La societat de la ignorància i l’enyorança d’un gran imperi

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

Arran d’esdeveniments internacionals recents de gran impacte, com la victòria de Trump als Estats Units, o el Brèxit –tot i que aquest  últim té una dinàmica interna molt específica-, s’han obert molts interrogants, però, fins ara, el debat s’ha centrat en alguns aspectes sens dubte certs, però, al meu entendre, cal buscar  altres explicacions més de fons. No són antagòniques sinó més aviat complementàries.

La societat de la ignorància

D’entrada, cal l’anàlisi dels canvis socials profunds deguts a les noves formes de comunicació en les societats occidentals. Aquestes noves formes de comunicació, que constitueixen una revolució comparable a l’aparició de  l’escriptura o la impremta estan transformant radicalment el món que ens envolta, una mena de començament d’un nou període històric, segons els especialistes en el tema, Brey, Innenarity, i Mayos. La pregunta que és plantegen és la següent:  malgrat les grans expectatives generades al vol­tant de les potencialitats de les noves societats en xarxa, ¿anem cap a una societat del coneixement o més aviat ens encaminem sense remei cap a la societat de la ignorància?

1437751El terme societat del coneixement, una mena de nou mantra predicat per economistes i polítics per foragitar les ombres i la por que susciten les noves tecnologies i la globalització, es presenta, en realitat,  com una nova utopia. Aquest discurs dóna per fet que les noves eines per manipular i accedir a la informació ens converteixen en persones més informades, amb més opinió pròpia i més capacitades per entendre el món que ens envolta. Sens dubte, certs tipus de coneixement de baix contingut reflexiu s’incrementa  constantment quan dediquem un bon nombre d’hores a inundar el nostre cervell amb informació provinent del televisor o internet. Però el tipus de coneixement que hi ha al darrera de la utopia de la societat del coneixement, que hauria de proporcionar una millor i més completa comprensió de la realitat a través de la raó, no sembla pas que augmenti.

Certament, des d’un punt de vista productiu, som més eficients, però també s’ha incrementat sensiblement la complexitat de la majoria dels coneixements. Per tant, vivim, gràcies a la tecnologia, en una societat de la informació que ha resultat ser també una societat del saber, però no està clar que ens encaminem cap a una societat del coneixement sinó, més aviat, el contrari. Les mateixes tecnologies que avui dia permeten acumular saber ens poden estar convertint en individus cada vegada més ignorants.

La paraula “ignorància” justament per oposició a “coneixement” està carregada de connotacions negatives, per això xoca amb la nostra fe en el progrés, que el postmodernisme no ha aconseguit enderrocar. Però, el gran canvi que consolida la societat de la ignorància és el fet que aquesta ha estat acceptada i normalitzada. És fàcil d’observar com a poc a poc la ignorància ha anat perdent les seves connotacions negatives fins al punt d’arribar a ser considerada com una cosa natural, fresca, espontània. En comptes de dissimular en públic la pròpia ignorància, aquesta sovint s’exhibeix amb orgull. Ser ignorant no és incompatible, ni de bon tros,  si es tenen diners o es té glamour, com és el cas de certs esportistes o determinats artistes. Més aviat al contrari, pot provocar una mena de  simpatia als ulls dels altres. La ignorància és admesa sense cap mena d’inconvenient en els models d’èxit social. Fins i tot, tenir responsabilitats públiques per part de persones d’ignorància evident es considera una mostra positiva de les virtuts del sistema democràtic. Això últim en el cas espanyol és espectacular…

Paral·lelament i amb la mateixa mesura que la ignorància s’ha acceptat, el coneixement que no té aplicacions pràctiques immediates s’ha desacreditat, ha perdut qualsevol indici de ser referent social i s’ha carregat de connotacions negatives. Un bon exemple és l’evolució de la paraula intel·lectual: de tenir connotacions prestigioses ha passat a ser gairebé sinònim d’avorrit, pedant, improductiu… Cal recordar, justament, que Trump s’ha presentat com un antiintel·lectual.

I quines conseqüències té la societat de la ignorància sobre les societats democràtiques?  Hi ha força consens entre els estudiosos del tema a constatar la incapacitat creixent de molts ciutadans per exercir amb rigor el seu vot i control sobre les institucions democràtiques. A més, el ciutadà actual sent una forta pressió perquè mantingui i augmenti la seva capacitat productiva, professional, especialitzada i experta. Sens dubte, sent una pressió molt similar per consumir els productes més variats i omplir satisfactòriament els seus temps d’oci i lleure. Tot això, coneixement concret i alta productivitat més consum i espectacle, relega moltes vegades la vida política “pública” a un segon pla.

El resultat és ben clar: les qüestions econòmiques i polítiques bàsiques són avui dia tan complexes que, si superen els especialistes, forçosament els ciutadans mitjans arronsen les espatlles. Cada vegada assumptes més importants que afecten tots els ciutadans es decideixen en canals parademocràtics on només remenen les cireres experts i  polítics professionals. Per contra, gran part de la política democràtica consisteix a influir emotivament en l’electorat a través dels grans mitjans de comunicació.  Aquest és un punt decisiu: les democràcies occidentals estan basades en la capacitat racional dels ciutadans per a decidir les opcions més correctes, però no estan en absolut dissenyades per a prendre decisions únicament a base de l’estimulació emotiva. La publicitat ja havia descobert fa temps la importància del màrqueting emocional, però ara la política també. Els resultats són a la vista.

Enyorança de l’Imperi

Pel que fa a la victòria de Trump, cal no oblidar que és un home que domina el plató televisiu i els seus recursos d’influència emocional. Però això no és suficient per a explicar la seva victòria. S’ha adreçat a un munt de gent nord-americana que entén el seu llenguatge perquè és el seu. Sobretot pel que fa al seu eslògan preferit “Fem de nou Amèrica gran”. Ha utilitzat  el passat com a referent. Crec que per a entendre per què tants milions d’americans han donat un suport entusiasta a Trump, una de les coses més clarificadores i que ens aporta elements d’anàlisi i de comparació perfectament a
plicables és llegir els llibres de Svetelana Aliksiévitx, encara que aparentment resulti paradoxal. 9788494385469Tot llegint, Temps de segona mà. La fi de l’home roigLa pregària de Txernòbil, s’arriba a entendre com a pobles que durant molts anys han estat imperis poderosos els costa molt de pair que això ja no és així de cop i volta. En el cas dels Estats Units no és ben bé d’aquesta manera, però allò important de debò és que molta gent ho sent així. Trump ho sap i ha premut aquest botó un cop  i un altre. I ha funcionat.

En el cas de l’URSS la nostàlgia per l’imperi soviètic, potser per la seva grandària que il·luminava unes vides sòrdides i sovint maltractades, és impressionant.  Recollim diferents veus que parlen en els llibres de l’escriptora bielorussa: “Érem un gran imperi que s’estenia d’un oceà a un altre, des del cercle polar fins als tròpics. On és ara? Va ser derrotat sense bombes. Sense un Hiroshima. Sa Majestat la Llonganissa l’ha deixat fora de combat…; “Odio Gorbatxov perquè em va robar la pàtria. Cuido el passaport soviètic com una relíquia. Sí, fèiem cua per aconseguir uns pollastres blavencs i patates podrides, però allò era també la meva pàtria… Jo vivia en un gran país!”; “Estimava el nostre imperi… D’ençà que no el tenim, trobo la vida avorrida. Sense interès.”; “M’agradava de viure en un imperi… Immens és el meu país natal, recorda la cançó? “El comunisme és com la llei seca: la idea és bona però no funciona… però jo no volia que s’aniquilés l’estat soviètic… Ara la gent no recorda gaire les coses que no rutllaven i prefereix enorgullir-se de la victòria (contra els nazis) o d’haver estat els primers a viatjar a l’espai exterior…” I en el pròleg Aliksiévitx avisa: “Es veuen ressorgir idees passades de moda: les del gran imperi, o les de mà de ferro, de l’especificitat de la via russa... Ens hem endinsat en una època de segona mà. No es pot dir més clar:  molts russos admiren Putin perquè esperen recuperar aquell país que era temut i respectat.

Això mateix esperen molts nord-americans de Trump. Encara que hagi mentit de manera descarada, volen creure i necessiten creure en aquest retorn a un passat idíl·lic i  idealitzat.

Un pensament a “La societat de la ignorància i l’enyorança d’un gran imperi”

  1. Estic molt d’acord amb aquest article.
    Un dia vaig sentir una entrevista que van fer a Ada Colau. Va dir que no havia estat mai al Palau de la Música. Potser ara ja hi ha anat però, és possible que una persona pugui arribar a alcaldessa de Barcelona i no hagi estat mai al Palau?
    Em sembla que lliga amb això que comentes.

Els comentaris estan tancats.