Recordant el professor Frederic-Pau Verrié i Faget

Raquel Lacuesta
Doctora en Història de l’Art

El passat 11 de febrer va morir, a l’edat de 96 anys,  Frederic-Pau Verrié i Faget, historiador de l’art, arqueòleg i editor. Raquel Lacuesta li ret homenatge amb aquest article

El vaig conèixer l’any 1970, quan tot just arribada a Catalunya casada amb un català de Roses, em vaig matricular a la Universitat de Barcelona per seguir l’especialitat d’Història de l’Art. Allí fou on el professor Pau Verrié impartia les classes a la manera d’un filòsof grec. Amb ell hi vaig tenir una colla de professors de primera línia: Oriol Martorell, Miquel Porter, Santiago Alcolea, Alexandre Cirici, Miquel de Palol Salellas, i tants altres que infonien un no sé què als alumnes i generaven admiració, respecte i plaer al seu entorn.

Estudiar, aleshores, no resultava feixuc; ens movia un interès i un delit per aprendre molt especials. Verrié, aviat es va envoltar d’un nombrós grup d’alumnes incondicionals. Feia excursions culturals amb nosaltres i cada una d’elles resultava una profunda lliçó magistral. El seu parlar pausat, la seva agudesa analítica i crítica, la seva saviesa…, tot anava quallant en les nostres, encara, indocumentades ments. Portava preparades les classes en uns paperets que es treia de la butxaca, amb un guió escrit, suficient per desplegar en les aules i fora d’elles un tema qualsevol de les seves assignatures, ja fos de teoria d’art com de pintura, d’arquitectura o d’escultura. La seva condició d’arqueòleg (en aquells anys 1970-1972 era director del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona) i els seus coneixements clàssics i medievals li permetien establir relacions profundes entre les diverses cultures de la Mediterrània.

Recordo que un dia va oferir als alumnes fer pràctiques al Museu. Jo no vaig gosar a dir de viva veu que m’interessava molt i el vaig esperar a la sortida de la Universitat Central (la de la plaça Universitat, encara) per parlar-hi. Aleshores, jo m’hi adreçava en castellà; encara no havia après la llengua catalana (recordo quan li vaig preguntar què volia dir “Faget”, el seu segon cognom, i em va respondre: “hayecita”). Em va acollir generosament al grup i a partir d’aleshores vaig anar un parell de dies a la setmana al Museu, on vaig conèixer el jove Gregorio Aranda, el peó que treballava amb ell en les excavacions, i on em va ensenyar a classificar ceràmica (els noms de “sigillata”, “àtica”, “campaniana”… em van anar caient al cervell com gotes de pluja). Allò era una mostra que el seu magisteri i la seva conscient i ineludible tasca de transmetre’n els coneixements anaven molt més enllà que una hora de classe en les aules universitàries. Motivada pel seu entusiasme i les seves explicacions, vaig viatjar pel meu compte a la Provença per conèixer la catedral de Saint Trophime d’Arles, Saint-Gilles-du-Gard, Aix-en-Provence… També, va aconseguir dues beques perquè un company meu i jo anéssim a un dels cursos d’arqueologia i art bizantí de Ravenna, organitzats anualment en aquella ciutat per la Universitat de Bologna. Anys més tard visitaria, moguda pels records del mestre, el palau de Dioclecià a l’antiga Spalato (Split, Croàcia).

Quan vaig acabar la carrera el 1973, el primer que em va dir va ser: “ja som col·legues, ara ja em pots tutejar”. I tres anys més tard era jo qui l’embrancava, des del Col·legi d’Arquitectes, on vaig tenir la primera feina com a historiadora de l’art, en un projecte sense precedents: la fundació del Serppac (Servei per a la Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català), en el marc del Congrés de Cultura Catalana de 1976. Li vaig presentar l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro, motor d’aquella ponència, i junts vam emprendre un camí d’inquietuds comunes compartides per un bon nombre de professionals de l’arquitectura i la història de l’art d’arreu de Catalunya. El dia 11 de desembre de 1976 vam fer l’acte oficial de la fundació a la basílica de Montserrat, on el professor Verrié va prendre un protagonisme molt actiu, i molt decisiu per als joves que iniciàvem aquella aventura. Era el mestre, el savi, polític, polèmic i temperador alhora.

Quan 40 anys després el vaig telefonar (era el setembre de 2016) per invitar-lo a participar en la celebració del quarantè aniversari d’aquella efemèride, de nou a Montserrat, em va dir (com a Joan Roca, el director del Museu d’Història de la Ciutat): “Si sóc encara viu, vindré”. Jo li vaig contestar sense cap mena de dubte: “Naturalment que seràs viu i que vindràs”. I així va ser. De nou, a Montserrat, on tots els participants érem pràcticament els mateixos que hi havíem assistit el 1976, a més d’un bon grapat de professionals de les noves generacions, encuriosits pel que havíem fet tants anys enrere, vam gaudir de les seves enèrgiques, convençudes i encertades intervencions reivindicatives. Es mostrava entusiasmat de poder celebrar i compartir aquell acte amb un centenar de persones que encara creiem en la defensa i la protecció del patrimoni.

La nostra relació professional va tenir diversos moments àlgids, en què vaig demanar a Verriè organitzar i participar en actes commemoratius relacionats amb la seva tasca i la seva trajectòria, que es van materialitzar en la publicació de diversos articles. Des del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona (l’antic Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Mancomunitat de Catalunya, actiu des del 1914), l’Antoni González, com a cap del servei, i jo, com a cap de la secció d’Investigació, Catalogació i Difusió, el vam invitar a organitzar la celebració del 50è aniversari (1947-1997) de la publicació del volum Ciutat de Barcelona dins de la col·lecció Catàleg Monumental de España, que ell havia redactat, conjuntament amb l’historiador Joan Ainaud de Lasarte i l’arquitecte-historiador Josep Gudiol i Ricart. L’acte acadèmic es va celebrar al CSIC, al carrer de les Egipcíaques de Barcelona, el 9 de juny, el mateix dia que commemoràvem el 85è aniversari de la creació del dit Servei de Monuments per Enric Prat de la Riba. Presidí l’acte Jaume Josa, com a coordinador institucional del CSIC, i n’hi hagué parlaments de Juan Echániz (com a coordinador general de la Diputació de Barcelona), Antoni González i jo mateixa (com a representants del Servei de Monuments), Oriol Granados (del Museu d’Història de la Ciutat), Santiago Alcolea Blanch (de l’Institut Amatller de l’Art Hispànic) i Joaquim Garriga Riera, professor d’història de l’art de la Universitat de Girona. La seva intervenció, com les de la resta dels participants, es va publicar a Quaderns Científics i Tècnics de Restauració Monumental, número 10, editat per l’SPAL.

El professor Frederic-Pau Verrié i Faget al Montseny. 1972. Foto: R. Lacuesta

Precisament la longevitat de Pau Verrié em va permetre convocar-lo a un altre esdeveniment: la commemoració del centenari del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Mancomunitat, la Diputació de Barcelona i la Generalitat republicana: 1914-2014. A l’acte acadèmic va prendre la paraula perquè era el testimoni de la trajectòria d’aquest Servei; ell era qui havia arribat a conèixer els seus quatre directors en aquella centenària trajectòria: Jeroni Martorell Terrats, Camil Pallàs Arisa, Antoni González Moreno-Navarro i Joan Closa Pujabet, l’actual. I la seva alumna que conegué el 1970, Raquel-Ruth Lacuesta, com em deia, va ser, de nou, qui el va embrancar i va incorporar el seu parlament al llibre-catàleg de l’exposició comissariada pel periodista Xavier González Toran, 100 anys a l’avantguarda de la restauració monumental. SCCM-SPAL/1914-2014. El parlament de Verrié portà com a títol “De l’SCCM a l’SPAL. Els meus records del Servei de Patrimoni de la Diputació de Barcelona”.

Mai em va dir que no a cap de les meves propostes. Sempre hi va estar disposat, però sobretot, s’hi va sentir compromès. La nostra relació s’anà sovintejant a les reunions de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, com a acadèmics de número. Encara vaig tenir la satisfacció de donar-li una sorpresa tot organitzant un dinar a tres, el mes de novembre de 2016, al qual vaig invitar al professor Guillem Rosselló Bordoy, que havia estat iniciador i director del Museu de Mallorca. Feia més de quaranta anys que no es veien, i ho vam celebrar en un petitíssim restaurant del barri del Raval. L’amistat perdurava per damunt de les idees polítiques.

El 22 de desembre de 2016, pocs dies després de l’acte del Serppac a Montserrat, era ingressat a la Clínica del Pilar. Els alumnes ens vam mobilitzar ràpidament per visitar-lo amb freqüència i continuar gaudint de la seva tertúlia i del seu magisteri. La ment clara, encara amb esperança de prosseguir en aquesta vida. No va ser possible. La fortalesa del cos no acompanyava aquella ment àgil i precisa. Quan m’hi vaig acomiadar el dia 9 de febrer al vespre, vaig girar el cap per veure’l per darrera vegada (ho intuíem tots dos) i em va llançar un petó amb la mà. Vaig girar cua i li’n vaig fer un al rostre. Adéu, Pau; adéu, professor i amic.

 

 

Un pensament a “Recordant el professor Frederic-Pau Verrié i Faget”

  1. Gràcies, Raquel pel teu escrit. M’ha recordat també algunes converses mantingudes amb ell i altres personas que anomenes, quan organitzavem el Museu del Monestir de Sant Joan.
    Va ser un plaer retrobar-nos al cap dels anys com a membres de l’Acadèmia.
    Una abraçada.
    Francesc Fajula

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *