Passejant samarretes per tot el món

AVIÓ
El combustible que s’ha utilitzat per desplaçar la roba (gasoil, fuel, querosè…) és extremadament barat.

Jordi Pujol i Soler
Enginyer Industrial, secretari del CMES *

Els que vivim en països desenvolupats, consumim i usem productes que moltes vegades venen de l’altra punta del món i que han recorregut milers de kilòmetres fins arribar al nostre consum. En general no en som conscients d’aquesta situació privilegiada i alhora perversa. Els preus d’aquests productes que rebem, sovint són molt més barats que si haguessin estat produïts o conreats a la cantonada de casa. Sense entrar en la consideració de en quines condicions laborals han estat fabricats o conreats, tema prou  tractat per la premsa aquests dies a rel del lamentable accident de Bangla Desh, em centraré exclusivament en l’aspecte del transport. Per què aquest transport és tan econòmic? Doncs simplement perquè el combustible que s’ha utilitzat per desplaçar els camions, vaixells o avions (gasoil, fuel, querosè…) és extremadament barat. El combustible que consumim en un any ha necessitat de l’ordre de milions d’anys per ser produït. El seu valor és immens però el preu que li atribuïm és negligible.

A títol purament d’exemple, exposaré el cas de l’empresa comercialitzadora de peces de roba Mango, exclusivament perquè fa un mes un grup d’enginyers vam tenir l’oportunitat que ens mostressin un dels seus centres de distribució. És, doncs, un dels centenars d’exemples que es podrien posar.

adj_4f8e88e6db967_1262038_1024_800Mango dissenya totes les peces de roba en dos centres situats en el Vallès, Barcelona. Un cop dissenyades  busca en tot el món els fabricants més avantatjosos per produir-les, normalment repartits entre els cinc continents. A l’any  comercialitzen més de 80 milions de peces. Un cop fabricades en els diversos llocs del món són transportades totes elles als seus centres del Vallès on són empaquetades (en alguns casos van penjades directament) i distribuïdes per tot l’hemisferi nord (l’hemisferi sud no, pel tema de no coincidència estiu – hivern).

La logística emprada en aquests centres del Vallès és magistral i la tecnologia per al tractament i manipulació de les peces també. Admirable. Un sol d’aquests centres té una superfície de 120.000 m2 en diverses plantes. Hi ha 14 molls de recepció on contínuament arriben camions procedents de l’aeroport i poden descarregar de 150.000 a 200.000 unitats diàries. Les peces de roba entren barrejades per talles, models, colors, país de procedència, ja que els camions descarreguen a mesura que arriben de forma aleatòria. Aquestes peces queden penjades en uns transportadors aeris que tenen una longitud de 50 km. que van discorrent per les diverses naus. Un sistema de lectors de codis de barres (cada peça té el seu codi) van determinant l’itinerari que ha de seguir cada una d’elles, de manera que al final va a parar a la caixa de cartró que li pertoca segons model, talla, etc, i destinació.

Tota la fabricació és transportada al Vallès i d’aquí redistribuïda a tot el món. És sorprenent que peces que provenen de Xina, per exemple, són enviades novament a Xina o bé a Tokio… El control de qualitat es fa a origen de fabricació, no es fa en els centres del Vallès. Aleshores, per què aquests viatges banals? Doncs, simplement per una qüestió de simplificació de la logística. És molt més econòmic el transport a 8.000 km. que implantar un centre logístic en el propi país de fabricació i des d’aquí distribuir al propi país o a països de l’entorn. Té tota la lògica, tenint en compte el baixíssim preu del transport.

Quin és el consum energètic per transportar una peça de roba de 300 gr., com pot ser un vestit, inclosa la part proporcional del pes de l’embalatge? Gairebé la totalitat del transport es fa en avió, complementat amb camió. Suposem que de mitjana una peça recorre en total 8.000 km (de fàbrica a centre de distribució i d’aquí a detallista; no hem considerat el cas extrem que seria de Xina i tornar a Xina que, en aquest cas, serien 17.000 km). En el càlcul de la quantitat de combustible necessari, i per tant d’energia, hem suposat un avió amb consum mitjà però a plena càrrega, cosa que millora el rendiment.

El consum de combustible per transportar en avió aquesta peça de 300 gr. la distància total de 8.000 km serà aproximadament el corresponent a 13 kWh. Equival al que consumeix una bombeta de baix consum de 15 Watt (dóna la mateixa llum que una bombeta convencional d’incandescència d’aproximadament 75 Watt) que ens il·lumini durant 866 hores (36 dies) o també al treball mecànic promig que pot produir una persona treballant 300 hores.

D’altra banda, el cost del combustible per transportar aquesta peça de 300 gr. amb els preus actuals seria tan sols d’uns 1,80 €. Això suposant que aquest combustible estigui gravat amb impostos, cosa que en molts casos ni és així, com és el cas dels vols low cost, subvencionats pels estats. Així es poden entendre els criteris de la logística a nivell mundial.

Com a conclusió, en aquesta manera tan primària d’entendre i practicar la globalització, contrària al comerç de proximitat, hi  veiem una tecnologia logística molt brillant i intel·ligent, però amb un plantejament que no té en absolut en compte el futur de la nostra civilització i s’oblida totalment de les necessitats bàsiques de les generacions futures. Els combustibles fòssils utilitzats sabem que són extremadament limitats i la seva combustió afecta el canvi climàtic.

Col.lectiu per a un Nou Model Energètic i Social Sostenible

 

 

 

Un pensament a “Passejant samarretes per tot el món”

  1. M’ha agradat molt l’escrit de Jordi Pujol. Es molt ben documentat i explicat i ens va conscienciant de la gran responsabilitat que tenim a no contribuir al malbaratament de l’energia i al canvi climàtic.

Els comentaris estan tancats.