Salvador Espriu, amb la meva angoixa

Salvador Espriu
Salvador Espriu

Joaquim Giol i Aymerich
Prevere

Poemes que son com un laberint o una presó; no et deixen veure res, amaguen l’horitzó i et tanquen a dins. Poemes que et mostren la desolació en el sentit més estricte i et deixen malferit. Poemes que t’aboquen a mons desconeguts, oberts i sense límits. Poemes que t’enfronten al món, no tal com és, sinó tal com hauria de ser. Per Salvador Espriu, valdria allò de Saint Exupéry: escric amb la meva sang. O, potser millor, amb la meva angoixa per tot el que no és, ni serà.

Amb versos fets d’angoixa, descriu presons: Nosaltres sabíem / d’un únic senyor / i vèiem com / esdevenia / gos.

O descabdella la desolació:

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans,
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l’has sentit?.

Evoca nous mons, plens d’esperança:

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles”.
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!

Hi ha un rerefons litúrgic en aquest poema:

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

De maneres ben diferents,  litúrgia i angoixa ens aboquen a l’infinit, al transcendent.

Amb la força d’un cop de puny, recorda el que és essencial:

Em moro, perquè no sé com viure.

A la Primera història d’Ester plora, amb llàgrimes d’ironia, la mort d’un poble i del seu món:

Tu que veus la sofrença
del nostre esforç inútil,
jutge i arquer, retorna’ns
a l’alta llum que ens guia.

Ironia que és enyorament:

No saps que les aixetes s’han fet
perquè no hi ragi l’aigua?
I les cases perquè passis
més saludable fred?

Pel què m’han dit, Espriu, en la conversa amb els amics, sabia ser aparentment trivial. Com quan explicava què feien a les  tardes, ell i la seva germana:

Fem no fer res.

Però els versos que m’agraden més són els que t’aboquen a espais infinits, plens de melangia. Versos senzills, que indiquen un desastre potser irreparable:

Les barques de Sinera
no surten més,
perquè els camins de l’aigua
són fets malbé.