Una faula misògina

DIA DE LA DONA 2017

Josep Fontana
Historiador

La historia l’escriuen els vencedors, s’acostuma a dir. I en la de la relació entre homes i dones els vencedors van acabar essent els homes, que  van aprendre a sotmetre  altres pobles gràcies a la pràctica de sotmetre  les seves pròpies dones, culminada amb la institucionalització de l’esclavitud, que hauria començat per l’esclavització de les dones dels pobles vençuts.

Us ofereixo un exemple d’aquesta deformació, que us pot ajudar a entendre fins a quin punt  l’òptica dels vencedors ha pervertit la història que se’ns explica habitualment.

Gilberto Freyre

Allà pels anys trenta del segle passat un sociòleg brasiler, Gilberto Freyre, va posar en circulació una pintoresca teoria. Freyre pensava que els indígenes brasilers de l’època de la conquesta, que vivien com a caçadors i recol·lectors, havien de dedicar tant esforç a l’obtenció dels aliments per sustentar-se, que això els limitava en molts altres aspectes de la seva vida. Per exemple, sostenia Freyre, l’esgotament que els causava aquesta lluita per la vida tenia com a conseqüència que tinguessin una activitat amorosa limitada, com la del zel en els animals. De manera que quan van arribar a aquelles platges els conqueridors portuguesos, ben alimentats i disposats incansablement a la tasca, les dones brasileres se’ls van tirar als braços, entusiasmades.

Era una estupidesa. Sabem avui que si els éssers humans van abandonar la seva existència com a caçadors-recol·lectors per passar a l’agricultura va ser perquè les oscil·lacions climàtiques de la fi de l’última glaciació els van obligar a això, i que aquest pas no solament no els va aportar una millora immediata, sinó, per contra, un empitjorament de la qualitat de vida, amb noves malalties, una existència més curta i un augment de la violència, com a conseqüència de l’apropiació de la terra i de la necessitat de defensar-la.

L’error de Freyre seria intranscendent, si no fos per la utilització que de les seves idees van fer alguns historiadors per explicar un episodi singular de la conquesta d’Amèrica: el de l’anomenada “poligàmia paraguaiana”.

És sabut que a Paraguai es va donar, en l’època de la conquesta, una generalització de la poligàmia que va fer que aquelles terres fossin qualificades com “un paradís de Mahoma”. Tradicionalment s’havien buscat explicacions més o menys raonables al problema. Per a Magnus Mörner es tractaria simplement d’una conseqüència de l’absència de dones espanyoles en aquestes zones (la qual cosa no explica que cada conqueridor necessités tantes esposes natives alhora). Fins que a un historiador espanyol se li va acudir utilitzar la teoria de Freyre per glorificar els conqueridors, presentant-los com a homes físicament superiors als indis, que s’haurien prestat generosament a satisfer les demandes amoroses de les dones indígenes.

Però l’estudi de la història  ens ofereix una interpretació molt diferent. En la societat guaraní les dones tenien un paper econòmic fonamental, ja que mentre els home es dedicaven a la caça, elles s’ocupaven de les activitats agrícoles i de la producció industrial domèstica. De manera que aquests “serrallos” dels conqueridors eren abans de res, com va escriure Juan Carlos Garavaglia, “acumulaciones de trabajo vivo”, perquè “las mujeres que conviven con el hombre blanco trabajan la tierra, hilan el algodón, hacen de porteadoras en las empresas de conquista, elaboran el azúcar y así por el estilo”.

Hi ha un testimoni que il·lustra clarament aquesta realitat, un informe escrit en 1675 pel pare Martín González ens revela com era la vida d’aquestes dones, a les quals els seus amos i senyors: “Las hacen cavar con azadones o palas todo el día, y después, a las noches, cuando vienen, las hacen hilar algodón (…) y visto por estas mujeres que los españoles las tratan mal, de muy aborridas y como gente que no tiene tanto entendimiento, muchas determinan matarse a sí propias: unas comiendo tierra, ceniza y carbones y pedazos de ollas y platos, y otras no comen ni beben por acabar la vida más presto; otras se van a los bosques y desesperan con cuerdas. Y viendo esto, algunos de los españoles las meten en unos cestos grandes con cuerdas colgadas en alto. Y allí les dan que hilen y trabajen y duerman”.

Un pensament a “Una faula misògina”

  1. Impresionante, en especial el final.
    Más detalle sobre aquel imperio en el que no se ponía el sol… para los siervos pero sí para los señores.
    Nunca fue aquel “una grande y libre” más bien “hambre, explotación y miseria espiritual”.
    Y sus descendientes ahí siguen altivos…………….. a falta de una revolución en su día como la francesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *