Un mapa d’escombraries

Gustavo Duch Guillot
Coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas

Provi d’imaginar-se Catalunya com una finca agrària. La primera conclusió és que hem estat molt agraciats: habitem un territori que, amb una gran varietat de climes, ecosistemes, rius, boscos i sortida al mar, ens pot permetre produir i consumir una gran varietat d’aliments durant els 365 dies de l’any. Perquè, com la bona pagesia sap, unes hectàrees d’aquestes característiques poden funcionar perfectament, en un cercle virtuós i infinit, amb una correcta combinació de diferents conreus, tant en el temps com en els espais, i amb la necessària integració de la ramaderia, que aprofita terres de difícil gestió agrària i és bàsica per mantenir la fertilitat de la terra. Ara en diuen economia circular; a mi m’agrada més entendre que la mort sempre torna a ser vida.

La segona conclusió és que ho estem fent molt malament. Molts cops hem parlat de com Catalunya ha transitat cap a una gran dependència dels mercats internacionals alimentaris (i a la seva volatilitat) alhora que hem reduït la població activa agrària a nivells infinitesimals. Però també ens adonem que ho estem fent molt malament quan mirem, en el mapa d’aquesta finca-nació, els impactes mediambientals de la seva gestió. Aquest mapa ja es pot consultar.

Al febrer, al poble de la Figuerosa (Urgell), es va presentar un mapa que, a partir de les informacions i col·laboracions de gent i pobles afectats, ha permès identificar i situar més de 60 punts negres. Com diuen els responsables d’aquesta iniciativa (Els Culs de Catalunya i la plataforma Salvem els Plans de Conill), “crida l’atenció que gran part d’aquests conflictes afecten directament la reproducció de l’espècie humana: l’aire, l’aigua, la terra i la qualitat dels nostres aliments”, i destaquen que en bona part el que hi ha al darrere és l’agroindústria en general i la ramaderia industrial en particular.

Vistes de la planta química d’Ercros a Flix, a la Ribera d’Ebre Foto: Judit Fernàndez

Efectivament, entre els problemes coneguts, com ara el magatzem de gas Castor al Montsià, les centrals nuclears a Vandellòs i Ascó o la contaminació de la planta química de Flix, sense sortir de la província de Tarragona, tenen molta presència els conflictes generats per l’agroindústria (com ara els impactes del canal Segarra Garrigues) i, de manera molt particular, els derivats per presència, ampliació o previsió d’instal·lació de macrogranges de porcs. En aquest sentit, al mapa hi trobem, per exemple, les denúncies de la plataforma Salvem l’Empordà de Purins, creada l’any passat per veïns afectats per la contaminació dels aqüífers de la zona, causada en bona part per la impossibilitat de controlar els purins d’un cens de més de 375.000 caps de porcí. Si bé les dejeccions que generen els animals tenen un alt contingut de nitrats que en proporcions raonables poden ser utilitzats com a fertilitzants als camps de conreus, quan hi ha més purins dels que la terra pot assumir els nitrats s’escolen i arriben a les aigües subterrànies. L’excés de nitrats apareix en molts altres punts del mapa, com a Osona, on el Grup de Defensa del Ter presenta aquest dimecres, Dia Mundial de l’Aigua, els resultats d’analitzar, amb el suport voluntari de gent de la comarca, 139 fonts. La conclusió és que un 41% superen els 50 mg/l de nitrats, el límit màxim establert per l’OMS. Les zones amb més nitrats -diu el mapa- es dibuixen clarament al llarg de la carretera C-25, l’Eix Transversal o Eix dels Porcs, que permet connectar l’interior de Catalunya amb Espanya i França.

El mapa també assenyala els conflictes amb les anomenades plantes de compostatge, estretament relacionades amb la indústria del porc i la gestió dels purins. N’és un exemple el projecte de construcció d’una instal·lació d’aquestes al bell mig dels plans de Conill, un paratge protegit que forma part del conjunt dels plans de Sió, d’extraordinari valor natural i patrimonial. Si bé una planta de compostatge dins d’una mateixa explotació porcina pot representar una solució acceptable, el que és inadmissible, com en aquest cas, és que l’expansió de la indústria del porcí posi en risc la nostra casa comuna.

La fotografia del mapa i altres indicadors ens fan veure que el model industrial d’engreix de porcs va en augment i, superant ja tots els límits, comporta, com diu Xavier Flotats, professor d’enginyeria agroalimentària a la UPC, que “els purins passin a ser residus des del moment en què els ramaders i agricultors no els poden aprofitar com a fertilitzants”. És a dir, la idea de cercle virtuós queda totalment esquerdada. El que podrien ser adobs són residus, escombraries.

Notes lingüístiques

1. A les Filipines, en el seu idioma tagal, la paraula escombraries no existeix, i fan servir la paraula castellana basura, cosa que demostra que la colonització va comportar imposicions, espolis i també canvis de model de vida. 2. A les Balears les escombraries les anomenen fems. ¿Això vol dir que antigament unes illes que coneixen molt millor que ningú els límits físics entenien que no es llençava res i que tot és reutilitzable si ho fem en les dimensions adequades?

________
Article publicat al diari ‘Ara’

Un pensament a “Un mapa d’escombraries”

  1. El problema principal de la agroalimentació industrial o massificada, és que no tots els aliments produïts al territori són consumits pel mateix territori – persones, animals o sòl-, i per tant vol dir que són exportats a altres territoris llunyans. No així els residus.
    Produïm porcs no perquè el clima nostra sigui millor que el de altres països, si no perquè així s’estalvien la gestió dels residus que ens quedem nosaltres.
    Llavors, no seria mes convenient que en els acords comercials aquests estats consumidors estiguessin obligats a fer-se càrrec dels “residus” que en origen no podem gestionar o retornar al sòl?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *