Un altre passeig per la teranyina

francesc mitjans_arxiucoac
L’arquitecte Francesc Mitjans i Miró

Roger Vinton
www.rogervinton.org

Si pugem a Collserola per la banda de Sant Pere Màrtir i agafem la carretera de les aigües, en pocs minuts podrem atansar-nos al Mirador dels Xiprers, un balcó privilegiat que ofereix les millors panoràmiques sobre Barcelona. Des d’aquesta talaia, la ciutat sembla una maqueta estesa als nostres peus. Una de les construccions que hi destaquen, és una mena de gibrell de pell grisa amb les entranyes recobertes de peces de lego blaves i vermelles: és el majestuós Camp Nou.

Un dels arquitectes del tàndem que el va crear fou Francesc Mitjans i Miró, cosí del aleshores president del F.C. Barcelona, l’empresari del tèxtil Francesc Miró-Sans i Casacuberta. Aquest empresari, proper al règim franquista, havia heretat un imperi dels teixits que girava al voltant de la firma Hijos de Francisco Sans, S.A.

Una filla de l’arquitecte Francesc Mitjans, Dolors (Lola), es va casar amb un prometedor enginyer industrial anomenat Josep Vilarasau i Salat, que després d’ocupar diversos càrrecs a l’administració pública, acabaria per liderar “la Caixa” entre 1976 i 2003. Vilarasau pertany, sens dubte, als cercles més elitistes de Barcelona.

carlos-ferrer-salat
Carlos Ferrer-Salat

El seu cosí germà Carlos Ferrer-Salat, mort en estranyes circumstàncies l’any 1998, era un exemple de la societat més posh d’això que ara en diuen “Upper Diagonal”: tennista de cert èxit en la seva joventut i hereu milionari gràcies als negocis químics de la seva família. Amb els anys, Ferrer-Salat va potenciar l’empresa familiar, els Laboratoris Ferrer, fins a convertir-la una veritable multinacional. Una aventura menys reeixida va ser la del Banc d’Europa, entitat de la que fou president des de l’inici, a més de ser un dels principals accionistes. Aquest banc va partir una forta crisi als anys noranta que va obligar Ferrer-Salat a demanar auxili al seu cosí per tal de que “la Caixa” hi injectés uns quants milers de milions de pessetes i així salvar-lo de la fallida. Ferrer-Salat encara va tenir temps lliure per fundar la principal patronal espanyola, la CEOE i per presidir el Comitè Olímpic Espanyol. Un altre cosí de Vilarasau era Luis Salat i Gusils, número u de la maçoneria a Espanya durant els anys vuitanta i noranta. El cosí maçó procedia de la família propietària de l’empresa Olis Salat, que els més veterans recordaran pels seus anuncis publicitaris amb imatges de la burgesia dels anys deu. Per cert, avui en dia aquests anuncis estan molt de moda i força cotitzats entre els qui trien motius “vintage” per decorar casa seva.

Tornant a Francesc Mitjans, trobem que una altra filla seva, Clara, es va casar amb Antoni Flos Bassols, qui fou secretari d’estat de Defensa mentre el seu amic Narcís Serra i Serra n’era ministre. Actualment, Toni Flos és un alt directiu de Gas Natural Fenosa, empresa amb fortes vinculacions amb “la Caixa”. Precisament no gaire lluny del Mirador dels Xiprers, a dins mateix de la Serra de Collserola, però a la vessant que dóna a Cerdanyola, podem trobar-hi la finca de Can Catà, una de les més grans de tot el parc. Aquesta finca, que inclou una gran casa pairal i innombrables metres quadrats de terreny forestal, és propietat de la família Gil-Nebot, descendents directes d’un dels fundadors de l’entranyable Catalana de Gas (avui Gas Natural Fenosa). Curiosament, aquesta família també va estar vinculada a la creació l’any 1844 de la Caixa de Barcelona, entitat avui dissolta dins de la ja citada Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. A més, la primera ubicació de la companyia del gas, fundada l’any 1843, va ser sobre uns terrenys a la Barceloneta propietat de la família Gil. El moderníssim edifici que avui acull els serveis centrals de Gas Natural Fenosa ocupa, precisament, aquella mateixa finca.

De la seva banda, Narcís Serra també procedeix d’una família ben dotada, no debades és nebot del prohom Narcís de Carreras i Guiteras, personatge fonamental de l’establishment català, que va ser president del F.C. Barcelona l’any 1968, set anys després de Miró-Sans, i també de “la Caixa”, entre 1972 i 1980. Va ser precisament durant la seva presidència de l’entitat d’estalvi que es va produir el fitxatge de Josep Vilarasau com a director general. Tot i no ser un empresari del cotó, sí que va estar estretament relacionat amb aquest producte a través de la seva comercialització. El seu fill Francesc de Carreras va ser un dels promotors del partit Ciutadans, que lidera des de l’inici el seu alumne preferit i ex-treballador de “la Caixa”, Albert-Carlos Rivera.

2010_5_17_YnA8wgv8gxaueqrjKFnwY3
Narcís Serra

Parlàvem de Narcís Serra i Serra, de qui és conegut que ha ocupat multitud de càrrecs públics, entre ells la titularitat del ministeri de Defensa o l’alcaldia de Barcelona. La darrera ocupació remarcable va ser la presidència de Caixa de Catalunya entre 2005 i 2010, justament quan una barreja d’inconsciència, incompetència i cobdícia va posar aquesta entitat al límit del precipici. En aquest càrrec va substituir al catedràtic d’economia Antoni Serra i Ramoneda, que havia exercit la presidència des de 1984 i que prèviament havia estat conseller de “la Caixa” amb Vilarasau de director general. Que aquests dos presidents de Caixa de Catalunya tinguin un cognom comú no és pas casualitat: són cosins llunyans. El segon cognom, no pas el primer, de l’exalcalde Barcelona i el primer d’Antoni Serra procedeix d’una família de cotoners que van tenir la seva primera fàbrica l’any 1840 i que acabaria esdevenint la gegantina Serra Feliu, avui desapareguda.

Des del Mirador dels Xiprers només cal desviar la vista uns pocs graus cap a la dreta per trobar una altra entitat esportiva centenària que, com el Barça, llueix els colors blau i vermell a l’escut. Es tracta del Reial Club de Polo, encara avui en dia un dels centres neuràlgics de la burgesia de la ciutat. Però qui és ric de debò és el propietari de la finca sobre la qual descansen la major part de les seves instal·lacions, Lluís Pons i Casademunt, el riquíssim descendent de l’empresari cotoner i banquer Josep Pons i Enrich. Aquest personatge invisible a les masses és el propietari d’un patrimoni de valor incalculable, on hi destaquen l’esmentada finca on actualment està ubicat el Reial Club de Polo o la parcel·la sobre la que es va construir l’edifici del Corte Inglés de Plaça Catalunya, per la qual percep el corresponent lloguer.

5099422254_26eea1393c
Paco Godia

Qui diria ara que a la mateixa Avinguda Diagonal, que des d’aquí a dalt s’intueix més que no pas es veu, s’havien celebrat curses del mundial de Fórmula 1. El llegendari Juan Manuel Fangio es va proclamar campió del món de l’especialitat precisament sobre les llambordes de la Barcelona de 1951. No era pas per casualitat que aquesta ciutat ja tingués un gran premi en uns temps tan pretèrits, sinó més aviat degut a que l’afició al motor a Catalunya va arrelar des de bon començament. Prova d’aquest interès per la gasolina i la velocitat, és l’afició d’alguns rics empresaris del passat a seure darrere un volant. Un d’ells era Paco Godia, que va arribar a competir als anys cinquanta en el mundial de Fórmula 1 i que avui recordem a través d’una fundació privada que comanden les seves filles Carmen Godia Bull i Liliana Godia Guardiola. La fundació té una intensa activitat artística i està ubicada a la casa Garriga-Nogués del carrer Diputació, obra de l’arquitecte Enric Sagnier. Fa no gaires anys es va arribar a publicar que aquestes dues germanes eren les dones més riques d’Espanya, tenint entre les seves inversions una participació significativa a l’empresa Abertis, la de les autopistes de peatge, i fins fa poc també una quarta part de l’hotel W, més conegut com a “hotel vela” de Barcelona.

francisco_bulto
Paco Bultó

Un altre multimilionari aficionat a la velocitat era l’industrial Alberto Puig Palau, el “Tío Alberto” de la cançó de Serrat. La seva fortuna també procedia del tèxtil, però en aquest cas no pas del cotó, sinó de la seda. Tenia la seva residència barcelonesa establerta a un edifici de la Diagonal, davant de la Via Augusta, construït, com no, per Enric Sagnier. La passió per la velocitat de Puig Palau va calar a la seva família fins al punt que un dels seus nets va ser el conegut motociclista Alberto Puig de la Rosa, alhora cosí germà d’un altre personatge conegut del món del motor, el pilot de Fórmula 1 Pedro Martínez de la Rosa. També vinculat al motor hi ha el motociclista professional Sete Gibernau, nebot del qui fou amant del risc Álvaro Bultó Sagnier, recentment traspassat degut a un accident a terres suïsses. Els dos cognoms d’aquest noi de cabells rossos i entestat, amb èxit, en no envellir, ja denoten els seus orígens familiars. Per línia paterna era fill de Paco Bultó, l’amo de Bultaco, la mítica fàbrica de motos, alhora que nebot de José María Bultó, aquell empresari milionari a qui un misteriós grup terrorista li va fer esclatar un bomba al pit l’any 1977. Per línia materna era un Sagnier, els aristòcrates descendents de l’arquitecte tants cops citat en aquest article. Enric Sagnier i Villavechia era, sens dubte, l’arquitecte de la burgesia, no debades la majoria de personatges adinerats de la ciutat maldaven per tenir una residència familiar signada per ell. La seva nòmina d’obres és impressionant: el Palau de Justícia del Passeig Lluís Companys, la Casa Juncadella de Rambla de Catalunya, les cases Pons al Passeig de Gràcia –ara propietat de Catalana Occident, davant del Corte Inglés-, l’edifici dels Salesians de Sant Gervasi o el Temple del Sagrat Cor al Tibidabo, promogut per la milionària Dorotea de Chopitea, rebesàvia de Núria de Gispert, l’actual presidenta del Parlament de Catalunya.

Des d’aquest mirador privilegiat, envoltat de ciclistes i passejants, la ciutat de Barcelona sembla sota control.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *