Josep Fontana
Historiador
Els llibres de memòries ens envaeixen. En poc temps hem tingut la primera tanda dels dietaris de Bono (que no contenen més que algunes xafarderies, acompanyades d’atacs a Guerra) i de les memòries d’Aznar (on, per no haver-hi, no hi ha ni xafarderies), entre moltes altres de personatges de menys significació.
Aquesta abundància no és una bona notícia. Perquè els casos en què val la pena llegir aquesta mena de llibres són molt pocs. En general són lectura per a un especialista, que s’empassa tota la fullaraca que s’hi acumula per tal de descobrir aquell petit detall (el record d’una conversa, el testimoni d’una trobada que ignoràvem…) que ens il·lumina alguns esdeveniments del passat, afegint una nova perspectiva. Són, en conseqüència, lectures només recomanables per a especialistes –historiadors o periodistes- que compensen l’avorriment de la lectura amb la pesca d’alguna perla. Sense oblidar que només aquesta mena de lectors són capaços de no deixar-se entabanar per la gran quantitat de falsificacions, il·lusions i mentides amb què els memorialistes acostumen a adornar els seus autoretrats.