Qui mana de veritat a…

Mariano_Rajoy-Artur_Mas-desafio_soberanista-reunion-Caso_Pujol_MDSIMA20140729_0174_11Gonçal Évole
Periodista

A mig matí del dissabte 11 d’octubre, vigília de la “Fiesta Nacional de España”, del “Dia de la Raza”, de “La Hispanidad, en conmemoración del Glorioso Descubrimiento de América” del “No tenim res a celebrar”, per abreujar, el de la “Verge del Pilar”, el president Rajoy arribava al seu despatx i després d’escarxofar-se en la seva butaca predilecta, desplegava el diari Marca, que portava curosament plegat sota el braç. Després de llegir amb atenció els ditirambes dedicats a Cristiano Ronaldo i companyia, rondinava entusiasmat: Això és un diari! Sense comentaris ni editorials que m’enterboleixin el dia, sense xifres d’atur, ni “primes” de risc, ni una sola línia del deute i, pel damunt de tot un país net de corruptes en l’horitzó”.

Colpit de felicitat, encén un havà, al xucla amb delectació i, bressat per les volutes de fum fins i tot pensa amb algunes coses que estan passant. Mig endormiscat de plaer, arriba a preguntar-se “qui cony mana de veritat a Catalunya” perquè un cop travessat l’Ebre, no hi ha cap dubte que qui mana és ell que és permet nomenaments de càrrecs importants que tot seguit han traït la seva confiança i esdevenen en corruptes confessos d’una astúcia inimaginable. Però malgrat “aquestes petites coses” les “targetes black, aquests “regalims de plastilina” que l’envolten, el país funciona de com si fos l’avantsala del paradís i, feliç, li dona un copet a la punta de cendra del cigar.

Alguna cosa però, li causa inquietud. Potser els que “manen de veritat” són els corruptes, als que ha donat massa poder. Una ombra sinistra dibuixa el seu perfil per l’escletxa del finestral entreobert, la d’un homenot de ganyota permanent, pentinat engominat, que ell recorda amb nitidesa perquè va ser el seu dit diví qui li va atorgar el càrrec amb un consell afegit: “Mariano no t’oblidis mai de la meva FAES, el laboratori d’idees de la Nova Espanya”. Encara somnolent, inoportú com sempre, l’impertinent timbre del telèfon l’acaba despertant i en la finestreta de la pantalla comprova la numeració: correspon a Alemanya. Amb desgana infinita despenja: “Angela, eres tú…? Qué órdenes tienes para hoy?” De l’ensurt ha deixat el cigar al cendrer i al penjar l’aparell es sincera: “Potser no mano tant com em pensava i només sóc el pito del sereno”.

A la riba nord de l’Ebre, matí del diumenge 19 d’octubre. La plaça Catalunya de Barcelona dona acolliment a una multitud de 110.000 persones voleiant estelades i quatribarrades. Aquesta vegada no hi ha ball de xifres. Dues dones acaparen tot el protagonisme: la Muriel Casals més calmosa i la Carme Forcadell a punt d’esgargamellar-se demanant a crits: “President, convoqui eleccions abans de tres mesos!” Ho repeteix fins a tres vegades. Aquesta dona viu el seus dies de glòria. Tothom te dret a demanar allò que cregui convenient, només faltaria! Però crec que no són formes. Ho repeteixo amb tot el respecte senyora Carme: no són formes. El lloc per fer una crida a eleccions és el Parlament. En la meva opinió personal, intransferible, surava per tota la plaça una garbinada d’absurditat que es va fer palesa ostensiblement en alguns consellers y l’esposa del president. L’honorable Artur Mas no hi era present i vull imaginar-lo travessant hieràtic el Pati dels Tarongers, arribant-li el brogit de la plaça i endevinar-li lliurement el pensament: “ Eleccions…? Què diu aquesta dona! Hauria de saber que les últimes que vaig convocar em van obligar a posar en marxa un ERE de diputats!” Tenim la sensació d’una mediocritat política sense parangó, buit enorme de poder i preguntar-nos plegats, confusos: “qui mana de veritat a…”