Transició sense contrició

La fi de la Segona Restauració Monàrquica (1977-2007)

 

jc1JC2

Eugènia de Pagès
Catedràtica de Història

Aquests trenta anys transcorreguts entre el 1977 i el 2007, coneguts com la Segona Restauració Monàrquica, marquen un període del qual convé intentar explicar les causes últimes, sense cap pretensió d’exhaustivitat, per tal d’entendre el catacrac actual i poder esbrinar els camins que han dut a aquesta situació i  els que convindria recórrer per tal de sortir-ne.

1977-1982: La transició de la dictadura a la democràcia
D’entrada cal assenyalar que la Transició no va ser una mena de miracle, protagonitzat per uns polítics clarividents i generosos, ni per la renúncia a la “ruptura” per part dels polítics d’esquerra ni dels sectors populars antifranquistes. Certament, tots hi van contribuir, partint de la idea d’una transició sense sang, però el marc estava  fortament   condicionat per uns interessos geoestratègics molt concrets. Com explica l’Enric Juliana al seu llibre Modesta España, a partir de la desclassificació dels documents dels serveis d’intel·ligència dels EUA (2008), és evident que la revolució dels clavells a Portugal (1974) va posar literalment els cabells de punta a Kissinger, que va dissenyar, amb la col·laboració de l’agònic règim franquista espanyol, un pla d’invasió militar de Portugal (enviament de la divisió cuirassada Brunete) per tal d’evitar la temuda caiguda d’aquest país en mans del comunistes.

modesta-españa-julianaSegons aquests documents, l’ambaixador americà, Frank Carlucci –expert a provocar cops d’estat al Congo, Tanzània, Brasil-, va desaconsellar un cop d’estat, estil Xile, tot argumentant que Europa no era Amèrica Llatina. Va demanar uns mesos i en aquest temps va aconseguir que el protagonisme de la revolució portuguesa passés del coqueteig dels militars amb el comunisme al moderat socialista Mario Soares. Ras i curt: en la brillant i sintètica frase d’Enric Juliana, “consumisme per contra de comunisme” .

A continuació, queda molt més clar que la Transició espanyola, tot començant pel gran suport internacional al rei Juan Carlos, va estar fortament condicionada per la por que va provocar la revolució portuguesa. Aquesta revolta va iniciar, als anys setanta, una ona democratitzadora als països europeus del sud de la Mediterrània. Repassem-ho: 1974, revolució d’abril a Portugal i caiguda del règim dels Coronels a Grècia; 1975, mort d’en Franco; 1978, assassinat, mai aclarit, d’Aldo Moro a Itàlia.

MAPA JULIANA (3)El premi per a tots aquests països mediterranis de la riba europea per a allunyar-se definitivament de l’òrbita comunista va ser l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, excepte Itàlia que ja en formava part, és a dir, sortir de la misèria, consum generalitzat, a base de donar als espanyols, portuguesos i grecs  i al  Mezzogiorno italià una mena de targeta de crèdit de barra lliure, o sigui sense límit. El tracte era el següent: l’Europa del sud entrava a la CEE per a consumir els productes industrials franco-alemanys i oferir, bàsicament, serveis, turisme, vivendes i sous baixos (fins a l’aparició de l’emigració en el context de la globalització). Clarament, la petjada de la història –fracàs del liberalisme polític, una industrialització escassa, dictadures, guerra freda– va donar lloc a un capitalisme perifèric i molt menys competitiu.

imagesEn el cas d’Espanya, quan va morir Franco, l’any 1975, va caldre improvisar tot un nou aparell polític. Com explica Mariano Guindal en el seu llibre El declive de los dioses, els partits es van crear de dalt a baix. Primer es constituïa la cúpula, i després venia l’intent de trobar unes bases. L’exemple més clar d’aquest model va ser la UCD d’Adolfo Suárez. Segons sosté M. Guindal, el partit centrista va ser finançat per les empreses elèctriques, a les quals compensava amb pujades contínues de l’electricitat. Sona molt actual, oi? Per contra, el PSOE de Felipe González va ser finançat per la socialdemocràcia alemanya a fi de frenar el PCE, com hem vist abans. I el PCE, al seu torn, estava finançat pels països de l’Est, singularment per la Romania de Ceaucescu. I encara, com a més curiós, tenim el finançament del PSA de Rojas Marcos per part del coronel libi Gadafi. Els bancs i caixes els van finançar a tots, incloent-hi patronals i sindicats.

Fins a cert punt, això tenia una certa lògica, perquè la democràcia era un sistema molt car, les organitzacions eren molt febles i les campanyes electorals força cares. El problema va venir més tard quan el sistema es va enquistar i es va tornar cobdiciós en aparèixer diners de totes bandes, com veurem més endavant. Els dirigents dels partits es van tapar uns als altres. La política, en molts casos, es va convertir, amb el temps, en una magnífica professió per forrar-se, com va dir en Zaplana. No cal oblidar, tampoc, com l’oligarquia econòmica franquista i els seus hereus –que parlaven de la guerra de papà– no va perdre mai el control de la situació i els partits s’hi van anar adaptant.

1259929394_extras_ladillos_1_0La Constitució de 1978
Evidentment cal parlar d’aquesta Constitució, l’edifici jurídic que sostenia el nou sistema democràtic. I també cal clarificar-ne alguns mites. Segons l’historiador Borja de Riquer, Jordi Solé Tura va explicar com el nacionalisme espanyol va aconseguir que les seves tesis s’imposessin en l’article 2 de la Constitució. Va anar de la següent manera. Després de moltes discussions sobre el redactat de l’article, els ponents van rebre un paper de la Moncloa, el qual, segons els van dir, venia consensuat amb las alturas. El paper, del qual no es podia tocar ni una coma, afirmava “la indisoluble unidad de la Nación española i definia Espanya com “la patria común e indivisible de todos los españoles”. Cal remarcar, com diu l’historiador, aquests dos conceptes tan essencialistes com escassament democràtics i, a més, afegiríem clarament  ahistòrics: “indisoluble e indivisible. Amb una clara imposició dels poders fàctics  –las alturas-, doncs, s’imposà el redactat definitiu de l’article 2, que ara es ven, per part del PP i del PSOE, com fruit d’un consens democràtic amb allò tan bonic de “de la constitución que nos hemos dado”.

Per tant, a la cèlebre Constitució hi ha una mena d’unió mística entre l’individu i la seva nació, per sempre, des del naixement fins a la mort. La identitat nacional ja ve donada, no és una adquisició voluntària. És un nacionalisme –encara que a Espanya el nacionalisme  sempre és cosa  dels altres -, amb un component religiós, una mena de creença integrista. L’individu no és un subjecte autònom amb capacitat de lliure decisió, sinó un simple membre d’un col·lectiu predeterminat al marge de la seva voluntat. La base d’aquesta idea rau en el fet que l’autèntic subjecte de la història és la nació no els ciutadans.

Enric Juliana
Enric Juliana

Ara bé, l’Enric Juliana explica que hi va haver un altre model constitucional que no va quallar. Contemplava una Espanya distribuïda en dues plantes: tres Estatuts de tipus federal (Catalunya, País Basc i Galícia) i una àmplia administració descentralitzada en la resta del país, amb regions sense potestat legislativa. Tres Estatuts i de deu a dotze regions sense Parlament. Una asimetria similar a la de la Constitució italiana de 1948. Però no va poder ser. La interpretació que en fa E. Juliana es basa en el sentiment generalitzat a moltes regions d’Espanya de “no vamos a ser menos. El ressentiment, ja sigui individual o col·lectiu, difícilment és una bona eina per a la construcció de situacions equilibrades i duradores. És inestable per naturalesa. Hi podem trobar l’origen de moltes bestieses posteriors.

1982-1996. Els dos grans transvasaments
És difícil evitar establir la comparació entre aquesta època –en la qual a Espanya comença a arribar un devessall de diners procedents del Nord d’Europa– i els segles XVI i XVII, en els quals l’explotació de les Índies va proporcionar a la monarquia hispànica, així com a l’elit extractiva que l’envoltava, una allau de riqueses, bàsicament or i plata, procedent de les explotacions del Nou Món. Curiosament, com veurem, el destí d’aquella fortuna “caiguda del cel”, va ser molt semblant a la dels últims 30  anys: despeses sumptuàries però no productives i, compres massives de deute públic (els famosos juros).  Encara sort que la comparació no és del tot completa, en el sentit que fa 300 o 400 anys un altre destí d’aquest mannà va ser el manteniment de constants guerres europees, per tal d’assegurar l’hegemonia de la monarquia hispànica a l’Europa de l’època.

Tornant a Espanya a l’últim quart  del segle XX, un cop acceptada com a membre de la CEE, el 1985, comença el que dos bons coneixedors del tema (Gonzalo Vallvé i Benedicto, 2007) qualifiquen com la major operació de solidaritat de la història. Un drenatge increïble. Calculen aquests economistes que les transferències netes que van arribar a Espanya procedents d’Alemanya i d’altres països europeus del Nord, corresponen, fent l’equivalència de la moneda americana als valors actuals, a tres Plans Marshall. Això traduït vol dir la ingent xifra de 120.000 milions d’euros. Especialment, en els anys inicials, va arribar a suposar una addició superior a l’1% del PIB espanyol. Recordem que era el que s’havia pactat en la primera fase da la transició. Però era evident que el mannà no podia durar per sempre.

Tanmateix, aquest ajut gegantí no es va repartir equitativament entre tot el territori espanyol. Es va concentrar, de manera preferent, a l’Espanya meridional, a la “meseta” castellana i a Galícia. I el mapa resultant mostra com el sistema autonòmic espanyol    –una mena de federalisme vergonyant i camuflat– va aconseguir legitimar-se durant dues dècades perquè va ser un instrument eficaç de drenatge del monumental ajut europeu. Explica perfectament la preponderància del PSOE durant 20 anys dels 30 i escaig que porta la Restauració monàrquica.

I la pregunta següent és: ¿Què se’n va fer d’aquest immens ajut?, on va anar a parar? Va servir  -com es pregunta  Jordi Maluquer de Motes al seu llibre España en crisis–  perquè l’economia fos capaç de créixer per si mateixa?

Abans de contestar aquestes preguntes considerem també un altre transvasament, em refereixo a les transferències fiscals intraespanyoles. D’acord amb les dades del 2005   –les últimes publicades pel Ministeri d’Hisenda– segons l’economista Miquel Puig, l’Espanya solidària (Balears, Catalunya i València) i l’Espanya del privilegi foral (País Bas i Navarra) van transferir el 2,6% i el 0,14% respectivament del PIB espanyol. És a dir, l’Espanya subsidiada (tota menys la solidària i la foral) va rebre, en un any, poc menys d’un Pla Marshall. L’economista citat considera la xifra global del Pla Marshall com l’equivalent al 5% del PIB nord-americà entre el 1948 i el 1952.

Aquesta transferència s’ha repetit anualment, la qual cosa vol dir que des de 1986 –any en què es comença a quantificar –l’Espanya subsidiada ha rebut, en total, l’equivalent a 21 Plans Marshall. Ara bé, com que les estadístiques sempre són discutibles, per contra d’utilitzar el mètode de flux monetari  –que és el que genera més consens entre els economistes– si es calcula pel mètode del cost-benefici (que maquilla molt el saldo de Madrid), la xifra es redueix a 15,8 Plans Marshall, segons el mateix economista.  Això no obstant, tot en forma de subsidis, ja que en el Pla Marshall americà una part (una mica més del 10% ) era en forma de préstecs, és a dir, a retornar. Pel que fa a Catalunya segons els mateixos càlculs , la seva aportació al llarg del 1986 al 2005 –26 anys– suma el 205% del seu PIB, l’equivalent a 41 vegades l’esforç americà. Tornem a una brillant frase d’Enric Juliana: “Resplandezca el sol o llueva, Levante sostiene el edificio español”.

espanya-capital-paris1996 – 2007. Els anys de la “purpurina”
Repesquem la pregunta que es feia Jordi Maluquer de Motes a España en crisis. Què se’n va fer de tota aquesta riuada de diners? La resposta és senzilla segons l’historiador: kilòmetres d’AVE ruïnosos, autopistes i autovies que no van enlloc, aeroports, universitats, auditoris, poliesportius, seus de partits i sindicats, centres cívics, parcs científics, centres tecnològics, ciutats de la ciència, museus, conservatoris, sales polivalents i qualsevol altra despesa sumptuària amb capacitat de generar vots. El boom immobiliari va sobredimensionar els ingressos de l’Estat creant una autèntica bombolla tributària, però els recursos van servir per a crear infraestructures molt cares però molt poc rendibles. S’ha calculat que el 68% de la xarxa ferroviària té una ocupació baixa i el 60% de les autovies tenen un ús diari molt escàs. Per tant, totes aquestes inversions irresponsables i, en general, faraòniques van obeir a criteris polítics i electorals, no a raons econòmiques com ha demostrat, de manera fefaent, Germà Bel (Espanya capital Paris).

Ara bé, al final de l’obra, després de gairebé 30 anys d’adhesió a la UE, Espanya no té un ferrocarril d’amplada europea, amb l’increment de costos que això significa. Es continua retardant o rebutjant el corredor mediterrani de mercaderies, que representa connectar el 50% del PIB espanyol, en favor d’un corredor central impossible… Una política suïcida.

Per altra banda, l’orgia de despesa va tenir un altre vessant: Espanya havia de construir l’estat del benestar més generós del món, independentment de qualsevol anàlisi seriosa sobre la seva viabilitat. El país va ser convidat a la festa… Pisos en propietat com a dret constitucional per a tothom, segones i terceres residències, viatges planetaris i consum a tutti ple.

En aquest context, amb una allau de diners impressionant,  el que fora estrany és que no s’hagués desenvolupat una corrupció gegantina, de tipus metastàtic, sobretot tenint en compte el pes extraordinari de la construcció. Mentre la construcció va generar treball i diners, la majoria dels votants van mirar cap a una altra banda. Un cop es va acabar el boom econòmic i quan el polítics ja no poden fer, aleshores els votants els giren l’esquena.

Cal afegir-hi l’escàs sentiment comunitari o de bé públic, tradicional a Espanya,  amb una ètica individual i pública força laxa i la voluntat manifesta per part dels poders públics locals i estatals de total opacitat. Idèntica opacitat pel que fa a les grans empreses bancàries, energètiques i de la construcció, controlades, bàsicament, pels hereus del franquisme.

I a Catalunya la corrupció també s’hi ha donat. Fóra estrany que això no hagués estat així.  És què no té, ni tenia, les mateixes lleis i estructures polítiques i econòmiques espanyoles? Simplement, la quantia de la corrupció va ser menor, perquè, d’una banda, hi corrien menys diners i, de l’altra, l’obra pública està més sotmesa a l’opinió pública. Ara bé, com deia Gaziel, el volum de la dignitat del país, Catalunya, és el que és i el recull  força bé l’antiga dita “Afarta’m i diguem moro”.

Com a conclusió, Espanya és un país arruïnat, que no ofereix futur als seus joves i que no pot garantir el pagament de les pensions ni a curt ni a mig termini, perquè ha viscut a costa d’altres, però, això sí, encara hi han fortes reticències a l’articulació econòmica del Llevant mediterrani. La Transició és va fer sense cap mena de contrició, i d’aquí plora la criatura.