Què significava el terme ‘Espanya’ en temps dels reis catòlics?

aaEugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

Sovint s’atribueix l’origen de l’Estat espanyol a la unió matrimonial entre Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. No va ser així. De fet, va ser una unió de pobles cristians per apoderar-se de les terres del musulmans del Regne de Granada. És a dir, l’objectiu era l’expansió territorial, que era la base de l’economia de l’època. Era una economia, que ara en diríem de tipus extractiu, perquè necessitava conquerir i sotmetre nous territoris per a subsistir.

Però aquesta unió dinàstica no va comportar mai la integració de les sobiranies de Castella  de la Corona catalano-aragonesa. No va ser l’origen de cap Estat. No es compartia cap institució, llevat de la Inquisició –d’aquí el nom de Reis Catòlics, ja que van imposar aquesta religió per la força– i cada territori era plenament sobirà, tant des del punt de vista internacional com internament.
La producció jurídica requeria un acte de recepció de cadascun dels regnes per a ser incorporat a les lleis de cada territori i s’havia d’adaptar a les constitucions vigents a cada un d’ells. La prova més clara és que cada regne va conservar les seves lleis d’estrangeria. Així, els súbdits de la Corona d’Aragó eren considerats estrangers a Castella i, per aquesta raó, no podien comerciar amb Amèrica.

Cal tenir present que cap document de l’època no parlava de reis d’Espanya. L’encapçalament de qualsevol text referent a la monarquia, deia “Jo, rei de Castella, Sicília, Aragó, Còrsega, Sardenya, Navarra, Granada, València, Lleó, Còrdova”…i seguia una corrua força més llarga de territoris. Espanya, solament, era un topònim que feia referència a la península ibèrica, nom modern de la Hispania romana, de la mateixa manera que Itàlia –formada per un conjunt d’Estats de totes mides- volia dir la península italiana. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja en el segle XV amb estat propi, es consideressin part d’Espanya.

Malgrat les evidències històriques, del tot inqüestionables, els historiadors “oficials” s’entesten a veure en aquella unitat matrimonial l’origen de la nació espanyola i, per tant, del primer Estat-nació del món. És una tergiversació històrica, de tipus romàntic, que no és exclusiva de l’Estat espanyol. Certament, es van posar unes certes bases -però no l’entramat jurídic ni polític- a començaments de l’edat Moderna, en temps dels Reis Catòlics, que podien haver donat lloc a un Estat plurinacional ben travat o a una sèrie d’Estats independents com és el cas d’Escandinàvia que ara passem a comentar.

499px-Kalmar_Union_ca._1500.svg
Unió de Kalmar. Font: Wikipedia

Aquest tipus de monarquia, com la hispànica, no era pas excepcional a Europa. A tall d’exemple, en aquesta mateixa època, trobem el regne d’Escandinàvia o Unió de Kalmar (1387-1523), que comprenia els regnes de Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia (aquest últim domini de Suècia), amb les seves respectives possessions territorials (Grenlàndia, Islàndia i les illes Feroe, que depenien de Noruega) sota la Corona de Margarida I de Dinamarca. Cal tenir present que la Unió de Kalmar era un conjunt d’entitats històriques que no van perdre, en cap cas, la seva personalitat jurídica pel fet d’estar sota una mateixa dinastia. El nom d’Escandinàvia era purament geogràfic, la base territorial que compartien, com en el cas d’Espanya. Però el 1523, la sortida de la Unió de Suècia i per tant també de Finlàndia va comportar la dissolució de la Unió de Kalmar. En canvi, Dinamarca i Noruega van continuar unides fins al 1814 com a nous Estats, després de la dissolució de la Unió, i simplement cada entitat territorial va restituir la seva sobirania històrica.

D’aquest tipus de monarquia, freqüent a l’època, se’n diu unió patrimonial i és del tot aliena al nostre context històric actual, en el qual predomina l’Estat-nació, ja sigui en versió republicana o monàrquica, encara que aquesta última per tal de modernitzar-se i treure’s l’olor a ranci es presenta arrebossada amb el qualificatiu de constitucional, que traduït vol dir que regna –ara, sobretot, fa de relacions públiques- però no governa. De fet, aquell tipus de monarquia, la patrimonial, seria equiparable a la situació d’un milionari actual que tingués propietats a Sevilla, Madrid, Barcelona, València, Nàpols, Milà, Flandes, Mèxic, Argentina, Filipines….. En aquest cas, mai no li passaria pel cap uniformar les llengües, les constitucions, les monedes, el dret de cada lloc, però això sí, hauria de pagar els impostos corresponents. La diferència rau, en el cas de la monarquia patrimonial de l’Edat Moderna a Europa, en què rebien tributs dels seus súbdits, per contra de pagar-ne. Era l’únic que els interessava realment i, evidentment, el poder i el prestigi que hi anaven associats. Vet aquí la diferència.

3 pensaments a “Què significava el terme ‘Espanya’ en temps dels reis catòlics?”

  1. Però, a més, en aquest cas el nom no fa la cosa, o, dit d’una altra manera, que es digui Reino de Aragón o Corona Catalano-Aragonesa o el que sigui, no té res a veure amb la tesi que defensa l’autora, i, per tant, mai la podria invalidar.

    Salut.

  2. Agraeixo la precisió del Sr. Ruiz Tello, ja que em permet aclarir alguns dubtes habituals sobre els títols medievals: el títols dels territoris, fossin regnes, comtats o marquesats, no eren rellevants. Ras i curt: ser rei o compte era exactament el mateix, pel que fa a l’ús i l’ostentació del poder. Per tant, el comte de Barcelona era sobirà o reial; és a dir, no tenia cap autoritat per damunt d’ell.

    Fins i tot, Joan de Borbó, pare de l’actual rei, portava el títol de comte de Barcelona que equivalia exactament, des del punt de vista de legitimitat dinàstica, a ser rei d’Aragó,de Castella o de Lleó.

    Pel que fa al nom de la Corona d’Aragó, inicialment, al segle XII, el conjunt territorial no tenia un nom comú i específic, emprant-se l’expressió «Aragonum et Catalonie» d’Aragó i de Catalunya, quan calia referir-se a quelcom comú.

    Després, documentalment va tenir diferents denominacions : “Corona d’Aragó”, “Casa d’Aragó», “regnes e terres de la Corona d’Aragó”, i al Privilegi d’annexió de Mallorca del 1286 «regno, dominio et corona Aragonum et Catalonie» . A partir del segle XV, Corona d’Aragó per simplificar.

    Actualment, la majoria de la historiografia admet el nom de confederació “catalano-aragonesa” perquè coincideix amb el que avui dia s’entén per una confederació.

  3. La Sra. Pagès, tiene toda la razón, la unión de las soberanías de Castilla y la Corona catalano -aragonesa, no pudieron nunca formar nada y menos España, por la sencilla razón de que nunca ha existido la Corona catalano- aragonesa.
    Si la Sra. Pagès catedrática de Historia, desconoce el nombre de Reino de la Corona de Aragón, así, a secas, a la unión de los reinos de Aragón, Valencia, MurciaSicilia, Neopatria, Cerdeña… y condado de Barcelona, no me extraña oír, a personas no catedráticas, expresiones como Confederación catalano-aragonesa y Países catalanes.

Els comentaris estan tancats.