El faixisme, un negoci emergent

Lourdes Lancho
Periodista

Si és es així com es diu aquells que fabriquen les faixes. Jo agafo prestada la picardia (ja que parlem de roba interior) d’una cançó de La Trinca que es sentia a casa quan era petita.

Si miren els aparadors de roba íntima de senyores, sé que molts Lamentables no ho farien motu propi, però els convido a fer-ho de forma experimental, només per corroborar la meva afirmació; veuran que el que fa furor aquesta temporada de tardor-hivern del 2012 és la faixa. La faixa gairebé de cos sencer perquè n’hi que t’arriben pràcticament a mitja cama.

Sóc filla de la generació de dones que van cremar els seus sostens per alliberar-se. De dones que deien a les seves filles cada dia a cau d’orella que no depenguèssim de ningú, que estudiéssim, que defenguèssim la nostra independència, el nostre futur obert sense condicionants de cap mena. I les nenes ens ho vam creure i avui dia som una generació de dones estressades, intentant donar el millor dintre i fora de casa. Autèntiques fora de sèrie que aconseguim miracles quotidians sense que ningú ho reconegui. Però no passa res, moltes tenim l’orgull de tirar endavant sense privilegis ni concessions, i a més disfrutar de la vida.

Hi ha coses que semblaven superades, questions que fins i tot quan es plantejaven en debats ens impacientaven com si fossin d’antigues trinxeres feministes ja llunyanes i abandonades. Però de cop i volta ens hi podem trobar superades per les circumstàncies, i aquestes avui dia són molt dures.
Segons l’informe Global sobre Desigualtat de Gènere 2012” que fa el Fons Econòmic Mundial (WEF) Espanya ha perdut de cop 14 posicions en els temes referents a l’equitat de gènere. I això en poc més d’un any.

La setmana passada es va produir un fet sense precedents en aquesta Europa escleròtica i vella a la que tant costa reaccionar. El Parlament Europeu va votar en contra del nomenament de Yves Mersch com a nou membre del comitè executiu del Banc Central Europeu. I ho va fer per denunciar la falta de dones a la cúpula d’aquesta institució. En aquesta institució i a les presidències dels bancs centrals de tota la zona euro. La Banca con d’altres coses continua sent cosa d’homes. La mala notícia és que l’oposició del Parlament va ser per majoria ajustada i no és vinculant.

Una activista històrica pels drets dels homosexuals em va advertir després d’una entrevista: “van per nosaltres però també i sobre tot per les dones, en general. Nosaltres ja no molestem tant, ara les dones han de tornar a casa i ser com cal”… Potser les retallades també volen posar ordre també en aquest àmbit. Que una cosa és tenir una vicepresidenta amb peineta i mantilla o ministres que agraeixen la baixada de l’atur a la verge del Rocío…I una altra continuar aquelles polítiques “mujeristas”, “feministes antipàtiques” que feia l’anterior govern. Les dones, amb faixa i talons ben alts, per fer passetes curtes.

I jo no sé què dir-li a cau d’orella a la meva filla amb aquest panorama. Que lluiti, que es rebel·li contra què? Si al final la faixa sempre torna, clar que hem guanyat la llibertat de portar-la o no. I això ja és un bon inici.

Un pensament a “El faixisme, un negoci emergent”

  1. Quina gran reflexió! Retirar la dona de l’esfera pública: una fórmula destralera per millorar les dades de l’atur; per resoldre els buits a la sanitat, l’educació i l’atenció als dependents. Ja va passar després de la Segona Guerra Mundial.

Els comentaris estan tancats.