Quan la propietat privada no era un dret al Perú

Perú. Museo Tumbas reales
Museu de les Tombes Reials de Sipan, al nord del Perú

Postals del Perú (i 4)
Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

Els cronistes hispans ja van admetre que no podien comprendre els costums dels pobles andins perquè no coneixien la seva història. Les paraules castellanes portaven implícites patrons de pensament europeus subjacents que els impedia entendre la concepció del món dels pobles envaïts. Un exemple clar és el que fa referència a la terra.

Els pobles andins no comprenien el concepte de la propietat de la terra com un dret, tant se val que fos comunal o privat. Ells dividien els recursos en dues categories: “lo crudo”( sense cuinar, matèries primeres, sense treballar) i “lo cocido” (cuinat, processat, treballat). Per exemple, eren “crudos” els recursos com les terres no treballades, els pasturatges naturals, els boscos, els dipòsits de sal…

 

Les terres no millorades estaven disponibles “gratuïtament” en la naturalesa i no tenien cap mena de valor. Només adquirien valor si les netejaven regaven, llauraven o sembraven; aleshores es convertien en “algo cocido”. El treball humà convertia un bé sense cap valor immediat en un recurs natural productiu i donava dret d’usar-lo a qui l’havia millorat. Per als nadius la terra  no tenia cap importància, només l’entenien com un mitjà.

Per tant, la introducció i la imposició de la noció de propietat privada va costar i hi va ajudar molt “la encomienda”, ja que aquesta institució coincidia força amb la concepció que els nadius tenien de la jurisdicció i el domini. Quan els hispànics ocupaven unes terres, per exemple, per fundar una ciutat, els pobladors autòctons esperaven alguna cosa recíproca, algun tipus de retorn del seu treball, perque ells funcionaven a base de la reciprocitat. Finalment, quan es va imposar el dret a posseir recursos no cultivats  (i els “curacas” es van apressar a aprofitar-se’n), es va destruir la concepció andina entre “lo crudo” i “lo cocido” i es va accelerar la propietat hispana agrícola en forma de “las haciendas”.

La xarxa viària i els dipòsits

Per altra banda, és prou conegut que els inques disposaven d’una xarxa de camins extensíssima i de gran qualitat que anava des de  Colòmbia  fins a Xile i el nord de l’Argentina actuals, o el que ells en deien el Tahuantisuyo. Però, en canvi, és menys sabut que al llarg d’aquests camins, cada trenta o quaranta kilòmetres hi havia un dipòsit, amb tot tipus de provisions: roba de cotó i de llana, aliments i armes. Segons el cronistes hispans no només servien per aprovisionar els viatgers o a l’exèrcit sinó que formaven part de la xarxa redistributiva del poder inca. És a dir, permetien als sobirans fer regals periòdicament a la població i el més extraordinari és que en cas d’emergència, fams, sequeres servien per a alimentar a la població que havia perdut les seves collites. Aquests dipòsits o “tambos” funcionaven a base d’una institució, la “mitta” o treball per torns, que més tard els peninsulars van utilitzar per l’extracció d’or i plata, ja que creien que era una forma de treball habitual en el món incaic, sense reconèixer l’aspecte de redistribució que implicava. Així una institució bàsicament redistributiva va ser reconvertida en el que ara s’anomena una institució “extractiva”, i mai més escaient la paraula.

Un altre aspecte, xocant per a nosaltres, consistia que els aliments dipositats estaven deshidratats per diferents procediments, com l’assecat al sol, el fumat, el salat, la congelació. Tot això ens deixa ben parats, no només per la diversitat i sofisticació de les tècniques de conservació emprades sinó perquè el tipus d’alimentació emmagatzemada reflecteix una dieta alimentària molt variada i nutricionalment equilibrada: peix, carn, cereals, llegums, fruites, verdures. És possible que alguns d’aquests productes, com per exemple el peix, estiguessin reservats per a les elits cusquenyes, però així i tot la varietat de productes dipositats és impressionant (vegis La alimentación en el Tahuantisuyo, de Ciro Hurtado, publicat per la Universitat de San Marcos).

Per què el Tahuantisuyo es va col·lapsar? 

La pregunta obligada que ens fem a continuació és la següent: si el Tahuantisuyo estava tan ben organitzat social i econòmicament, si la fam pràcticament no existia, si l’alimentació era nutricionalment equilibrada, com ho proven les obres públiques que es van dur a terme per part de una població forçosament ben alimentada, si la reciprocitat era el pegament social, com és possible que aquest gran imperi s’enfonsés tan ràpidament i que part de la població donés suport als invasors, dels quals evidentment no sospitaven les veritables intencions.

De fet, l’estabilitat del Tahuantisuyo era més aparent que real. L’organització social inca indica que probablement hi havia una ètnia, la del Cusco, que tenia una sèrie de lligams econòmics i polítics amb diverses autoritats ètniques i regionals, i no pas un gran imperi sòlid i unit. Diversos mals atacaven l’edifici social: el primer i més habitual era la lluita per la successió de l’Inca mort. El sistema es basava en triar l’hereu més hàbil i capaç, la qual cosa desencadenava unes ferotges lluites internes entre germans, recolzats per diferents “panacas” o grups de parentiu. Per tant, la successió implicava una concepció darwiniana del poder, o dit d’una altra manera, el sistema inca donava prioritat a la selecció per damunt de l’estabilitat. També hi ha estudiosos que afirmen que el sistema era coherent amb la visió dual del món que tenien els inques i que es reflectia en tots els aspectes del vida, i de manera clara en el sistema de poder. Sigui com sigui, en un d’aquests períodes d’incertesa van arribar els invasors hispans, que ràpidament es van adonar que podien aprofitar aquesta situació de quasi guerra civil per al seu profit. La conquesta de Mèxic, uns quinze anys abans, havia ensenyat “las tretas” i subterfugis que calia utilitzar.

Però, les lluites intestines per la successió no eren l’únic element disgregador  polític i social  que els “conquistadores” van utilitzar a fons. Aparentment l’imperi inca era homogeni. Res més lluny de la realitat. Hi havia una gran heterogeneïtat d’ètnies o de “nacionalitats”, terme que utilitzen alguns historiadors. I algunes, com els “chachapayos” i els “huancas”, des del primer moment es van posar al costat de l’invasor.

En resum, les normes de reciprocitat i complementarietat havien fet possible que milions d’homes visquessin per sobre del nivell de la necessitat, i havien aconseguit aliments i bens gràcies a immenses obres públiques. Però, aquestes mateixes normes, sense la direcció política del Cusco, no podien organitzar una resistència militar a gran escala.

Amb Pizarro va començar una violència que, segons l’historiador peruà Hugo Neira, no ha cessat en quatre segles, una violència il·limitada perquè combina religió i política, creences i realitat del poder. Aquest assagista sosté que el seu impacte en la societat peruana explica perquè l’organització col·lectiva d’aquest país andí hagi estat  incapaç de generar alguna cosa més que la supervivència.

Per altre costat, tornant al segle XVI, sembla que el sistema inca estava arribant a un punt crític, en el sentit que cada cop més una classe dominant ociosa necessitava més i més terres i recursos i més població sotmesa, mentre això entrava en conflicte amb l’apropiació tradicional de riqueses per part dels senyors de les diferents ètnies. La guerra cap a noves conquestes era, en la pràctica, una fugida endavant, sense límits clars, ja que havien explorat i dominat tota la zona andina des de l’Equador fins al Xile actual, i més enllà només hi havia el desert i la selva, que ja hem mencionat que detestaven.  Podia haver continuat ? Aquí entra de nou l’atzar i l’imprevisible catàstrofe. Ras i curt: els inques van passar de conqueridors a conquerits.

Quan parlem de catàstrofe, no parlem metafòricament. Mort l’inca Atahualpa, la sensació que va envair el Tahuantisuyo va tenir un caràcter de desastre tel·lúric, ja que significava la mort d’un deu vivent. Que les reverberacions d’aquell fet encara siguin vives, no fa més que confirmar que el que aleshores es va viure com una brusca caiguda demogràfica, successió de pestes, imposició d’una nova dieta alimentària empobrida, tributs obligatoris, treball sense cap mena de compensació i sobretot la terrible sensació de no entendre perquè passava tot això, ha tingut unes conseqüències tètriques per a la població andina.

Al cap de tres dècades de la captura i assassinat de l’últim Inca, la violència del conquistador i la passió del missioner van donar pas a una metodologia colonial-missional per a l’assimilació de les societats vençudes. Les mesures administratives es basaven en la destrucció de tot allò que podia servir de fonament, de refugi, o insígnia de la identitat cultural dels vençuts. D’aquesta manera, es contribuïa a l’anihilament del passat (Entre el mito y la historia. Autors varii). La política dels administradors colonials van trobar la inestimable complicitat d’una visió fanatitzada dels extirpadors de “idolatrias”. Aquest eren religiosos que perseguien de manera metòdica tot signe de culte dels antics deus. La defensa de la població andina va ser assimilar els sants i les verges catòlics a les seves deïtats. Com a resultat, el poble peruà actual és increïblement religiós, però és una religió sincrètica, en la qual no cal gratar gaire per trobar el culte als antics deus .