Unió Europea o estats: de qui és la responsabilitat?

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

És una creença creixent i ben arrelada la idea que la UE és la responsable de moltes de les coses que no funcionen a Europa. Se li dóna la culpa de moltes crisis en les quals no té competències ni responsabilitats, com, per exemple, la dels refugiats quan, en realitat, és un deure dels estats membres. Els majors generadors d’euroescèptics no han estat polítics del tipus Nigel Farage, sinó els partits tradicionals: per amagar els seus errors, les seves pors, i els seus interessos nacionals, molt hàbilment han desviat la culpa cap a Brussel·les.

En contra del tòpic, són els estats, sobretot els del sud i els de l’est, no la UE –que no té poder real– els que estan fent fracassar el projecte europeu. Ras i curt: hi ha molts governs que nacionalitzen èxits europeus i europeïtzen fracassos seus.

Hemicicle del Parlament europeu

El poder de la UE és molt aparent
Vegem algunes raons:

  • La UE no recapta cap impost i depèn de les transferències discrecionals que els Estats membres fan cada trimestre. A més, el pressupost anual de la UE és només de 140.000 milions d’euros (només tres vegades més gran que el de la Generalitat de Catalunya) i equival al 0,8 dels PIB europeu; als EUA, el govern federal té un pressupost equivalent al 30% del PIB nord-americà.

  • A més, les institucions europees són sovint ignorades pels Estats. Quan, per exemple, es va rescatar Xipre el 2013, tant la Comissió com el Parlament europeu van ser apartats de totes les negociacions.
  • Però, sobretot, el fet que el Parlament europeu no recapti cap impost el converteix, de fet, en una càmera d’opinió. Europa és, doncs, molt lluny dels EUA i del seu govern federal, que recapta una part dels impostos que paguen els nord-americans i que, per tant, fa política fiscal. Per altra banda, l’impacte social dels escàndols de malversació dels fons de cohesió que ha tingut en els països contribuents ha estat brutal i complica encara més de poder avançar cap a una major integració fiscal. En aquest sentit, Espanya hi ha contribuït especialment amb els seus aeroports fantasma i els seus AVES luxuriosos però buits de passatgers, pagats, això sí, amb diners europeus. Però molt pitjor és el cas de Grècia, perquè els 200.000 mil milions d’euros, que durant trenta cinc anys va rebre de fons estructurals de la UE, han deixat poc rastre en infraestructures físiques. De fet, es van volatilitzar en forma de desviacions i malbaratament.

  • La UE tampoc no pot emetre deute públic a l’escala europea –els famosos eurobons– com sí fan els EUA, ni disposa d’un Tresor comú que gestioni la recaptació d’impostos i que es coordini amb el Banc Central, conegut com a Reserva Federal .

Una mica d’història dels EUA
La ignorància i sovint el menysteniment dels europeus de la història dels EUA fa que no aprofitem les seves experiències, que en bona part coincideixen amb les que nosaltres estem vivint actualment. Això, en cap cas, no és una defensa de la posterior evolució imperial i imperialista de Nord-Amèrica. I sobretot del “prefeixisme” actual de Trump, o potser sense “pre”. La utilització del terme “feixisme” no és banal ni malintencionada, com la que se sol sentir a casa nostra en boca de persones que no saben o no poden argumentar les seves creences. Ben al contrari. El mateix Godwin, creador de la llei que porta el seu nom, que diu: a mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es produeixi una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u, ha deixat ben clar que no és aplicable en el cas de Trump.

D’altra banda, els EUA representen una paradoxa en la història política: una república de dimensions imperials que va obtenir la seva unitat a partir del reconeixement de la multiplicitat de les seves diferències, sense incloure el genocidi de la població autòctona, és clar! Qualsevol d’aquestes diversitats –ètnica, estatal, econòmica o religiosa–, podia haver destruït fàcilment el projecte. Per contra, la multiplicitat de conflictes va evitar que qualsevol d’aquests polaritzés el país. Insòlit històricament parlant! Cal recordar, però, que els EUA neixen al voltant d’una idea, no d’una aspiració ètnica, és a dir, si no s’haguessin organitzat en estats federals, probablement no se n’haurien sortit, o en tot cas, probablement, haurien estat sotmesos a llargues, llarguíssimes, temporades d’autoritarisme, per dir-ho d’una manera suau, com Rússia, per exemple.

Ens convé saber que després d’haver aconseguit la seva independència, cap a finals del segle XVIII, no tot va ser flors i violes. L’articulació política del nou Estat, que els “pares de la pàtria” havien procurat que fos harmoniosa, es recolzava en uns poders i contrapoders entre els Estats originaris i el nou Estat federal, per tal d’evitar qualsevol tipus de tirania que horroritzava els patriotes nord-americans d’aquesta època.

Això no obstant, hi havia fortes tensions entre els anomenats federalistes (partidaris d’un govern fort i amb poders) i els republicans (que curiosament són els antecessors de l’actual Partit demòcrata), els quals es malfiaven del poder central i eren ferms partidaris de cedir el mínim poder al govern central i, en canvi, potenciar el dels Estats respectius.

Dos il·lustres polítics van protagonitzar aquestes dues tendències: Hamilton com a federalista i Jefferson com a republicà, és a dir, anti-federalista. El primer, anomenat secretari del Tresor pel president Washington, va persuadir el Congrés a assumir tots els deutes i a pagar-los, per tal de restablir la confiança dels creditors i restaurar el crèdit intern. Això va provocar que molts Estats amb pocs deutes es rebotessin perquè es veien obligats a assumir part del deute d’altres. Virginia va ser un dels que més va protestar i va ser compensat amb la instal·lació de la futura capital federal en el seu territori. Però cal tenir present que l’actual ciutat de Washington té gran part del seu espai urbà en territori d’altres estats veïns, perquè els legisladors d’aquella època eren perfectament conscients que la concentració de poder polític i tributari d’una gran capital propiciava la corrupció, el centralisme ineficient i, sobretot, el despotisme i les pràctiques antidemocràtiques. Per tant, van dissenyar un espai no gaire gran per a la construcció de la nova capital federal.

Un altre assumpte que va originar una forta controvèrsia va ser la creació del Banc dels Estats Units. Els anti-federalistes argüien que aquest tema no estava previst a la Constitució, però els federalistes argumentaven que la idea hi era “implícita”. Per tal d’obtenir més recursos per al Tresor nacional, el Congrés, de majoria federalista, va autoritzar impostos sobre les importacions estrangeres i sobre el consum del whisky. Aquestes mesures van omplir amb escreix els objectius econòmics, però a la llarga van provocar molts maldecaps: els Estats del nord hi estaven d’acord, perquè ja tenien muntades les seves pròpies fàbriques i desitjaven protecció enfront de la competència estrangera, però els Estats del sud eren bàsicament agrícoles i en van sortir molt perjudicats.

En resum: els EUA van trigar moltes dècades durant el segle XIX i van patir moltes tensions abans no van arribar a disposar d’un Tresor federal i a poder emetre deute públic en tot el territori. Cap al 1840 els EUA van viure un procés molt similar al que ara estem vivint a la UE: molts estats van fer fallida, entre ells el de Nova York. Aquests estats van demanar la compra de deute estatal a escala federal, però el Congrés s’hi va oposar i va deixar caure els estats sobreeendeutats. La mesura pretenia estimular l’autolimitació dels nivells de dèficit i de deute, tant dels estats com de les ciutats. I la norma continua plenament vigent en l’actualitat. Cal tenir present que aquestes tensions fiscals van estar en la base de la sagnant guerra civil nord-americana de 1861-1865, i no només en la qüestió de l’esclavitud.

Europa, per la seva banda, ja ha viscut, no una, sinó dues guerres civils brutals! Però, també cal tenir present les diferències entre els EUA i la UE : els primers es van formar per successives ones migratòries i, en canvi, Europa té una tradició basada en els anomenats estats-nació.

Barcelona 18 de febrer de 2017 Manifestació en favor dels refugiats. L’UE es veu incapaç de fer complir als estats les seves pròpies normes. Foto Pepe Encinas

Europa sense imperi de la llei
Europa s’enfronta a un nombre creixent de crisis, moltes de les quals presenten una característica comuna: la incapacitat actual de la UE de fer complir les seves pròpies normes a molts dels Estats membres. Per exemple, i sense cap pretensió d’exhautivitat:

  • La crisi de l’euro: França, Espanya i Itàlia incompleixen reiteradament els objectius de dèficit marcats a tot Europa. La cançoneta de “més Europa” entonada pels Estats del sud europeus, traduïda vol dir anar rebent fonts estructurals i eliminar el control del dèficit públic de la Unió. En els països nòrdics hi ha la sensació creixent que senzillament això vol dir que ells han d’assumir el dèficit públic d’alguns dels Estats més ineficients per “solidaritat”. I en comencen a estar fins el capdamunt.

  • La crisi de la morositat: aparentment menys rellevant, els seus efectes han estat devastadors, sobretot als països del sud. Les normes europees contra la morositat d’alguns governs a l’hora de pagar factures a les empreses dels seus propis països no s’arriben a aplicar de manera adequada, sobretot en els països més afectats per la crisi econòmica. Això provoca distorsions rellevants. A tall d’exemple, en el cas d’Espanya, la Comissió Europea sosté que una de les raons del diferencial d’atur entre Espanya i la UE rau en l’elevada mortalitat de pimes solvents a l’Estat espanyol, a causa del retard excessiu en el pagament de factures del sector públic espanyol a les pimes pels seus serveis prestats (Expansión, 8 d’agost del 2016). La PIMEC ha calculat en un milió els llocs de treball perduts a Espanya per culpa de la morositat, no només del sector públic sinó també per part d’algunes empreses de l’IBEX-35.

  • La crisi bancària: passa el mateix amb les normes europees sobre resolució bancària o el sistema de garantia de dipòsits, que ha de servir de base per a la unió bancària. El 2016 encara hi havia 12 Estats membres que incomplien les normes aprovades el 2014, i posaven en perill l’eficàcia de tot el projecte a escala europea, si una crisi bancària afecta algun d’aquests països.

  • La crisi del refugiats: aquesta crisi ha evidenciat un altre fracàs de la Comissió Europea: el desastre del sistema de quotes vinculants per països a l’hora de distribuir 160.000 refugiats, que molts Estats han rebutjat. Dit d’una altra manera, la centrifugació de responsabilitats cap a Europa (és a dir, la UE, que no és el mateix) va ser un error colossal, i va permetre que països com França o Espanya no hagin mogut un dit per ajudar a trobar una solució europea. Culpabilitzar la UE de l’egoisme d’alguns Estats és voler ignorar que la majoria de governs van practicar la desobediència de facto a gran escala i també de iure. Com a resultat, la crisi dels refugiats ha estat i segueix sent el drama humà més gran que ha viscut la UE en la seva història recent. El fet que milions de persones intentessin entrar a la UE en un període tan curt ha trasbalsat tots els mecanismes habituals d’asil i ha posat de manifest mancances gravíssimes de la UE.

D’altra banda, cal reconèixer que el dret d’asil, reconegut per la Convenció de Ginebra del 1951 i ampliat el 1967, estava previst per a acollir, amb totes les garanties jurídiques, els refugiats bàsicament d’una guerra, però no per a afrontar grans migracions massives, com és el cas actual. Migracions que, en molts casos, tenen com origen el canvi climàtic. Per exemple, “les primaveres àrabs” van ser, en gran part, fruit de la pressió demogràfica sobre els recursos naturals com la terra i l’aigua. Concretament, la primera ciutat siriana que es va revoltar contra el règim de Baixar al-Àssad va ser arran d’una manifestació per un problema de l’aigua. Per aquesta raó, el dret d’asil clàssic, si no es modifica adaptant-lo a les necessitats actuals, ni funciona ni funcionarà, però, en canvi, és un regal per a la dreta populista de molts països europeus. Alguns dels països de l’est s’excusen de les seves obligacions d’asil amb el recurs fàcil d’afirmar que ells no en són responsables, perquè no van participar en el colonialisme europeu d’Orient Mitjà, que fa més de vuitanta anys que va desaparèixer de la zona!

Conclusions :
Si la UE és incapaç de fer complir les seves pròpies normes i dins de les institucions europees costa d’admetre que hi ha un problema real, tot plegat fa que la confiança dels ciutadans en el projecte europeu i la confiança entre Estats membres desaparegui. Cal, sense la hipocresia habitual, informar a l’opinió pública que l’acolliment massiu de l’ona migratòria suposa, molt probablement, repartir les prestacions de l’estat del benestar i els llocs de treball i que sense una reforma política que atorgui plena legitimitat democràtica als seus dirigents i poder real sobre els interessos particulars i egoistes dels Estats membres, la UE molt possiblement seguirà caient pel pendent de la irrellevància global.

Un pensament a “Unió Europea o estats: de qui és la responsabilitat?”

  1. L’article és interessant i suggeridor, però…
    “el recurs fàcil d’afirmar que ells no en són responsables, perquè no van participar en el colonialisme europeu d’Orient Mitjà, que fa més de vuitanta anys que va desaparèixer de la zona!”
    És el colonialisme europeu al qui ha intervingut al Pròxim Orient o és el neocolonialisme europeu-americà el que ha intervingut a Líbia, Síria, Iraq, etc.? Segur que aquests països de l’est d’Europa s’excusen en referències tan llunyanes?
    Com fer compatibles les tradicions i els interessos dels diferents estats d’Europa? Pot haver una única política exterior quan uns països no tenen tradició o interessos colonials i altres sí? Uns altres exemples, com considera l’opinió pública dels diferents països d’Europa les relacions amb USA quan històricament les seves tropes van alliberar Bèlgica, Holanda, Dinamarca, etc. de l’ocupació nazi-alemanya i a Espanya van recolzar el règim franquista? La comprensible por a Rússia dels països de l’est, és compartida pels pobles de la península ibèrica?
    Si la política exterior europea ha de reflectir les concepcions i els interessos de tots els pobles que la composen, és irrealitzable; si es fa, serà pels interessos dels estats més grans (que no son els meus).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *