Quinze anys d’infraestructures a Catalunya (2004-2015)

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

L’any 2000 un grup d’economistes va visitar l‘aleshores president de la Generalitat per comunicar-li que, segons els seus càlculs, des del 1982 fins al 2000 la diferència entre els recursos econòmics que Catalunya enviava a l’Estat espanyol i els que en rebia s’havia eixamplat extraordinàriament. La xifra estava en aquell moment en 10.000 milions d’euros anuals (l’equivalent de les pessetes, vigents encara en aquell moment). El president Pujol va respondre  “bé,… sí, més o menys”, a la qual cosa els economistes van contestar que els números eren universals i que la xifra era la que assenyalaven. Hi van afegir dues peticions: la primera, informar-ne a la població i la segona, saber a què es destinava aquella “donació”, que alguns tradueixen per “solidaritat”. D’aquí neix, doncs, la reivindicació de la publicació de les “balances fiscals”.

Inversió i execució de les infraestructures a Catalunya

Així doncs, tenim, gràcies a la pressió d’aquells economistes, dades sobre un aspecte concret de les inversions i execucions de l’Estat en infraestructures  a Catalunya,  xifres subministrades, cal remarcar-ho, pel Ministerio de Economía y Hacienda y Administraciones Públicas, comandat en l’actualitat pel Cristóbal Montoro i publicades per la Cambra de Comerç de Barcelona la tardor del 2016. Tothom és ben conscient que les infraestructures són fonamentals per al benestar general de la població i, sobretot per a la producció i el comerç, tant per a l’interior del territori com per a l’exportació i que la seva bona gestió pot incentivar la competitivitat de les empreses.

Comentem tot seguit alguns aspectes d’aquestes xifres, insisteixo, oficials.

Inversions pressupostades i percentatge de la seva execució

D’entrada, sobta que de les inversions pressupostades a Catalunya pel Ministerio de Fomento durant aquest període  (2004-2015) només se n’hagin executat, és a dir construït, el 71%, i si ho concretem en el cas del transport no arriba ni al 60% el grau de compliment de l’execució, tant si governava el PP com si ho feia el PSOE. Es podria pensar que aquestes xifres són les habituals a tot l’Estat espanyol, però resulta que la mitjana entre allò pressupostat i allò executat frega el 90 % en les 16 comunitats restants, és a dir sense comptar Catalunya. La diferència és rellevant.

Per acabar de comprendre què volen dir aquestes xifres és habitual entre economistes posar-les en relació, per exemple, amb el PIB i el volum de la població referida. Catalunya compta amb el 25,6% de les exportacions, amb quasi el 20%  del PIB i el 16 % de la població, però la inversió pressupostada pel Govern central per a Catalunya sempre ha estat proporcionalment mot inferior. Concretament la inversió total de l’Estat a Catalunya durant aquests quinze anys ha estat d’un 8’2% i la de transports únicament arriba al 9’9%. Això vol dir que la resta de les comunitats s’ha endut un 91,8% en total, i un 90,1, en transports, de la inversió estatal. Són unes diferències tremendes traduïdes en milions d’euros!  Encara resulta més sorprenent si considerem que el 2016, Catalunya ha tornat a ser la regió més exportadora de l’Estat espanyol, per sobre de València (11,3%), Madrid (11,1%), Andalusia (10,1%) i el País Basc (8,5%).

Les xifres any per any

Cal afegir-hi que si es contempla la sèrie de quinze anys (2004-2015) any per any, s’observa que  la diferència entre el pressupost i l’execució es dóna en tots els anys, excepte el 2012, a causa de la reducció molt significativa del pressupost en el moment més àlgid de la crisi. Un altre aspecte a remarcar és l’absència de dades del 2013 i 2014, les quals el Ministerio de Economía y  Hacienda, malgrat la insistència amb què se li han demanat, s’ha negat sistemàticament a donar. Sí, en canvi, ha publicat les dades del 2015. Són espectaculars. El que realment s’ha dut a la pràctica és només un 59% de la xifra aprovada en els pressupostos de l’Estat a les Cortes. Un veritable càstig.

Per tant, el 2015 va ser el pitjor any en la inversió de l’Estat a Catalunya de la sèrie històrica comentada, però cal tenir ben present que això no és un fet puntual. A part de la sèrie comentada que va dels anys 2004 al 2015, resulta que tenim dades que es remunten al 1997, és a dir fa vint anys, les quals són indicatives ja d’una escassa inversió per part de l’Estat en infraestructures.  Ras i curt: la caiguda de la inversió en el 2015 només fa que incrementar d’una manera descarada el dèficit en infraestructures acumulat a Catalunya.

Font: Diari ‘Expansión’

Inversions i l’Estatut del 2006

Un altre aspecte a comentar és la caiguda en picat de la inversió estatal a Catalunya des del 2010 fins al 2015. Gairebé ha retrocedit en un 50%. Potser només és casualitat, però el 2010 va ser l’any de la gran manifestació en contra de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya del 2006. Aquella sentència va esborrar tots aquells articles que representaven un augment d’ingressos per a Catalunya, que en pocs anys havia passat de 6 a 7,5 milions d’habitants (l’augment més gran en relació a la població existent en tot el món).  En altres paraules: mantenir les mateixes prestacions d’educació, sanitat i altres despeses socials amb un milió i mig més de persones era del tot  impossible. Cal remarcar que l’Estatut, que havia seguit tots els requisits legals –aprovació al Parlament espanyol, al Parlament català i ratificat en referèndum per la població catalana- ,va ser tan “cepillado” que era irreconeixible i no servia per a allò pel qual se l’havia dissenyat. L’augment de població, un 25%, calia menjar-se’l amb patates!

L’únic aspecte econòmic de l’Estatut que el Tribunal Constitucional no va afaitar va ser la Disposició Addicional Tercera: aquesta  estableix,  amb l’objectiu de corregir el dèficit d’infraestructures a Catalunya, que per un període de set anys, l’Estat està obligat per llei, a fer una inversió que representi el mateix percentatge que el del PIB català respecte al global estatal. És a dir, una inversió del 20% del total correspondria a Catalunya. Del 2008 al 2016 representa uns 4.000 milions d’euros, que mai no s’han invertit a Catalunya. Els que tant garlen en parlar del compliment rigorós de la llei, se la salten olímpicament i no passa res, absolutament res.

Grau d’execució per comunitats

Si la mitjana estatal d’execució és del 72% inclosa Catalunya, o del 90% sense incloure-la, és instructiu veure com es reparteix aquest percentatge per comunitats. Catalunya queda clarament per sota, amb  tan sols el 59% i per sota d’aquesta xifra, apareixen comunitats com les Balears, encara amb pitjor registre, però també el País Basc. Cal recordar que aquesta comunitat recapta i gestiona tots els impostos, com ho fan els länder alemanys, via el concert econòmic, i a més rep algunes aportacions de l’Estat per allò que, quan hi anem, també utilitzem les carreteres, els trens…  A diferència del País Basc, Catalunya només recapta un 5% de tots els impostos.

També és interessant comparar les xifres de les inversions pressupostades i executades de cada comunitat  en relació a la seva aportació a la riquesa nacional. La comunitat de Madrid va rebre el 2015  un 8,2 més del que s’havia pressupostat amb una contribució al PIB nacional molt semblant a la de Catalunya. El cas d’Andalusia encara és més notable ja que en el seu territori s’executa un 21% més de l’obra pressupostada tot i que la seva contribució a la riquesa del país és molt més modesta. Catalunya, mentre que aporta un 20% de la riquesa total, només rep un 9% d’allò pressupostat! Sense comentaris.

Torno a recordar que totes les xifres, fins ara comentades, provenen del Ministerio de Economía y Hacienda…

Foto de portada:  Ana Pastor, Mariano Rajoy, Felip VI i Artur Mas a la inauguració de l’AVE Barcelona-Girona-Figueres (2013)

4 pensaments a “Quinze anys d’infraestructures a Catalunya (2004-2015)”

  1. És inaceptable que vinguin ara a donar quatre mil millions per infraestructures quan ens deuen més de deu mil!!!!
    És la seva obligació pagar i no venir fent el favor de donar-nos això que és misèria . Que compleixin les seves obligacions i no facin tanta propaganda …. Cada vegada em sento més independentista!!! la llàstima és que aixo implica tenir a la CUP a la motxila. No podrien els partits pensar en Catalunya i els seus habitatns i anar tots d´acord?

  2. Eugènia de Pagès ha hecho un trabajo fundamental. ¡Gracias! El problema mayoritario en el resto del Estado es que se pone en cuestión cualquier cifra solvente que surja de Catalunya.
    ¿Por qué? ¿Por qué los catalanes nos engañan…?

  3. Tens tota la raó però mentre depenguem d’Espanya, ja sabem a què podem aspirar. Amb Espanya no farem mai res. N’hem de sortir quan abans millor.

  4. Se sea o no un ciudadano catalán independentista, las cifras macroeconómicas demuestran que algo huele a podrido, y no precisamente en Dinamarca. Los datos que aporta la profesora Eugènia de Pagès son muy elocuentes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *