Símbols del nacionalisme espanyol i mites romàntics

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

Ja vaig comentar en un parell d’articles anteriors que el nacionalisme espanyol, com la majoria de nacionalismes europeus, va anar de bracet amb el desenvolupament del liberalisme progressista (L’origen del nacionalisme espanyol és progressista... ) i anys més tard  el liberalisme conservador  també el va fer seu. ( I el nacionalcatolicisme d’on surt?).
Així doncs, al  llarg del segle XIX el nacionalisme espanyol va anar impregnant tota la vida, tant pública, com privada. Però ho va fer a batzegades, a  causa de la inestabilitat política de l’època. En general els governs liberals van propiciar-lo, mentre que, encara que ens resulti estrany, els conservadors més aviat el van alentir.

L’historiador britànic Eric Hobsbawm a Nacions i nacionalismes des de 1780 explica la necessitat dels nacionalismes de crear “una invenció d’una tradició comuna” i materialitzar-la en forma de símbols, com la bandera i l’himne. Cal remarcar que fins al segle XIX aquests símbols no existien. O sigui que tenen quatre dies.

La bandera i l’himne espanyol

Fins al segle XVIII, les banderes de la monarquia espanyola no eren de caràcter nacional, sinó dinàstic, en consonància amb la realitat històrica d’aquell moment: la “nació”, en sentit modern de la paraula, és del segle XIX.

L’origen de l’actual bandera es troba en un concurs que va convocar Carles III el 1785 per donar una ensenya a la Marina Reial. La finalitat de la bandera, ser fàcilment recognoscible des de lluny, obligava que tingués una disseny molt simple. Va guanyar “la rojigualda”. Però no va ser fins al 1808 quan va ser adoptada pels revoltats a causa de la invasió napoleònica i per les Corts de Cádiz el 1812. Però oficialment no va ser acceptada com a bandera oficial per l’Estat fins al 1843.

Pel que fa a l’himne, la Marcha Real, se la coneix durant el segle XVIII com Marcha de los Granaderos. De caire militar, la va oficialitzar Isabel II també el 1843. Va ser l’himne oficial amb algunes interrupcions corresponents a èpoques progressistes, sempre de curta durada, com les I i II Repúbliques, on va coexistir amb l’Himno de Riego. El general Franco el va restablir el 1937 de manera coherent amb la seva ideologia. I fins ara…

Mite fundacional : La “Guerra de la Independencia”

Encara que el nou nacionalisme espanyol comptava amb una bandera i un himne, símbols del tot imprescindibles, li mancava un mite fundacional potent. És clar que els historiadors del segle XIX ja havien desenterrat mites aprofitables com Numància, Sagunt, la Reconquesta, i els Reis Catòlics. Però tenien una pega important, quedaven molt lluny! Aleshores, després de dures i llargues discussions entre els historiadors, es va anar imposant una interpretació falsa i mitificada de la Guerra del Francès de 1808. De fet, no va ser mai una guerra d’alliberament nacional, o no només, sinó bàsicament una guerra  entre partidaris i detractors de l’Antic Règim.  Però finalment es va imposar la versió d’una guerra contra un invasor que desperta el sentiment nacional adormit. Qui va fer la feina  principal en aquesta direcció va ser Miguel Agustín Príncipe, el qual va publicar  un estudi sobre aquella guerra amb l’afortunat  i reduccionista títol de La Guerra de la Independencia. El títol era breu, sonor i sobretot proporcionava al recent nascut nacionalisme espanyol el seu mite fundacional, que va ser adoptat amb entusiasme tant pels liberals com pels conservadors. I així fins avui. La historiografia actual  ha demostrat, des de fa anys,  que aquell guerra va ser molt complexa, amb molts factors, i considerar-la només com una guerra d’alliberament nacional és una simplificació interessada.

En aquest sentit, el professor Fontana va estudiar a fons el tema la crisi de l’Antic Règim a Espanya, i la seva obra (1979) en aquest aspecte no ha estat superada. Diu l’historiador: “La complexitat de la Guerra del Francès (observeu que en cap cas no fa servir l’expressió Guerra de la Independència) es manifesta en tot. Cal entendre que s’inicia en unes circumstàncies de crisi política i social aguda, que troba una sortida en els aixecaments contra les autoritats establertes i contra els francesos (…) La guerra comença en moments en què no existeix una autoritat central indiscutible i en què allò que resta del vell govern és refusat per la seva acceptació de l’ocupació francesa (…) Hi ha una contradicció insalvable entre un rei absent, que té tota la legitimitat del poder tradicional, i unes institucions –ministeris, consells, audiències, etc.- que han acceptat de pactar amb uns invasors denunciats pel clergat… com a fills de la Revolució Francesa, i per tant, incapaços d’encarnar un poder delegat “per la gràcia de Déu”.

El setge de Girona de 1809, de Ramon Martí i Alsina, és al Museu d’Art de Girona

Fontana afegeix (1988) que els grups dirigents de la societat catalana es mostraran engrescats davant la possibilitat de participar en peu d’igualtat en la construcció d’una societat nova, la de la nació espanyola, on seria possible aquella modernització i aquell respecte per la diversitat d’interessos que era la seva demanda des de 1780; també que en el futur, molt després de la guerra, quan el projecte liberal aconseguiria de quallar, al final descobrissin que s’havien enganyat  i que, en comptes d’una autèntica nació, no se’ls oferia altra cosa que un estat centralitzat amb una ficció de democràcia parlamentària, és una altra qüestió, afegeix l’historiador.

Actualment els nacionalistes espanyols han desplaçat lleugerament el focus de la seva atenció de la guerra a les Corts de Cádiz. No és perquè sí. La història de l’Espanya anterior queda del tot esborrada.  Els interessa subratllar que el constitucionalisme hi té el seu origen, cosa que és parcialment certa. Convé recordar que les circumstàncies de la guerra -l’ocupació de gairebé tot el país per part dels francesos- va fer impossible que els diputats de les diferents zones de l‘estat es poguessin desplaçar a Cádiz. Van ser substituïts per diputats gaditans liberals, la majoria pertanyents a la burgesia comercial local. Aquesta classe social era pràcticament inexistent a la resta d’Espanya. Això va permetre l’aprovació de la Constitució de 1812, clarament de tipus liberal, encara que amb alguns frens. La tornada del rei Fernando VII, significativament anomenat El Deseado, quan se’l pot considerar sense gaires problemes com el rei més cretí de la història d’Espanya –qualificatiu que admeten la majoria d’historiadors amb poques  discussions)- al crit de “Vivan las cadenas”, imposa molt dubtes al relat mític del naixement del constitucionalisme liberal en aquelles famoses i manipulades Corts.

Els mites romàntics

 Els romàntics europeus van atribuir a l’Espanya del segle XIX bellesa oriental, dones amb mirada ardent, bandolers i contrabandistes, guitarres i castanyoles. Xavier Andreu Miralles, especialista en història cultural de la nació espanyola, explica que aquells romàntics descrivien Espanya com una terra de passions desmesurades i violentes, de costums bàrbars com els toros, d’homes que vivien al marge de la llei. És adir, els viatgers i escriptors nòrdics buscaven en el sud d’Europa un primitivisme que enyoraven.  Però les preguntes pertinent són: ¿Com és que aquests mites es van acabar imposant a l’imaginari nacional dels espanyols? , ¿per què encara, en bona mesura, persisteixen?,  ¿fins a quin punt la classe política els utilitza? Xavier Andreu intenta respondre aquestes preguntes a El descubrimiento de España. Mito romántico e identitad nacional. D’entrada comenta “que la nacionalitat es construeix com un relat. En la construcció d’aquesta faula no hi participen només els intel·lectuals d’una nació determinada, sinó que també s’hi incorporen altres relats i el resultat ha de ser prou convincent per a la població”.

Per exemple, pel que fa al toreig, Felip V el considerava un espectacle bàrbar i cruel, i la noblesa, acostumada als usos i costums versallescs portats pel rei francès i per deferència cap a ell, menyspreà el toreig a cavall i va deixar de participar-hi. Aleshores el poble es va apoderar de la fiesta i va crear el toreig com és actualment, bàsicament a peu. És un bon exemple de com una festa popular, al segle XIX, es va convertir en un espectacle de masses, per tant un negoci -les places de toros van ser, de fet, els primers estadis per a l’entreteniment de masses modern, com ho havien estat els amfiteatres en l’antiga Roma i amb la mateixa finalitat-, i es va adquirir el “caràcter” nacional malgrat l’oposició d’una gran part de la intel·lectualitat. L’Església i alguns pensadors criticaven obertament el toreig, que associaven als estrats mes baixos de la societat i temien que embrutés la imatge que volien donar de país modern. Finalment, diu l’historiador citat, “va ser durant el Romanticisme que es va consumar la unió entre toros i nació espanyola, una unió que encara persisteix”. Però, per fer-la encaixar amb la imatge d’una Espanya moderna, es va capgirar la festa: ja no era un joc bàrbar, sinó un art viril que celebrava el triomf de la raó sobre la força incontrolable. I aleshores, els toros es van acabar convertint en un símbol nacional. Tant és així, que avui dia, quan són un negoci ruïnós, l’Estat els protegeix amb subvencions quantioses i amb la consideració de Patrimoni Cultural d’Espanya.

Tanmateix el nacionalisme espanyol va posar un filtre als mites romàntics, sobretot els que feien referència a les passions amoroses ardents. L’Església va rebutjar la imatge de les espanyoles com a dones voluptuoses i immorals. També es va oposar a la descripció d’Espanya com una nació oriental “si per als europeus el llegat àrab es projectava sobre el present, i, per tant, els espanyols continuaven sent orientals, per als espanyols el cristianisme havia elevat el poble àrab i havia purificat aquest llegat”, diu Xavier Andreu. Curiosament, en plena època de la globalització aquests mites estan plenament vigents. L’historiador alerta dels perills que aquests estereotips es continuïn utilitzant en el món de la política per defensar que els països del sud  no són compatibles amb la Unió Europea: “Quan va arribar la crisi, els diaris francesos, anglesos i alemanys van tornar a defensar que els europeus del sud treballen poc i malament.”

Andreu creu que, malgrat la globalització i la irrupció de noves tecnologies, no ha canviat la manera com mirem el món. “Continuem pensant en un món d’estats-nació i a cada nació se li col·loquen uns atributs.” I atributs i estereotips van lligats, sosté.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *