Trump com advertència

Josep Fontana
Historiador

El terratrèmol Trump segueix produint estupefacció entre els que l’havien d’haver previst, que ho resolen donant la culpa al populisme, una mena de cosa que ningú no sap ben bé que és, però que tots estan d’acord en què és el culpable. Un home intel·ligent com Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia, no entén “per què la classe obrera blanca ha votat en massa contra els seus propis interessos econòmics”.

richard-rorty
Richard Rorty

El difunt filòsof nord-americà Richard Rorty explicava el 1998 que els treballadors acabarien descobrint que el seu govern no estava fent res per evitar que els sous baixessin ni perquè es conservessin els llocs de treball. El que podia passar aleshores era que: “l’electorat decidirà que el sistema ha fallat i es posarà a cercar un home fort al qual votar –algú que els asseguri que, si surt elegit, els buròcrates petulants, els advocats tramposos, els venedors massa ben pagats de títols financers i els professors postmoderns no seguiran tenint la darrera paraula”.

Els que han entès millor de què anava la cosa han estat els homes de negocis. Tement que Trump podia ser-los perjudicial es van apuntar a sostenir Hillary, que els garantia que seguiria la mateixa corrupció de sempre. En fallar-los els càlculs, les cotitzacions de borsa van caure de sobte. Pocs dies, però, perquè molt aviat es van adonar que les mesures que proposava Trump “podien o no ajudar l’economia en el seu conjunt, però millorarien els balanços de les grans empreses”. L’entusiasme davant les perspectives que ofereix un futur de retallada d’impostos, des-regulació econòmica i un govern federal fent grans despeses en infraestructures ha fet que els inversors de tot el món abandonin les compres de deute públic, que donen tan pocs beneficis, i s’hagin llençat a invertir en accions d’empreses nord-americanes. L’afluència de diner ha fet pujar el dòlar, la qual cosa, combinada amb un previsible augment dels tipus d’interès, encarirà els nostres deutes públics, que són molt elevats, i pot acabar duent-nos al desastre.

Però potser valdria la pena que no miréssim aquestes coses com si corresponguessin a un país exòtic. Llegeixo avui al diari: “Espanya, líder en desigualtat malgrat la recuperació”, al costat de les notícies d’una lamentable reunió dels “agents socials”, en què el govern sosté que les “reformes laborals” que han dut a aquesta situació de desigualtat i misèria no es poden tocar, i ofereix un pla de millora del sou mínim a vuit anys vista, sense comprometre’s a fixar una quantitat. És evident que cap dels nostres dirigents polítics i empresarials llegeix Rorty, i que, com li passa a Krugman, no entenen què volen aquests treballadors que es queixen de la seva indefensió.

 

––––––––––––
A la foto superior, Ignacio Fernández Toxo (CC OO) y Josep Maria Álvarez (UGT)

Un pensament a “Trump com advertència”

  1. Gracias por seguir ayudándonos a entender, como decía
    también R. Rorty: “…todo se irá al infierno pero que otra cosa
    nos queda más que la esperanza”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *