El noucentisme català entre el modernisme i el marxisme

Els primers noucentistes catalans van dedicar un gran esforç a mirar d’eradicar de la societat catalana el que consideraven els seus grans mals endèmics: la tendència a la improvisació, la grolleria, la carrincloneria, el pairalisme, la crispació genialoide i la crispació social. La pretensió era fer dels catalans uns ciutadans europeus.

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

L’historiador Jordi Casassas en el seu recent llibre La voluntat i la quimera explica que des de finals del segle XIX a Catalunya s’han succeït tres cosmovisions: el modernisme, el noucentisme i el marxisme, tres grans visions del país i del lloc que aquest ocupa en el món, i a les seves corresponents polítiques.

Certament,  hi ha el risc d’un cert reduccionisme en aquesta triple successió d’hegemonies, però serveixen per a entendre més bé la dinàmica cultural i política de l’espai català.  Cal tenir present, no obstant, que aquestes tres cosmovisions, a part de compartir certs trets i conviure en determinats moments, quan s’han convertit en hegemòniques han tingut tendència a exercir formes d’exclusió cultural. I és que cada cosmovisió pretendrà “extirpar” les distorsions que li sembla que són pròpies de la precedent i situar-se en funció de la modernitat que cada una d’elles pretén representar.

Estem davant d’una societat mòbil, feta d’al·luvió, projectada cap enfora, sacsejada per un grau elevadíssim de violència moderna, molt complexa i sense control, propi del poder polític. Aquests són els trets de la societat catalana que caracteritzen la seva trajectòria històrica durant els dos últims segles, segons Jordi Casassas, historiador i  també president de l’Ateneu Barcelonès. És a dir, una combinació de dinamisme i mancances que sovint han provocat fortes inseguretats al país. En una societat d’aquestes característiques, amb consciència de tenir personalitat pròpia, el transit de les societats tradicionals cap a les modernes ha estat força conflictiu.

Aquest pas cap a la modernitat es dóna en un determinat context: el sud occidental d’Europa a finals el segle XIX i principis del XX. Una zona sotmesa a la corrupció generalitzada, a una burocratització anacrònica i desproporcionada i a una tendència al cesarisme (ara en diem populisme). En aquesta línia, els primers noucentistes catalans van dedicar un gran esforç a mirar d’eradicar de la societat catalana el que consideraven els seus grans mals endèmics: la tendència a la improvisació, la grolleria, la carrincloneria, el pairalisme (idealització de la vida rural catalana), la crispació genialoide i la crispació social. La pretensió era fer dels catalans uns ciutadans europeus.

Context en què apareix el noucentisme català

En primer lloc, cal no oblidar la situació de fons, una Catalunya en ràpida transformació,  és a dir  una societat típica de l’inici del nou-cents europeu occidental. Aquesta gran transformació es va produir a cavall dels dos segles i marca fortament la cronologia del noucentisme. D’altra banda, l’àrea barcelonina es pot  considerar, des del punt de vista cultural, com a perifèrica del centre que representava París. Al mateix temps, Barcelona es consolida com a potència creadora semi perifèrica i es converteix en un centre de distribució cultural en aquesta arrencada del segle XX.

L’altre element a tenir en compte serà la influència que exercirà la irrupció del catalanisme polític en el procés de fixació noucentista. Els noucentistes, a part d’exercir un lideratge cultural clar i potent, participaran molts d’ells de l’acció publica, i per tant política. Curiosament, els noucentistes són gent que, a part d’una gran capacitat i vàlua cultural, estan plens d’entusiasme,  cosa força sorprenent en un espai mediterrani sotmès a tota mena d’influències depressives.

El noucentisme a Catalunya

D’entrada val la pena aclarir que el procés d’uniformització cultural europeu és històricament molt recent, segons explica Serge Latouche . A l’edat mitjana, per exemple, a la Península Ibèrica l’any començava el dia de Nadal, mentre que al regne de França ho feia el dia sempre canviant de Pasqua. La uniformització es va iniciar lentament amb l’inici de l’època moderna, es va accelerar amb l’etapa napoleònica, es va tecnificar des de finals del segle XIX amb la imposició de l’hora oficial i es va generalitzar definitivament a la segona meitat del segle XX, per sobre dels costums locals i les creences religioses.

El consell i la mesa de la Mancomunitat de Catalunya (abril del 1914) © FOTOTECA.CAT

La uniformització cultural a Catalunya es va veure entrebancada per les tenses i desfavorables circumstàncies històriques de la primera meitat del nou-cents  per la simple raó que no hi havia un poder polític propi des del qual imposar-la, a diferència de França o d’Itàlia. Tanmateix la cultura del catalanisme i les precàries estructures d’un poder regional –la Mancomunitat durant uns 10 anys, del 1914 al 1924- van ser perfectament conscients de la necessitat d’establir una política pública de cultura.

Intentarem, doncs, fer un petit llistat descriptiu dels principals conceptes definidors del noucentisme català:

El civilisme: en un primer moment serà un concepte reactiu. La imatge de la ciutat, lloc clàssic de la política, havia de ser un antídot definitiu contra el folklorisme i la carrincloneria del segle XIX. Però ràpidament el civilisme esdevindrà un concepte amb un propòsit clar: l’europeïtzació dels ciutadans de Catalunya  La ciutat es convertirà en el motor d’aquest objectiu i en el símbol de la modernitat. El concepte de “Catalunya-ciutat”, encunyat pel cèlebre i polèmic Xènius, serà la locomotora que havia de transformar el conjunt català. I serà un concepte que el noucentisme no abandonarà.

L’ètica del treball: altres conceptes definidors van ser l`ètica del treball i de la  responsabilitat, el de la capacitat creativa en contra de la improvisació, o el del rebuig de la vida bohèmia,  pròpia de l’etapa del modernisme. Un altre cop la ciutat ho lligarà tot.

L’ordre i la raó:  els noucentistes adoptaran una sèrie d’idees-força, com la raó enfront de l’irracionalisme, la cohesió de grup davant de l’individualisme, la claredat enfront del simbolisme modernista. Hi afegiran també la disciplina d’acció, per mirar de contrarestar l’anarquia imperant (la lluita contra el suposat substrat anàrquic en la manera de ser catalana) o el sentit unitari contrari a tota mena de dispersió; el poeta Foix destacarà com el noucentisme havia fet aflorar un “sentit comunitari” inexistent fins aleshores. 

Eugeni D’Ors, fotografiat a la seva biblioteca per Campúa (1916).

Això es va traduir en la proposta inicial d’Eugeni D’Ors, el màxim prescriptor de la primera etapa noucentista, d’ordenar la cultura catalana, de donar a la intel·lectualitat un pla d’acció definit, d’arrenglerament europeu del país, d’aprofitar les potencialitats existents o d’estimular la creativitat. Evidentment tot això tenia una evident traducció política, i va ser el que més va interessar a un home clau de l’època, com Prat de la Riba.

El marc europeu 

El noucentisme català, entès com un corrent cultural, no és aliè als grans fluxos culturals, als neguits i les actituds dels seus contemporanis, sobretot dels que estaven sotmesos a tensions similars. És a dir, es dóna en el marc de la mundialització (sí, els que vivim cents anys després ens pensem que això és un fenomen de fa quatre dies), de la irrupció de la societat de masses, de la urbanització, de la incertesa i de la inquietud creixent de sentir-se en un final d’etapa en què les velles ideologies, moralitats col·lectives i mecanismes polítics estan envellint amb rapidesa (això també ens ressona, no?). Nihil novum sub sole.

La nova mentalitat que s’obria pas es devia a la convivència de múltiples factors, entre els quals cal destacar els efectes socials de la massificació en les grans ciutats  i la propensió a fer servir les restes de les ideologies en crisi per a construir les noves doctrines per a les masses, en una tendència creixent a dogmatitzar i a convertir el gran pensament en consignes (ara com ara, sembla que això últim també està revifant).

Charles Maurras

De tota manera hi ha un aspecte interessant alhora que inquietant. A principis del segle XX trobem tant a França com a Itàlia intel·lectuals i activistes, que si bé seria del tot exagerat de qualificar de pre-feixistes,  sentien una aversió real i odi per la democràcia; es tracta, encara, d’una postura vital, d’un  menyspreu cap els  “panxacontents”, de rebuig visceral de la hipocresia de l’estat liberal, el qual s’identifica amb la vella burgesia. A Itàlia trobem, en aquest sentit, la figura del superhome de D’Anunzio, amb clara influencia nietzschiana, i a França les figures, amb consignes similars d’un Charles Maurras o un Maurice Barrès.

De manera curiosa, a Catalunya no es va concretar cap moviment ni grup feixista d’una mínima importància, tot i que la intel·lectualitat catalana no deixava de viure immersa en els mateixos paràmetres de la crisi global que la resta de l’a intel·lectualitat europea, sobretot després de la I Guerra Mundial. Les postures antiparlamentàries es van moure ben poc de l’anticentralisme i de l’apoliticisme electoral tradicionals, des del carlisme fins l’anarquisme, passant per l’ampli ventall de la cultura republicana.

Per exemple a Catalunya, malgrat el despit personal d’Eugeni D’Ors a resultes del  seu trencament amb la Mancomunitat i per tant amb el noucentisme, resultava impensable la col·laboració entre l’Intel·lectual català i el dictador Primo de Rivera. Tot i que a la llarga va acabar donant suport al règim franquista, això no constitueix una prova retrospectiva.

Precisament, si Catalunya va oferir un cas diferent dins del panorama sud-europeu a l’inici del segle XX va ser per l’escassa importància que van tenir les actituds pre-feixistes: el gros del catalanisme va anar en direcció contrària, i es va significar per la seva voluntat de mantenir i reforçar la representació parlamentària. La forta herència rebuda del segle XIX en el sentit de considerar la corrupció del sistema lligada a un estat ineficient i endarrerit, va deixar molt camp a córrer a l’ intervencionisme nacional noucentista. El fet que les dues dictadures fossin expressament espanyoles i assenyaladament anticatalanistes va acabar de refermar aquests trets resistencialistes de la cultura política nacional catalana.

El marxisme, com a nova cosmovisió a Catalunya 

Quant a la tercera gran cosmovisió a què hem fet referència, el marxisme, la seva cultura política es va construir en el context de la lluita en contra del feixisme, enmig de la barbàrie d’entreguerres mundial, quan semblava  segur el col·lapse de la democràcia occidental. Més tard el marxisme, en el cas espanyol, s’acabarà d’estructurar en el dramatisme de la llarga lluita contra el franquisme. De tota manera, el canvi de paradigma marxista dels anys 60 va ser també comú a bona part de l’Europa mediterrània.

A Catalunya, en aquells anys del segle passat, van tenir lloc uns canvis transcendentals tant des de el punt de vista cultural com polític. La forta immigració començaria a irrompre a les aules universitàries a partir de finals de la dècada dels 60. La major part estava formada per sectors populars aliens a la tradició cultural catalana, ferotgement amagada i reprimida pel franquisme, als quals no va costar gaire connectar amb la reivindicació antifranquista que aleshores liderava el món del PSUC, totalment conformat per la ideologia marxista. Els professors, que en molts casos volien sintonitzar amb el nou alumnat antifranquista ni tan sols parlaven d’una tradició cultural catalana, més enllà de fer-ne una desqualificació total com la manifestació de l’hegemonia d’una burgesia que era qualificada de reaccionària i pròpia d’un passat pràcticament superat.

Enric Prat de la Riba

Resulta curiosa aquesta desconnexió amb el seu propi passat ideològic i organitzatiu que es dóna en el cas català. És l’únic cas en la represa marxista de l’Europa occidental post 1945. A tall d’exemple, en el camp de la història de la literatura o la de l’art es passava de l’exaltació del modernisme europeista a la gran efervescència internacional de les avantguardes i a l’acció cultural revolucionària durant la Guerra Civil, sense esmentar ni la pintura, ni l’arquitectura ni tan sols la literatura noucentista. Això dificultava extraordinàriament entendre per què el segle XX ha estat qualificat com el Segle d’Or de la literatura catalana.  En el cas de la història, el nom d’un Francesc Cambó desapareixia del relat, mentre que la referència a la  Mancomunitat era gairebé anecdòtica i més aviat pejorativa. El noucentisme, i fins i tot Prat de la Riba o la Mancomunitat i la seva obra, van quedar absolutament minimitzats en el relat històric d’aquella època.  ¿Quanta gent sap, per exemple, que el primer intent seriós d’obtenir un Estatut d’Autonomia a Catalunya va ser el 1919 -furiosament contestat des de Madrid-, en el context dels canvis en el mapa polític d’Europa, un cop finalitzada la primera Guerra Mundial?

En canvi, els valors en els quals s’assentava el noucentisme han estat molt longeus. Alguns han arribat fins els nostres dies. Des de fa uns anys la percepció sobre el noucentisme de matriu marxista està canviant. Però això és una altra història.

Foto de portada: Eugeni d’Ors, autor del Glosari publicat a la ‘Veu de Catalunya’, el qual es considera el punt de partida del moviment noucentista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *