions polítiques i sindicals no havien sortit encara de la clandestinitat. I hi havia un sentit unitari important. Les divisions ideològiques no van gravitar sobre la vaga. Hi havia un objectiu comú: que l’Ajuntament fes seva la petició d’amnistia pels presos polítics i rebutjar unes estructures d’extrema dreta, de Falange, que es consideraven caduques. El consistori, en enrocar-se, va provocar un enfrontament amb la major part de la ciutadania. Les associacions de veïns van posar taules al carrer per votar sobre l’alcaldia, i van acabar demanant la dimissió del consistori. Sabadell era un far del moviment obrer. Un bastió, junt amb les organitzacions cíviques als barris.

Les institucions franquistes es van comportar a Sabadell de forma diferent a com ho feien a d’altres ciutats?
Els d’aquí van ser dels primers que van intentar resistir. Ho havien tingut sempre tot molt controlat. Una vegada vaig escriure un article que es deia “De ciudad piloto a ciudad farolillo”, desmuntant l’eslògan que deia que Sabadell era la Ciudad piloto del deporte español. Era piloto perquè hi havia la Joventut Atlètica Sabadell i el Club Natació Sabadell, d’on sortien esportistes importants. Però era ciutat farolillo en infraestructures als barris, ambulatoris, escoles… Ho van considerar un atac contra la ciutat. I al vespre em van posar una bomba a la porta de casa meva, quan vivia amb els pares. Poca broma. A nivell d’estructures, era una ciutat molt blava, blau fosc. Recalcitrants del franquisme. Els pretorians del Règim. Un alcalde que ho havia tingut tot controlat. I va dir: “què diuen aquests quatre gats? Nosaltres continuem, i a veure qui ens treu d’aquí!”. Els antidisturbis van ocupar la ciutat varies vegades. Les companyies de reserva general venien de Valladolid, el centre dels antiavalots. Crec que el que va passar a Sabadell els va servir d’exemple i en altres ciutats ja no van tenir aquesta actitud. Pensa que va ser quatre mesos després de la mort de Franco. I, poques setmanes després, van haver-hi els fets de Vitòria, quan la policia va disparar contra els obrers i va matar gent. A Madrid, manifestacions que acabaven amb morts. Després, Atocha. Després, Montejurra. Aquell any va ser un daltabaix. Manuel Fraga, a les seves memòries, diu que Sabadell “pudo convertirse en el Petrogrado español”, com si fos la revolució russa, els soviets! Imaginat com ho veien des del Règim. I una altra cosa important: aleshores, a nivell polític, es parlava de ruptura o reforma, i a Sabadell hi va haver una ruptura. Al país, la Transició és la reforma. Però, a Sabadell, la ciutat va dir prou. A nivell local, es va produir una ruptura entre els estaments del Règim i la ciutadania, i va guanyar la ciutadania. Els dirigents obrers van acabar negociant amb el governador civil de Barcelona, saltant-se l’alcalde. El Règim es va adonar que havien anat massa lluny i que podien acabar malament. Quan van començar a veure assemblees de milers de persones, van veure que la situació se’ls anava de mare. I els obrers van acabar negociant amb el ministre de governació, Fraga. Van desautoritzar l’alcalde i el consistori, on va quedar un buit fins a les primeres eleccions democràtiques. Van portar la democràcia a la ciutat una mica abans que a d’altres llocs.

Trobo que se’n ha fet poca divulgació.
La memòria de la Transició encara està per fer. Està per fer la memòria de l’antifranquisme. Se’n ha parlat molt, de la Guerra Civil. Però la història de la lluita clandestina contra la dictadura està per fer. No trobes llibres d’història de la clandestinitat. Perquè tothom es va posar d’acord en que era millor no remenar-ho: ni les tortures, ni qui eren els torturadors, aquest tipus de coses. Perquè és molt brut tot això. La Transició no és tan idíl·lica ni tan modèlica com ens l’han venut. No és la Transició de Victoria Prego i els seus documentals, on semblava que tot ho havia fet el rei. No. A la Transició hi van haver bastants morts, que tothom ignora ara, però que es van produir. I moltes angunies i moltes inquietuds i moltes coses que encara no s’han estudiat a fons. El 1976 va ser l’any de la primera trencadissa. Van passar moltes coses. La vaga de Sabadell, Vitòria, Montejurra… Quantitat de coses. I ara les veus amb perspectiva. Per això m’ha fet il·lusió editar aquest llibre, perquè és un homenatge als homes i dones que ho van protagonitzar, i que la història els ha passat per sobre. Gent de pedra picada, que ara són grans: un està en una residència d’avis, l’altre està a la seva associació de veïns, l’altre està a casa seva, l’altre està malalt, algun s’ha mort…, i que ho van fer amb tot el cor, sense tenir rèdits. Ho van fer per consciència obrera i política. Cap d’aquests ha sigut després un dirigent polític o sindical important. Han seguit com el primer dia. I això que tenien una responsabilitat molt gran: sortien elegits als rams i a l’assemblea general -imaginat el nivell de democràcia que hi havia-, unes assemblees complicades de dirigir, en què hi havia representades diverses tendències. Però van anar tots a una. Pensa que un moviment et pot costar més o menys engegar-lo, però després has de saber canviar les marxes i has de saber parar en un moment determinat. I aquesta gent ho va fer. Ho vaig viure en primera línia i crec que mereixen el reconeixement que la història no els ha fet.

Durant molt de temps s’ha explicat la història de la transició parlant només d’una elit política. Recentment, però, els estudiosos han començat a reconèixer el mèrit que hi van tenir moviments com l’obrer o el veïnal.
Aquest llibre, de fet, surt pels historiadors. En un acte a la Fundació Bosch i Cardellach, Josep Maria Benaul, un historiador de Sabadell que havia estat director de l’Arxiu Històric de la ciutat, va dir que aquest llibre s’havia de publicar. I em van engrescar. Així que la proposta surt de l’avantguarda dels historiadors, que s’estan començant a plantejar aquest tipus d’investigacions.

Perquè no ho han fet fins ara? Per una qüestió de perspectiva històrica? Potser era un tema massa recent com perquè els historiadors l’estudiessin.
Potser perquè, de cop i volta, es va posar de “moda” la Guerra Civil. Compromet menys, la Guerra Civil. Perquè queda més lluny. Hi han pocs protagonistes vius. De la Transició, en canvi, en queden molts. Potser el clima polític i social també ha ajudat: manifestacions, aldarulls, vagues… I que la dreta ha tornat a treure el cap: molts dels seus dirigents actuals són de les famílies del franquisme, els mateixos però vestits d’Armani. A mi no m’enganyen; aquests han mamat el que han mamat a casa seva. Llavors, això ha facilitat que alguns historiadors es posessin les piles i comencessin a parlar d’aquestes coses. Alguns d’ells eren joves o estudiants o professors en aquells anys. I se’n han adonat que hi ha un immens forat per omplir a nivell historiogràfic: recuperar la memòria col·lectiva. Entre d’altres coses, perquè la gent que ho va protagonitzar ja té una certa edat. Ens podem trobar de nou com quan hem volgut recuperar la memòria de la Guerra Civil, que s’està recuperant, però amb pocs protagonistes vius que et puguin explicar les coses. Això o es fa ara o no es farà.

El llibre és un recull de materials escrits pràcticament al carrer, durant la vaga. Com era fer de periodista en aquell moment i en aquella circumstància?
Penso que a mi i a alguns altres ens va tocar fer el que ara seria periodisme multimèdia. Érem una mena de periodistes orquestra: anàvem als llocs, fèiem fotos, gravàvem, de vegades filmàvem -les úniques imatges que hi han d’aquesta vaga les vam fer Pere Joan Ventura i jo, amb una càmera de 16 mm que ens havia deixat la comissió democràtica de cinema-… Ho fèiem tot. T’implicaves tant que estaves a les manifestacions, a les reunions clandestines, als plens de l’Ajuntament, a les reunions amb els empresaris… De vegades me’n faig creus: com podia estar a tants llocs físicament? No hi havia ordinadors, ni telèfons mòbils. Tot era molt més pedestre. Amb Comissions Obreres tenia llaços orgànics. I hi havia missatgers que em portaven coses en moto. Informacions i paperets; me’ls deixaven a la bústia, perquè estigues al corrent de tot. Amb el moviment veïnal mantenia contactes continus. Els periodistes aixecàvem acta de tot el que estava passant i, a més a més, teníem la responsabilitat que transcendís fora del marc local. Si una informació es publicava fora del país, tenia una repercussió que te’n adonaves. Si Le Monde publicava que hi havia hagut una vaga important a Sabadell, els capitosts del Règim anaven de cul. Aleshores eren molt importants aquest tipus de coses. Poder transmetre, explicar, no solament en els mitjans clandestins -que també es feia, perquè feies fotos i les reparties a tothom, a tots els butlletins- o a nivell nacional -per la qual cosa calia passar el sedàs de la censura-, sinó a nivell internacional. I penso, com ho podia fer tot això? Doncs ho feies. Dormies poc.

Expliqui’m com s’ho feia per aconseguir aquesta repercussió internacional.
La meva generació de periodistes és la primera que va començar a teixir llaços internacionals. Jo tenia llavors contactes a França; hi havia anat moltes vegades. Coneixia gent de Libération, Le Monde… Quan era un jove estudiant, una de les coses que vaig fer va ser anar a Madrid i conèixer tots els corresponsals estrangers. El famós Novais, per exemple, que era el corresponsal de Le Monde i amb qui m’havia reunit moltes vegades. I li passaves informació. I aquests ho repercutien. O l’enviaves per canals a Paris. Recordo que durant un temps vaig fer de correu de la comissió democràtica de cinema, amb el Pere Portavella i tota aquesta gent. Filmaven les manifestacions clandestinament, o les vagues obreres, i jo portava les pel·lícules a Paris. Aquí no es podien revelar; no les podies dur a un laboratori. A Paris es revelaven i es repartien entre les diverses televisions europees: la danesa, la sueca, la BBC…. Utilitzaves canals clandestins. Aquells quatre periodistes que estàvem ficats en tot això teníem un entrenament molt bo: a part de l’escola de Periodisme, teníem una altra escola impagable: la de la clandestinitat. Quasi tots havíem militat o militàvem en organitzacions antifranquistes. Llavors tocaves tecles que ara no te les pots ni imaginar, però llavors hi estaves acostumat: reunions clandestines, seguiments i contraseguiments, cites de seguretat, arxius amagats… T’hi havies habituat a la universitat, militant en organitzacions clandestines… I ho utilitzaves en el periodisme també. Et donava un plus. No solament era arribar i prendre quatre notes. Tenies una petita infraestructura que et permetia fer aquestes coses.

Amb quines dificultats concretes es va trobar durant la vaga?
D’entrada, en aquest cas concret, era un treball arriscat, perquè Sabadell era una ciutat important, obrera, però on es coneixia tothom. L’extrema dreta em tenia molt marcat. I les autoritats locals també. Jo era qui escrivia la major part de les cròniques. Altres corresponsals també ho van fer. Però a Tele/eXpres i Mundo Diario li van donar molta importància. Algunes cròniques sortien a primera plana.

Era corresponsal per tots dos diaris?
Durant una època. Després em vaig quedar a Tele/eXpres. A la vaga ho era només de Tele/eXpres. I Tele/eXpres va jugar fort pel tema. Era la línia del moment. Tothom donava importància a les coses de barri i al moviment obrer. Era el moviment emergent. Dificultats? Que havies d’estar molt atent de cuidar les transmissions. Moltes vegades no les feies ni per telèfon. Portaves el treball directament a la redacció. I les fotos igual. Ara totes aquestes fotos que surten al llibre semblen innòcues, però aquí hi ha les cares de molta gent. I això ho utilitzava la Brigada Político-Social. Fotos d’aquestes només van ser publicades posteriorment. Sempre es publicaven fotos que no poguessin comprometre. O que estigués molt clar que la cosa era tan gran que ja donava igual. La protecció era la publicitat. Com més publicitat, més protecció. També calia vigilar que l’extrema dreta no et fes una malifeta, perquè eres un objectiu. N’eres conscient. Això et marcava molt a nivell d’autoritats locals. Eres “el apestado”, “el rojo peligroso”, a nivell barceloní o provincial i també a nivell estatal, perquè el governador civil sabia perfectament qui era afecto i desafecto. Les estructures repressives t’intentaven intimidar. El que era molt important era que no t’enganxessin, per exemple, en una reunió clandestina. Perquè havies de mantenir una certa aparença que eres el periodista, el notari de l’actualitat, però si t’enganxaven en una reunió clandestina… Hi anaves perquè volies saber, per exemple, si s’organitzava una campanya, quan s’organitzava i de quina manera. I això t’obligava mantenir contactes amb organitzacions il·legals. I si t’enganxaven en una reunió d’aquestes se t’emportaven per davant. El més important era que a través de tu no arribessin als teus contactes, que no detinguessin a ningú. Per mi la preocupació era que el meu treball servís al moviment obrer o a la lluita per la democràcia, i que no fos utilitzat mai per reprimir més gent. Que no t’enganxessin una agenda amb noms, números de telèfon, contactes, reunions… Prenies mesures. Era un estrès afegit al teu treball.

No sé si ara hi ha molts periodistes que tinguin tan clar quin és el seu objectiu. Ni si aquest objectiu és, precisament, servir a la democràcia.
Jo també penso com tu.

En aquella època el periodisme era molt més militant que no pas ara.
No miraves els horaris. Ni si era dissabte o diumenge. Tothora estaves amb això.

Era una forma de vida.
Sí. Jo sempre dic que he fet del periodisme un sacerdoci. M’ho vaig creure. M’ho crec. T’apassiona. I així em va. Vaig optar pel periodisme per un plantejament polític. Vaig considerar que una ploma podia ser tan útil com un arma per lluitar contra la dictadura. Em vaig fer periodista per això, amb aquest objectiu. Vaig entrar de jovenet. Sóc de la generació que va començar a fer periodisme en pantalons curts, a butlletins, a revistetes; parlàvem de la nova cançó catalana, de la recuperació de la llengua… Jo em vaig criar als claretians de Sabadell. Vaig tenir de professor al bisbe Casaldáliga, que era un jove missioner. I vam canviar el missalet pel Capital, pel marxisme.

Vostè ha estat exiliat com a conseqüència dels seus estudis sobre la guerra bruta al País Basc. Quan la vaga de Sabadell, a Barcelona seguia empresonat Josep M. Huertas, també per publicar informacions incòmodes per als militars. Què n’opina dels periodistes actuals que fan el que mana l’empresa, sense protestar, per tal de mantenir un sou de misèria? Pot ser possible que sigui més difícil ser rebel ara que durant els anys convulsos del tardofranquisme i la Transició?
És pel que parlàvem abans: la manca de consciència i de compromís. Tothom està enganxat a la seva taula -o la seva parcel·la de taula!-. No es veu més enllà. I això fa vulnerable al periodista. I fa que es converteixi en un taquígraf del poder de torn: polític, econòmic… “¿Qué hay que decir?” Es fa un periodisme de palmero, de pilotaire a l’engròs. S’ha perdut allò d’aixecar-se al matí i dir: “a veure com li podem tocar els nassos al poder…”. Lema màxim. Això era periodisme. Ficar el dit a la nafra. Però, de cop i volta, es va posar de moda la frase “de bon rotllo, eh?”. Aquest periodisme mig show humorístic, periodisme espectacle, que és la banalització del periodisme. “De bon rotllo” hem aconseguit que ens vagin esprement tot el que poden. Denunciar, ficar el dit a la nafra, ser incòmode -que és l’essència del periodisme- s’ha esvaït. S’ha perdut. Els quaranta anys de franquisme ho van deixar tot erm; estava tot per recuperar, tot per fer. I ara, com continuem així, estarà de nou tot per recuperar. Quina situació, no? El que passa és que a aquesta generació ja ens agafa una mica grandets, tot això. I els que segueixen darrere, de moment, els costa arrencar de nou.

El periodisme es va anar professionalitzant -abans els periodistes solien tenir altres feinetes-, fins al punt que ser periodista era sinònim de tenir un bon lloc de treball, un bon sou. Potser això fa que t’apoltronis una mica.
Sí. Abans ningú no es feia periodista per guanyar diners. Estava considerat una professió. Una mica bohèmia. De lletraferits. Però, per guanyar molts diners, mai; feies altres coses si volies fer diners. Eres periodista perquè t’agradava, per consciència política, social, perquè tenies ansies de coneixement, de saber coses, de descobrir coses. No s’ha sabut transmetre aquesta consciència professional. Es va començar a parlar dels comunicadors, els bons rotllos, l’entertaintment -entretenir en lloc de formar-. Tot això ha jugat en contra nostra. Tenim les armes tecnològiques més importants que hem tingut mai: ordinador, internet, telèfon mòbil, telèfon via satèl·lit, iPhone, iPad, vint-i-tres mil coses. Però han jugat en contra nostra. Es fa un periodisme de taula. Els redactors veuen la realitat a través dels mitjans electrònics. No van als llocs. No s’enfanguen. No s’esquitxen. I, a més a més, volen guanyar molts diners. Quin panorama…! A les facultats hi ha gent que diu que el periodisme, stricto sensu, està mort. Jo no crec que estigui mort, però està bastant en coma, amb respiració assistida. A les redaccions actuals no hi ha debat. Són clean, fashion i design, molt maques; la gent es parla a través de l’e-mail. Les redaccions, abans, eren una tertúlia permanent sobre l’actualitat. Es parlava, es discutia, es donaven idees. Hi havia solidaritat interna. Ara són redaccions de franctiradors: cadascú fa el seu treball, va a la seva i no li expliquis res més. I treballar el mínim possible i que li paguin el màxim possible. Els periodistes fan una feina mecànica. S’han convertit en omplidors de pàgines, omplidors de minuts a la ràdio, omplidors d’imatges a la tele. Més del 80% de la informació que arriba a les redaccions d’aquest país arriba de fonts oficials.

Al Col·legi de Periodistes de Catalunya hi ha una comissió de gabinets de premsa.
Imaginat. Què són els gabinets de premsa? Gabinets de propaganda.

L’objectiu de qui treballa a un gabinet de premsa és fer amics. L’objectiu d’un periodista és guanyar-se enemics.
Podríem anar més enllà. El que fa un gabinet de premsa és intoxicar, donar una versió bonica a qui serveix. I apaivagar les crítiques. La ingerència del món de la publicitat en el món del periodisme és un dels nostres principals problemes. Jo ho vaig viure quan treballava a un gran grup de premsa, Zeta. Quan vaig començar, érem vint o trenta a la redacció, i cinc o sis al departament de publicitat. I que no s’atrevís el seu cap a venir a la redacció per dir que necessitava espai per als anuncis. Doncs bé, van passar els anys, el departament de publicitat va anar creixent i el de premsa, disminuint. I al final ens aixecaven pàgines de reportatges per encabir campanyes. I així han continuat les coses. És clar que ara cap dels mitjans que coneixem s’aguanta per les ventes, pels lectors. Necessiten les campanyes de publicitat. Jo em pregunto, perquè no hi ha mitjans en aquest país gestionats pels mateixos periodistes, en societats de redactors, com hi ha a França, Anglaterra o altres països? No tenim cap mitjà completament independent. A França hi ha el Canard Echaîné; la redacció de Le Monde pot vetar el director… Tenen uns mecanismes consolidats, també lligats a una trajectòria democràtica més llarga en aquests països. Aquí, ni els mateixos periodistes hem sabut donar llum a un mitjà autònom i independent dels grans grups de poder.

I ara potser és massa tard?
No ho sé. No m’atreviria a dir-ho, això. Diga’m romàntic. Jo crec que tot està encara per fer. A nivell d’investigació. Hi ha moltes catifes per aixecar. Molts armaris plens d’esquelets que no s’han obert. Molts arxius per explorar. I molta claveguera d’Estat on mai no s’ha fet neteja. Encara hi ha molt per fer. No sé de quina manera, si el terreny de joc ha de ser el ciberespai, el digital, si s’han de crear mitjans de qualitat que reivindiquin gèneres malmesos com el gran reportatge i el periodisme d’investigació… Aquesta tendència al pica-pica, “todo cortito, rapidito y sencillito”, és anar cap a la precarietat. I, això del periodisme ciudadà, fem-nos-ho mirar. Significa abaratir costos. Com Telecinco, amb els seus programes del cor, on els quatre monstruitos que volen per allà acaben parlant d’ells mateixos. Ja no conviden ningú. Tot s’ho fan ells; surt més barat. Quan veus que s’organitzen diaris on line que ofereixen col·laborar-hi a canvi de res -“no, és que et faràs famós, tindràs una projecció pel teu treball gratis”-, com el Huffington Post… Però fins a quin punt hem arribat? A precaritzar no solament el treball, sinó les firmes!

Aquests gèneres que diu que cal recuperar són potser els més cars. I precisen d’una infraestructura al darrera que et permeti apostar per ells.
Són els més cars, segur. Però són els que donen brillantor al mitjà. L’I+D.

Però ara els mitjans no volen aquesta brillantor. O no se la poden permetre.
Perquè la mentalitat dels propietaris dels mitjans no és servir a la societat, sinó fer diners. Els dóna igual publicar un diari, una revista, tenir una emissora de ràdio o una cadena de televisió, que fer cargols o sabates. Un mitjà de comunicació és una empresa que ha de donar resultats. I, com més barat surti, millor. A cap mitjà de comunicació no hi ha un departament de control de qualitat, com els de les empreses. I ja no parlem d’aquesta figura que hi ha als grans diaris nordamericans, el verificador de fonts, el fact checker, que és tota una institució: els reporters presenten un reportatge i una gent comprova la veracitat de les fonts. És un mecanisme rigorós. Aquí, a vegades, “si no se sabe, se inventa”. Rigor, poc. Qualitat? Producció! I a vendre paper. Pel suport publicitari, més que no pas per la informació.

També el lector és poc crític i poc exigent.
Tampoc l’hem educat mai per ser-ho. Al lector se li dóna carnassa. Aquest país va sortir de la dictadura amb la boina y el botijo. Amb la victòria socialista, “somos los más guays”, “estamos en Europa” i això rutlla. I, ara, gent que s’informa de les coses per un sol mitjà d’informació, diga-li Intereconomía, ABC, La Razón… I no veu res més. Al lector tampoc no li han ensenyat a contrastar. El país ha anat sempre amb orelleres. El més fàcil? “Pan y toros”. És trist, oi?

Però als anys setanta hi havia gent que recorria als mitjans. I els periodistes també fèieu un altre periodisme que sabíeu que era útil.
La meva generació, jo i uns quants més -no molts més; els podem comptar amb els dits de les mans-, vam estar marcats per la síndrome del Watergate. Que uns periodistes d’un diari fessin caure un president dels Estats Units, ens va fer emmirallar-nos-hi. En concret, en l’especialitat del periodisme d’investigació. I es va donar una altra circumstància: que, durant els primers anys de la Transició -no masses; del 1976 al 1981 o 1982, fins a la victòria socialista-, ens pensàvem que podíem tocar el cel, que aquest país es podia transformar molt més. Ens ho vam creure. Els empresaris de premsa, molts dels grups dels quals ja existien durant la dictadura, van jugar un determinat paper. Un paper oportunista. La consciència professional dels periodistes que estaven compromesos en aquest camí cap a la llibertat i la democràcia ja els anava bé, als empresaris, perquè, entre d’altres coses, també feia vendre molts diaris. Va ser el gran boom de la premsa política. Però quan es va veure que no hi hauria volta enrere, que es consolidava el camí cap a la democràcia, llavors eks empresaris es van separar. La idea romàntica que teníem els periodistes al nostre cap va continuar, però ells no la van tenir mai; en tenien una altra, però jugaven amb aquesta. Ens van deixar publicar reportatges polítics, de denuncia, fins que, de cop i volta, vam esdevenir incòmodes. El que interessava ara era consolidar les empreses, fer-se gran, les concessions d’emissores de ràdio i televisions, els holdings. I aquells periodistes torracollons molestaven, perquè allò ja no tocava. Per això ens van desactivar. Després de la gran pujada del periodisme d’investigació, va arribar la gran davallada. Van desmuntar els equips d’investigació. Perquè, és clar, potser tocaves els nassos a l’amic de l’amo. O a les empreses que havien de posar una campanya de publicitat que no interessava perdre. Durant els primers anys de la Transició, la premsa rosa va caure en picat. Hola, Diez Minutos, Lecturas, venien menys. No es parlava d’això. La gent tenia set de periodisme de denúncia, polític, d’investigació. Amb la victòria de Felipe González, quan es veu que “esto ya no hay quien lo cambie”, es torna a recuperar aquesta part més frívola: Marbella, Puerto Banús, la Jet set… No és casualitat. Calia treure’s de sobre periodistes que tenien un estil determinat. Ens vam convertir en incòmodes pels nostres propis patrons. I ja no et dic pel poder: quan els progressistes estaven a l’oposició, t’estimulaven a fer el que feies, però quan governaven ja no els agradava. En lloc d’obrir les tapadores de les clavegueres, van posar-hi claus, perquè no les poguéssim obrir. Tothom es va reciclar forçosament: docència, escriure llibres, canviar d’estil o marxar cap a casa. La història és aquesta. Per això et dic que encara tot està per fer. Perquè la salut democràtica d’un país passa per aquestes coses, per educar la gent, l’esperit crític. I perquè els professionals tornin a adquirir aquesta consciència que s’ha perdut a través de la Transició que ens han venut com modèlica. Abans anaves per davant de la policia, dels jutges i dels fiscals. I això et convertia en incòmode. Ara parlem de periodisme d’investigació quan algú del jutjat, de la fiscalia, de la judicatura o de la policia et passa un sumari o unes declaracions.

O quan surts un dia al carrer amb una càmera oculta.
Investigació de collons. Entrevistar al curandero de torn o a les prostitutes de la cantonada. Quina banalització del gènere!

2 pensaments a “Vinader: “El gran reportatge i la investigació donen brillantor als mitjans””

  1. Acabo d’obrir aquesta finestra de llibertat que és La Lamentable i la primera notícia m’ha deixat un sentiment colpidor. Te’n vas i em deixes el deute d’un sopar a casa meva i una estona de tertúlia impagable com totes les teves. Adéu Xavier, que tinguis un bon viatge pels camins inextricables de l’eternitat. Una abraçada:
    Gonçal Évole

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *