Paul Preston i l’holocaust espanyol

Montse Armengou
Periodista

22-5-2012 (10:00)
Fa gairebé un mes que la M. Eugènia Ibáñez em persegueix per a que escrigui un article –res, dos folis de no res- al blog de LAMENTABLE sobre la xerrada que vaig tenir el gust –i el nerviosisme- de compartir amb el Paul Preston al CCCB. Lògicament, les causes del meu retard no us han de concernir gaire, més aviat us portaran a pensar en una manca de formalitat per part meva. Però permeteu-me compartir què ha passat aquestes setmanes en la vida d’aquesta dona periodista…

El cap de setmana després de la conversa amb Preston era un temps ideal per esgarrapar unes hores i escriure aquest article, però el I Congrés de Víctimes del Franquisme a Rivas Vaciamadrid em reclamava en la meva condició de directora de documentals històrics. Després de 37 anys de la mort de Franco, era la primera vegada que s’organitzava un esdeveniment d’aquestes característiques. A Espanya no hi ha hagut ni veritat, ni justícia ni reparació amb les víctimes del feixisme franquista i només fòrums d’aquests característiques alleugen una mica el dolor dels que han  patit tant.

Aquests congressos es fan amb pocs mitjans, els assistents hi participen voluntàriament i sovint deixen una vergonyosa rèmora: durant setmanes el teu mail es veu inundat de correus amb gent que et demana ajut per localitzar el seu desaparegut, buscar informació sobre una fossa on podria estar enterrat l’avi i el temps apreta perquè l’àvia està a punt de morir i no desitjaria res tant com enterrar dignament el seu estimat.

Així que, a diferència de tants altres països del món -d’Argentina a Sud-àfrica passant per Congo o Ruanda- que tenen oficines estatals de desapareguts, som molts els que quan acabem la nostra jornada laboral encetem el nostre particular “Imserso de la memòria” i mirem de donar un cop de mà als damnificats, no tant de les crueltats de la dictadura, com de la ignomínia i l’oblit de la democràcia.

Una setmana
Ha passat doncs una setmana des que vaig xerrar amb en Preston. Però se’ns ha girat feina. Resulta que treballo a la televisió pública i nacional de Catalunya, que des de fa mesos s’ha vist sotmesa a una campanya de desprestigi i intoxicació. Això, ras i curt, vol dir que segons quins mitjans –privats sempre- ens equiparen amb canals autonòmics com Telemadrid o Canal 9 i menteixen per acció (sobre els “astronòmics” sous dels treballadors, que sobra plantilla i que no ens hem tocat el sou des de l’inici de la crisi) i omissió (no explicant que ens els darrers anys amb menys cales per la caiguda de la publicitat i de la partida del Parlament hem fet més canals, millor feina al recuperar lideratge i hem escurçat dèficit).

Així doncs, servidora, que ja en època de vaques grasses i per allò de que ens creiem el projecte, treballàva més hores que un rellotge per tirar endavant amb els seus companys programes de capçalera com 30 Minuts o Sense Ficció, ens hem de dedicar unes hores al dia a plataformes com TV3teva. Des d’aquest blog intentem com a treballadors –que també ho som!- mantenir els nostres llocs de treball, ara amenaçat pel fantasma d’un ERE que modula la seva presència a ritme de cangueli. Però a més, mirem d’arribar a la ciutadania, a la gent que paga 35€ l’any per la tele, per convèncer-los que, a més d’informació, entreteniment, esports, infantils o documentals, TV de Catalunya ha estat i és una eina imprescindible de cohesió social.

Dues setmanes
Ha passat ja dues setmanes. La M. Eugènia, molt amablement, m’ho recorda per mail. A mi se’m cau la cara de vergonya. Ella, juntament amb en Huertas, Martí Gómez, Madueño, Aymerich, etc. són l’exemple d’aquella casta de periodistes compromesos, bons (professionalment i personalment, allò que deia en Kapucisnky que els cínics no servien per aquest ofici) que molts admiràvem quan començàvem. M’hi poso avui mateix! Però no…

De manera sobtada, la meva sogra ha tingut un empitjorament en la malaltia de la memòria que l’afecta. D’un dia per l’altra ja no pot estar sola i ha de venir a casa. Tinc el pitjor dels presagis. Si quan els nens eren petits i agafaven una febrada envejaves Suècia (el certificat de malaltia del pediatra serveix de baixa pel pare o la mare per poder-te quedar a casa a cuidar la criatura), servirà dir que la sogra no es pot estar sola per no anar a la feina? Em sembla que no… Entrem en un món nou. Les retallades en serveis socials i la gairebé desaparició del concepte “ajuts a la dependència” fan que en aquests moments l’ingrés a una residència pública s’allargui a més de dos anys. Les privades “normaletes”, estan entre els 2.000 i 3000 € al mes. Què fem?

Els amics es mobilitzen, ens recomanen persones de confiança que els han ajudat quan han passat pel mateix tràngol. Quan comencem a tenir la situació una mica més controlada me n’adono que ja ha passat una altra setmana. D’aquesta no passa!

Però els dies s’escolen, estic de rodatge per a un nou documental, les hores cauen sense adornar-me’n. La meva filla no sap què vol estudiar (en té dret!) i no troba feina enlloc, el petit ha acusat el canvi a l’institut i n’ha “catejat” alguna, la qual cosa vol dir que quan arribem a casa ens hem de posar a controlar deures. Res greu, la vida segueix i té aquestes coses. Tot sigui això! Estic rebentada, em deixo caure al sofà i… què passa? Com és que la Negreta, la meva gata, no ve a fer run-run al meu costat? La miro, no està fina. És velleta i la veterinària ja ens ha dit que el ronyó no li treballa bé.  La portem a la clínica. Res a fer i gran lliçó. Els meus fills i jo l’abracem i li diem adéu sense patiment, mentre la veterinària –l’extraordinària professional que és la meva germana- l’injecta el líquid de la vida i de la mort, el pentotal que va acabar amb la maledicció bíblica del parir amb dolor i que ara porta la Negreta al seu darrer somni. On s’ha de firmar per ser gat i morir eutanasiat quan calgui?

Tres setmanes
No pot ser, ha passat una altra setmana i sé que aquesta no podré fer res. M’he compromès a unes xerrades amb uns xavals d’institut sobre algunes cosetes del nostre passat recent que no surten als llibres de text: que els republicans van tenir el trist honor de protagonitzar el primer tren de la mort cap a un camp de concentració nazi a Europa occidental (l’anomenat “comboi dels 927”) o que Franco va marcar el camí a la dictadura argentina robant les criatures als opositors polítics. A més, per a què ens hem d’enganyar, a la nevera de casa no hi queda res, s’ha d’anar a comprar –cosa encara complicada si mires de fer consum ecològic-,  potser que mirés de fer una cerveseta amb aquella amiga que s’ho està passant tant malament i jo m’he d’anar a depilar si o si. La revisió al metge la deixem per un altre dia, val? A més demà dissabte toca mani del 12M. Ho sento M. Eugènia, no em quedo a casa a escriure, surto al carrer a cridar, saltar i ballar amb els iaioflautes. Ells han treballat per canviar la història i jo crec que l’estic vivint. Algun dia d’aquí 3, 30 o 300 anys hi haurà un gran canvi i algú explicarà que l’embrió va ser unes places ocupades el maig del 2011. No, no, no m’ho perdo!

Per fi, cuatre setmanes: Paul Preston
Avui, per fi, en lluita titànica per mantenir un petit espai per als meus dos grans hobbies, la cuina i el meu nou-petit hort –juntament amb la bicicleta- trobo el moment per escriure un article que cap en una frase: No us perdeu el llibre del Paul Preston, L’holocaust espanyol.

Crec sincerament que aquest és el llibre blanc que hauria hagut de fer una Comissió de la Veritat si aquest no fos encara un país dominat per la por, els interessos i els hereus econòmics, socials i mediàtics del franquisme, ben instal.lats en les seves poltrones. Durant molts anys serà un llibre de referència des del punt de vista acadèmic i l’únic instrument on agafar-nos la gent que de manera orfe i desemparada mirem que la memòria ni sigui enterrada ni sigui tractada com a una cosa residual o anecdòtica.

Podria fer mil observacions sobre tot el que m’ha agradat del llibre però en diré dues: la humilitat de Preston al donar veu a tantes i tantes investigacions d’historiadors locals i el fet de trencar el tabú de les milers de violacions i vexacions sexuals que van patir les dones. Un cop més parlem de feminicidis –Ciudad Juárez n’és un exemple- i oblidem el que hem tingut aquí. Pensem només en l’anomenat “derecho de representación” –quan mataven les dones si no trobaven els pares o els marits o les violacions col.lectives que feien exclamar a Queipo de Llano: “¡Que contentos van a ponerse los Regulares y que envidiosa la pasionaria”!

L’objectiu llibre és què va passar als civils i perquè. I la resposta és que el terror i extermini eren els eixos del pla de Franco: fer una guerra deliberadament llarga, un extermini pausat, i una inversió de terror per instaurar extensa i intensa dictadura. Una cosa estava clara: que els interessos de la classe dominant mai més poguessin ser amenaçats com ho van ser –i sobretot percebre- durant  les reformes democràtiques de la fugaç II República.

Què es pot esperar d’un llibre l’autor del qual, quan fa la gira de presentació, parla de les vegades que la seva dona l’ha trobat plorant a l’escriptori? Llàgrimes que jo mateixa comparteixo, tant llegint-lo com en la meva feina parlant amb víctimes i fills de víctimes de les atrocitats que Preston descriu.

Llegint-lo m’he retrobat amb aquella joveneta que devorava història d’Espanya de la mà d’aquells anglesos que ens ho havien d’ensenyar tot,  d’un tal professor Paul Preston, amb la seva escriptura precisa, amena, rigorosa i humana. Ara aquella noia és una dona amb canes que veu emocionada com el tal Preston la cita professionalment i com a amiga.

Ostres M, Eugènia, podria escriure mooooolt sobre el llibre del Preston. Si LAMENTABLE i els temps que m’han tocat viure m’ho permeten, ho faig!!!

 

2 pensaments a “Paul Preston i l’holocaust espanyol”

  1. Moltes mercès, Montse, per haver dedicat tant de temps a aquesta feina quan en tens tant a sobra. Els teus treballs i la teva amistat m’han inspirat molt.

    Amb una forta abraçada,

    Paul

  2. En primer lloc, felicitats per a la Montse Armengou. Quin article tan ple de vida, tot barrejant la vida personal i la professional, sense distincions! M’ha emocionat profundament. Ara com ara, penso, i voldria equivocar-me, que només una dona pot escriure així : no cal separar els fets de la vida en calaixets, els de les coses importants i els de les coses secundàries.
    En segon lloc, ara que molts pretesos defensors “d’allò públic” qüestionen TV3, la seva veu en defensa d’una feina molt i molt ben feta és molt d’agrair. Molts ciutadans n’estem profundament orgullosos i reivindiquem la tasca d’aquesta televisió pública tant la del passat com la del present.
    Finalment, vaig tenir el plaer de sentir a en Paul Preston al CCCB, en un català força fluid, i en sortit vaig pensar que després de la mort del “caudillo”, existien encara dues Espanyes i amb una d’elles podies entendre’t, teixir complicitats, pactar, en suma. Ara, des de fa temps només hi ha una Espanya, la imperial, la de sempre, la de uf!, uf, uf, quin “agobio” … la dreta no ha canviat, més aviat s’ha modernitzat en sentit “neocon”, però l’autodenominada esquerra s’ha passat a les glòries imperials amb tota tranquil•litat . Només cal seguir la trajectòria del diari progre per excel•lència per entendre la magnitud de la tragèdia. Hi ha molta gent, de bona fe, que després d’haver-se injectat en vena durant trenta anys aquest diari són totalment irrecuperables . Porten unes “orejeras” enormes. Voldria equivocar-me, però ara mateix ho veig difícil.

Els comentaris estan tancats.