Teatre

Per Albet Vidal, crític i director de teatre

 

‘DISPARA/AGAFA TRESOR/REPETEIX’, de Mark Ravenhill
Teatre Lliure de Montjuïc

Carmen-Machi-en-la-obra-de-Mar_54363188750_51351706917_600_226 Ros ribas

Foto: Ros Ribes

Plantejar-se fer la crítica d’aquesta obra és una tasca complexa (de fet, totes les crítiques deuen ser-ho, però segurament aquesta una mica més). I és que potser s’haurien de dir coses que, ara per ara, no són políticament correctes. Com, per exemple, qui són els bons i qui els dolents en la nostra història quotidiana? Serveix realment d’alguna cosa la democràcia? Ens han fet creure que una determinada forma de llibertat és el que volem tenir? No serà sortir del foc per a caure a les brases? Té cap raó de ser l’aparent missatge de ‘llibertat salvadora’ imposat per la força de les armes? I potser també la pregunta més colpidora, segurament la més aberrant i la que ens fa venir ganes de vomitar: vivíem millor sota la fèrula d’un dictador que en mans d’una democràcia opressora?
Preguntes de mala resposta, sigui quina sigui.
Així, els alliberadors del poble oprimit tenen carta blanca per a disparar indiscriminadament contra els ‘alliberats’, per a fer-los passar gana, per a torturar-los, per a destruir-los… Aquest és el clam de Ravenhill contra una societat, contra els mandataris d’aquesta societat, capaços d’imposar la seva dictadura disfressada de democràcia en contra dels drets més elementals de qualsevol persona. I això és el que, com espectadors, ens fa mal.

Potser també seria adient seria parlar dels estralls que provoquen les guerres, tant a nivell físic com emocional, amb personatges i situacions límits plenes de violència, en les que el comportament humà es desmanega, es desencaixa i s’allunya de certs criteris socials establerts. Enfrontament entre Orient i Occident, però també en les nostres vides quotidianes.

dispara_agafa.tresor_repeteix_01__c_ros.ribas_

Foto: Ros Ribes

Sentim parlar constantment de bombes, de democràcia, de llibertat, reiteradament, fins aquestes paraules ja no ens sonen a gairebé res, fins que no són més que paraules buides i sense sentit.
Ravenhill va escriure disset peces curtes de teatre, de vint minuts de durada cadascuna, destinades al Fringe Festival d’Edimburg (la part marginal del Festiva al costat de l’oficial) el 2006 i ara el Teatre Lliure ens en presenta set amb el títol Dispara/Agafa tresor/Repeteix, títol que ens recorda el llenguatge del vídeo-jocs destructius, en els que cal matar molt per a poder passar a la següent pantalla amb els punts aconseguits. Valgui l’exemple del nen que, en les seves fantasies, parla amb un soldat que ha matat molta gent… i el nen li pregunta: ‘Va ser guai?’

Recordem ara una altra exitosa obra del mateix autor, representada també al Teatre Lliure, a Gràcia, el 2001, Unes polaroids explícites, i també dirigida per Josep Mª Mestres, que ara ens fa arribar aquest nou Ravenhill de la seva mà, molt bona mà, per cert. Mestres ha sabut transmetre’ns els textos de l’autor de manera crua, sense artificis, directes, com un cop de puny directe a l’estómac i, de vegades fins i tot, amb un lleuger toc d’humor, això sí, humor negre, molt negre. Bona feina la de Mestres, esplèndidament acompanyat per una colla d’intèrprets creïbles, plens, capaços de fer-nos arribar molt endins aquesta difícil visió de la guerra, sense demagògies, des de fora, al llarg de gairebé tres hores.
Cada peça porta el nom d’una gran obra de la literatura universal: Les troianes, Crim i càstig, Guerra i pau, Terror i misèria… però no per això, forçosament, el títol es refereix al contingut de la peça.
Potser aquest és el moment d’anunciar que s’està preparant un nou Ravenhill per abans de l’estiu, ‘Shopping & Fucking’, segurament al Tantarantana, i que caldrà tenir en compte.
Tornant als intèrprets, qui s’enduu la millor part del pastís són, sens dubte, les dones: el monòleg, a penes interromputs per breus frases d’altres personatges, d’Àurea Márquez; el de Carmen Machi (que actua en català i en castellà), extraordinària, i que és capaç, només en els vint segons finals del seu parlament, de transformar totalment el seu personatge amb una impagable i muda expressió del seu rostre; els diàlegs entre Sílvia Bel i Mar Casas i també amb Gonzalo Cunill; Mònica López, en una escena gairebé sense text d’ella, tremendament impactant; Àlex Casanovas, Roger Casamajor i els nens (que alternen els dies d’actuació) Oriol Sans i Adrià Roca. Tots.

 

 

“Els nostres tigres beuen llet”, d’Albert Espinosa
Teatre Nacional de Catalunya

Futbol , familia, records, emocions…

tigres_1_639x756.0Fa un dies, després de veure per primera vegada l’obra, vaig escriure una crítica immediatament, la qual no es va arribar a publicar aquí, a ‘La lamentable’. En aquest escrit deixava l’obra bé, molt bé. Deia coses, per exemple, com ‘molt recomanable’. ‘estructura escènica perfectament mesurada i equilibrada’, ‘un text que fa remoure coses per dins’, ‘un missatge colpidor’, etc.

Però resulta que dec ser l’única persona a qui ha agradat l’obra. Fins i tot hi ha qui diu que és de les pitjors coses que s’han fet, ja no només al TNC, sinó en el conjunt del teatre català. Hi ha qui ha dit que feia molts anys que no veia una cosa tan dolenta.

A mi tot això m’ha deixat perplex. Penso:  tant poc hi entenc en teatre que vaig al revés de la resta dels altres crítics i de certs espectadors? No se m’acut cap més explicació: no en tinc ni idea del que val i del que no, malgrat que em dedico a aquest ofici des de fa una pila molt llarga d’anys. Vaig prendrem, doncs, un temps per a reflexionar.

He tornat a anar al teatre i he tornat a veure l’obra.  I em ratifico amb força coses que ja havia dit abans i que només podeu llegir a la pàgina web següent: www.nitdeteatre.entitatsbcn.net, si hi esteu interessats.

Per què m’agrada? Deu ser una cosa visceral, que no té, segurament, una explicació lògica.

M’agrada aquest personatge del pare, despòtic, i que arrossega una malaltia que el fa confondre el passat amb el present, que pretén fer una nova pel·lícula (abans havia estat director de cinema) amb un equip tècnic inventat ; m’agrada la simbiosi que es produeix entre els personatges del fills joves i ja grans, barrejant-se els uns amb els altres, interactuant junts, simultàniament, com si aquesta confusió entre passat i present en el cervell del pare es reflectís de manera recreada damunt l’escenari; m’agrada el terrible drama referit a la mare que s’explica al final; m’agrada que s’hagi situat l’acció en un camp de futbol i se centri en aquest partit que a tots ens toca jugar a la nostra vida i durant el qual guanyem alguna vegada, poques, i moltes altres perdem; m’agraden les interpretacions dels actors, des de l’Andreu Benito fins la Clara de Ramon, passant, com no, pel Joan Carreras, el Francesc Garrido i el conjunt de nois joves. Ja ho veieu, m’agraden força coses d’aquesta obra en contra de l’opinió general.

Per cert, en les dues representacions que he vist, el públic ha aplaudit amb força ganes.  No sé si aquest públic s’ha deixat portar per l’influx mediàtic del creador i dels actors televisius, que tot port ser, però a molts d’ells, pel que sembla, també els ha agradat.

Potser sí que l’Espinosa peca sempre d’una mica massa de sentimentalisme i de mirar de fer ‘peneta’ (només cal donar un cop d’ull al seu ‘Polseres vermelles’), de jugar amb la possible sensibilitat de l’espectador i fer-lo anar per camins de fulletó, d’aquells que diuen que ja estan passats de moda… passats de moda? Els drames són eterns i es repeteixen  al llarg de la història particular de cadascú; potser canvi la manera d’explicar-los, però les passions i altres motivadors del comportament de l’individu, les respostes de la seva ànima davant el xoc de la vida és, si fa o no fa, el mateix de sempre.

Disquisicions apart, torno a dir que a mi m’ha agradat  aquesta obra, en la que assistim a la destrucció d’una família per les desavinences entre el seus membres, adobat amb dues malalties irreversibles per part del pare i de la mare, la supèrbia d’alguns, la incomprensió d’altres, el tantsemenfotisme dels que més, l’odi generalitzat, l’allunyament físic i, és clar, també de sentiments, el distanciament irrecuperable…  el definitiu camí cap el no-res.

Disculpeu si aquesta contra-crònica és una mica massa llarga. No penseu que intento justificar el meu punt de vista i mirar de quedar bé, jugant amb dues baralles: reconec que no és una de millors obres del teatre català contemporani, Déu  ens en guard de creure una cosa així!, però, de debò, a mi m ‘agrada. I també de debò, asseguro que s’han fet coses molt pitjors damunt un escenari.

 

Aventura d’Alfredo Sanzol i T de Teatre
Teatre Lliure

29 de novembre. Dia d’estrena al Lliure. La sala plena de gom a gom: amics, familiars, oficiants de la premsa, de la televisió, del cimena, de tratre, és clar… multitud de directors/directores i actrius/actors a l’atur (si eren allà en dijous és que no feien funció enlloc). Somriures entre tots, salutacions cordials, l’enhorabona a alguns pels Premis Butaca del dia abans, petons repartits profusament, exhibicionisme per part d’uns quants davant els possibles contractadors (directors, productors) per a que es recordin d’ells en el seu proper muntatge… vaja, d’allò més normal i habitual en dia d’estrena.

I en acabar la funció, la gran -o petita- sorpresa: una paperina de menjat xinès per a cadascun dels asistents, amb ‘palillos’ inclosos, vi i cervesa del país. I és que l’obra que s’acabava de representar va d’això, de xinesos, ‘xinos’ que diuen ells.
Això va ser, segurament, el millor de la nit.

Abans, però, s’havia representat un intent de ‘divertimento’ en l’estil de T de Teatre des que van fer un pa amb tomàquet amb el madrileny Sanzol i van inventar ‘Delicades’ fa un parell d’anys.

Què voleu que us digui? Fluixet, més aviat fluixet. Una anècdota que no dóna gaire per fer-ne una obra sensera de cap a peus, i segurament per això cal afegir-hi unes pintoresques anades a Extremadura de dos dels personatges amb el seu previsible embolic, un monòleg sobre les meravelles de viure a pagès, una gens justificada anada a Eivissa no se sap a què, frases soltes que només pretenen fer gràcia sense que tinguin massa a veure amb el conjunt… en fi, una estirada de text per a poder omplir l’hora i mitja convencional.

Una part del públic els reia les gràcies de tant en tant, sense que s’acabés de veure on estava la gràcia, i en acabar aplaudiments i algun ‘bravo’ (això passa sempre en les estrenes), encara que, des d’on estavem situats, vam poder veure a força professionals de l’espectacle amb les mans quietes.

Quan les T de Teatre feien esquetxos, ja sabies què anaves a veure: esquetxos més o menys entrelligats, però ara es barreja la tècnica del esquetx amb la del teatre d’argument sostingut (allò de ‘plantejament’, ‘nus’ i ‘desenllaç’) i la cosa no acaba de funcionar massa.

Les noies contunuen fent d’elles: l’Àgata Roca, la Mamen Duch, la Marta Pérez i la Carme Pla en el mateix personatge que porten a sobre des dels temps de ‘Criatures’, d’‘Homes’… I els nois, l’Albert Ribalta i el Jordi Rico al servei del que calgui. i, disculpeu, continuem trabant a faltar a la Míriam Iscla.

L’obra, originalment escrita en castellà, ha estat ben traduïda pel Sergi Belbel qui ja els havia escrit alguns textos temps enrere.

Bé, un entreteniment que agradarà als incondicionals.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>