Memòries i desmemòries

El ministre d'Economia Luis de Guindos i Ramon Tamames, en una imatge recent
El ministre d’Economia Luis de Guindos i Ramon Tamames, recentment

Josep Fontana
Historiador

Els llibres de memòries ens envaeixen. En poc temps hem tingut la primera tanda dels dietaris de Bono (que no contenen més que algunes xafarderies, acompanyades d’atacs a Guerra) i de les memòries d’Aznar (on, per no haver-hi, no hi ha ni xafarderies), entre moltes altres de personatges de menys significació.

Aquesta abundància no és una bona notícia. Perquè els casos en què val la pena llegir aquesta mena de llibres són molt pocs. En general són lectura per a un especialista, que s’empassa tota la fullaraca que s’hi acumula per tal de descobrir aquell petit detall (el record d’una conversa, el testimoni d’una trobada que ignoràvem…) que ens il·lumina alguns esdeveniments del passat, afegint una nova perspectiva. Són, en conseqüència, lectures només recomanables per a especialistes –historiadors o periodistes- que compensen l’avorriment de la lectura amb la pesca d’alguna perla. Sense oblidar que només aquesta mena de lectors són capaços de no deixar-se entabanar per la gran quantitat de falsificacions, il·lusions i mentides amb què els memorialistes acostumen a adornar els seus autoretrats.


mas-que-unas-memorias-9788490065198De vegades, però, un acaba pensant que el preu que paga por aquestes petites troballes és massa gran. Això és el que m’acaba de passar amb Más que unas memorias, de Ramón Tamames, vuit-centes pàgines d’una literatura que recorda aquell exercici de les velles oposicions a càtedra que es coneixia com el “¡Mecachis, que guapo soy!”. Vuit-centes pàgines en què el senyor Tamames ens va explicant la seva intel·ligència, els seus encerts, els elogis que li han anat dedicant al llarg de la seva vida, les persones importants que ha conegut (allò que els anglosaxons anomenen name-dropping), etc.

L’autoelogi arriba en aquest cas a extrems delirants, que poden induir a errada a lectors que no estiguin prou informats, ja que podrien arribar a la conclusió de què tota la història d’Espanya des dels anys cinquantes del segle passat té un únic i principal protagonista que és el senyor Tamames.

Alguns casos ho il·lustraran. El Pla d’Estabilització, per exemple, està clar que se’l van fer el ministre Ullastres i Tamames tots sols, com queda clar en l’escena em què Tamames porta al ministre la seva tesi doctoral sobre la integració europea i rep d’Ullastres aquesta resposta: “Muy bien, Ramón, ¡como trabaja usted! Pues aquí tenemos ya todo…” (p. 322). Que aquesta faula inclogui una visió de les reaccions del general Franco respecte de les reformes liberalitzadores que no coincideix amb el que altres han explicat i que, sobre tot, resulta contradictòria amb les opinions de Franco que coneixem pels seus escrits i pels records que va transcriure el seu cosí Pacón Franco Salgado-Araujo, no ens ha d’enterbolir l’admiració per aquesta primera aportació del memorialista a la història contemporània d’Espanya.

ramón tamames III
Tamames aixeca el puny a la seu del PCE
Su Majestad la Reina hace entrega del diploma al nuevo académico, Ramón Tamames © Casa de S.M. el Rey : Borja Fotógrafos
Tamames rep de la Reina Sofia (davant l’atenta mirada del cardenal Rouco Varela) el diploma que l’acredita com a acadèmic de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas. Foto: Casa Real

A partir de la pàgina 340 ens explica com va il·lustrar Carrillo, que no solament no entenia quina era la situació real de l’economia espanyola, sinó que ignorava qui eren Keynes, Sweezy, Galbraith, i no tenia ni idea de “la revolución en la ciencia económica” que havia contribuït a salvar el capitalisme de la crisi del 1929. Una mala entrada que ajuda a entendre que acabessin malament les seves relacions uns anys més tard, preparada pel relat de totes les ocasions en què Carrillo s’ha mostrar gelós dels mèrits del memorialista, en especial de la seva obra de novel·lista.

Però les majors de les seves glòries estan al capítol sobre la transició. La forma en què va aconseguir que el Partit Comunista (PCE) pogués participar a les eleccions, gràcies al diner que els va treure als banquers, està clar que es devia a que aquests estaven rendits a l’admiració que sentien per ell. Una situació que es tornarà a repetir més endavant, quan entra a l’ajuntament de Madrid –on les males llengües diuen que va fer la seva fortuna- i en dir-li Tierno Galván que no tenen un ral i que deuen cinc mil milions (de pessetes), exclama “¡Eso está resuelto, alcalde!”, al qual Tierno respon amb: “Estupendo, ya sabia yo que tú eres un gran economista…”. Van organitzar un cocido a l’ajuntament i “allí, previa invitación personal mía, y en el día y hora que fijamos, fueron llegando, muy contentos y satisfechos por la invitación, los seis presidentes de los mayores bancos del país”, que els van dir que no hi havia problema per fer-los un crèdit de cinc mil milions: “La semana que viene tendran ustedes el dinero” (pp. 657-658).

La seva participació més important, però, és la que guarda relació amb els Pactos de la Moncloa. Després d’explicar-nos com ha anat exposant totes les idees que recolliran els “pactos”, relata com comencen les reunions i, després dels primers debats, Suárez –que Tamames ja ens ha avençat que és un lector entusiasta de la seva novel·la Historia de Elío– li diu: “-Y ahora, Ramón, ¿què vamos a hacer?”, al qual Ramón replica amb un “Muy sencillo, presidente”, exposa les etapes que caldrà seguir, i es posa a discutir amb José Luis Leal el document que s’ha de discutir. “De tal manera que, en poco más de una hora, concluimos el escrito, del cual se hicieron inmediatamente fotocopias para llevar a la mesa del plenario. Allí, ante la mirada complacida de Suárez, y la más inquieta de Fuentes Quintana -¿què habrán hecho estos dos, y sobre todo Don Ramón?-, expusimos el trabajo realizado, y se hicieron algunas pequeñas correcciones. De manera que el documento resultante fue la base de los Pactos de la Moncloa” (pp. 602-605). Podria anar repetint altres moments d’exaltació com aquests, però temo que no resultarien ni divertits.

Quina ha estat la compensació per aquesta pesada lectura? Un detall, que pot semblar insignificant, però que és molt revelador. Sempre he tingut viu el record de Carrillo explicant als militants del PSUC que els Pactes de la Moncloa contenien tot un seguit de conquestes per a la classe obrera i que eren un pas decisiu cap a l’adveniment de la mítica  “democràcia econòmica i social”. Com és que aquestes conquestes no es van arribar a veure mai, fins al punt que hi va haver manifestacions obreres demanant el compliment íntegre dels pactes? El 2007, en un llibre escrit en col·laboració amb Alberto Sabio, Nicolás Sartorius, que era dirigent sindical en aquells moments, ho va explicar: “Es cierto que no se llevaron a la práctica muchos de los acuerdos adoptados, entre otras razones porque se dejó en las exclusivas manos del gobierno su ejecución, sin crearse ningún órgano de control o seguimiento que vigilase el cumplimiento de lo establecido”.

Tamames ens dóna ara un altre element per explicar l’enigma. Segons la seva versió del que va passar, Carrillo va demanar que es creés una comissió de seguiment dels pactes, però Felipe González, que estava dolgut per la seva manca de protagonisme en la negociació, hauria dit: “Nada de comisiones de seguimiento. Ya va a funcionar una ponencia dentro de la Comisión de Economía del Congreso y con eso basta”. –Y enfatizando más, agregó-: “¡Ahora, que el gobierno gobierne!” (p. 606).

No sé que cal admirar més. Si la barra d’uns polítics que, en unes reunions en què no han estat cridats a participar els sindicats, han decidit per ells el preu que havien de pagar els treballadors per les seves concessions. O la de Felipe González (que es suposava que representava els interessos de la UGT) i de Santiago Carrillo (en nom dels de Comissions Obreres), que van deixar que es negués als sindicats veu i vot en la qüestió, en passar-la a una comissió parlamentària. La qual cosa no va impedir que Carrillo seguís venent al personal una mercaderia que estava avariada des de la seva formulació inicial.

 

 

 

 

 

3 pensaments a “Memòries i desmemòries”

  1. Estas cosas que tenemos la suerte de leer en La lamentable, no tienen precio, aclaran, desmienten, confirman intuiciones, a veces un personaje público nos cae bien, o mal, pero no sabemos por qué, y nos encanta saber porque. Y uno respira, se siente mejor. Pues la prensa en general es todo lo contrario, mal aire.

    Gracias a Josep Fontana, a José Martí Gómez, por esa ráfaga fresca de sus palabras, que alivian el aire pesado de la vida en general, de nuestra ignorancia en particular.

    Un abrazo para los dos

  2. “Ramón, pide otro whisky”

    Un dia, Ramonosky me enseñó su último collage y me dijo: “Está muy bien”. Ramonosky era el seudónimo pictórico de Ramón Tamames. Otro día Ramón Tamames me regaló un libro titulado La historia de Helio, firmada por Horacio Sintón. “Está muy bien”, me dijo. Horacio Sintón era el seudónimo literario de Ramón Tamames. Para Ramón Tamames, un rostro cortado a golpe de pico, sin una sola topografía suave en su perímetro facial, todo lo que hacian Ramón Tamames y sus heterónimos siempre estaba muy bien. No es de extrañar que esa personalidad egocéntica se refleje en su autobiografía. Rafael Borrás me contó que cenando una noche con él, al poco tiempo de celebrarse las primeras eleciones democráticas, Tamames le dijo: “No salir diputado por el PCE no me afectó. Me tomé un par de whiskys y no volví a pensar en el tema”. Cambiaron de conversación y media hora después, conversando sobe otras cosas, Tamames, como regresando de un viaje mental, dijo: “Claro que si el recuento sale como espero voy a obtener el escaño”. Borrás le dijo: “Ramón: pide otro whisky”.

  3. Un gas llamado Tamames

    He visto en las librerías las memorias de Ramón Tamames, pero su extensión me asustó y no las he leído. Ni creo que lo haga ya, después de leer los comentarios a dicho libro escritos por Josep Fontana, profesor que merece todo mi crédito y consideración.

    Entre dichos comentarios figura una glosa al relato de Tamames de una reunión con banqueros en el Ayuntamiento de Madrid, en 1979, para afrontar, según dice, la deuda municipal existente. Como es sabido, después de las primeras elecciones municipales democráticas que tuvieron lugar en dicho año, PSOE y PCE firmaron una coalición de gobierno. Tierno Galván, que encabezaba la lista socialista, fue elegido alcalde. Y Tamames, que encabezaba la lista comunista, primer teniente de alcalde. Los puestos de gobierno fueron distribuidos entre los concejales de ambos partidos.

    Tierno, con quien yo colaboraba estrechamente desde hacía años, me insistió mucho en que, sin ser concejal, le acompañara en aquella singladura. Pese a mi escaso entusiasmo, no supe negarme a ello. Durante un año y medio fuí su secretario particular en la alcaldía.

    Mis recuerdos de aquella época no coinciden del todo con el relato de Tamames. No me sorprendería que su memoría sea mejor que la mía, porque Ramón, como parece resaltar en sus memorias, siempre ha sido el primero. Incluso en 1979 era el primer teniente de alcalde de Madrid. Pero entonces, pese a ser el primero, Ramón no tenía una parcela específica de gestión, al contrario que cada uno de los concejales del equipo de Gobierno, y eso le inquietaba. Su carácter y su vitalidad, le impulsaban a buscar quehaceres. Tierno me decía: “Este Tamames es como un gas. En cuanto ve un espacio vacío lo ocupa”.

    Los concejales, celosos de sus respectivas competencias, se cuidaban mucho de aquellas intromisiones y procuraban no dejar nunca espacios vacios. En concreto, Joaquín Leguina, concejal de hacienda, dada la especialidad en economía de Ramón, era muy precavido y no estaba dispuesto a que nadie le quitase el bocadillo. No cabe pensar en una reunión como la narrada por Tamames sin la intervención de Leguina, a quien Tierno respetaba y cuya aquiescencia era decisiva para cualquier acuerdo con banqueros. Por lo demás, Tierno, acostumbrado a tener deudas, no contemplaba aquella como un grave problema.

    Cuando Tierno estaba de viaje, Tamames le sustituía en actos protocolarios. Entonces venía todos los días al despacho del alcalde, ansioso de utilizarlo para recibir alguna visita. Parecía disfrutar mucho haciendo de alcalde, aunque fuera efímero, y la verdad es que llevaba el bastón de mando con mucho garbo. Pero Tierno, que era muy trabajador, quizás tanto o más que Ramón, tampoco dejaba espacios vacios y aquel gas no podía expandirse según su natural tendencia. Así, al menos, es como yo lo recuerdo.

Els comentaris estan tancats.