Memòria de la tortura franquista

Marc Carrillo
Catedràtic de Dret Constitucional de la UPF

Recentment s’ha inaugurat al Born, Centre de Cultura i Memòria, una breu però il·lustrativa exposició promoguda pel Comissionat de Memòria Històrica de l’Ajuntament de Barcelona sota el títol Això em va passar. De tortures i d’impunitats (1960-1978).

160927pv007elbornccm
L’exposició es podrà veure fins al 8 de gener de 2017

La tortura de l’antiga Policia Armada i la Guàrdia Civil (executada per escòries com els Polo, Creix, Conesa, Quintela…, entre els torturadors de la primera època i els Martínez Torres o González Pacheco, “Billy El Niño” durant els anys setanta) contra l’opositor polític que no es resignava a ser un súbdit, va ser una pràctica habitual de la dictadura de Franco a tota Espanya i que va prosseguir en els primers anys de la Transició.

Com s’afirma en el programa de mà, el franquisme sempre va equiparar la preservació de l’ordre públic i la defensa de l’ordre polític i social amb la pràctica indiscriminada de la repressió i de la tortura. En aquest sentit, si el programa i la visió del contingut de l’exposició són d’obligada lectura, també val la pena parar atenció en el curt vídeo en el que un responsable polític anomenat Rodolfo Martín Villa,  es nega a prosseguir una entrevista quan se li demana que expliqui, per què en Butlletí Oficial de l’Estat del primer de juliol de 1977, el Ministeri de l’Interior del que l’ex falangista de Zamora era titular, amb el Govern d’Adolfo Suárez, li va concedir la medalla de plata al merito policial a un connotat torturador com era el tal “Billy El Niño” que, com la resta de la policia política, actuava amb plena impunitat a la Direcció General de Seguretat a la Puerta del Sol de Madrid. O las prefectures de policia de Barcelona, Sevilla, València, Bilbao…, i de tot el país.

franquismo-guerra-civilL’ús de la tortura va ser una expressió més de la violència de la dictadura que va néixer d’una guerra civil i va finalitzar com havia començat: torturant i matant. La seva pràctica pels funcionaris de les Brigades Regionals d’Informació policials, la policia política del règim, mai va ser concebuda com un tipus penal objectiu que pogués ser invocat  davant els tribunals. Ans al contrari, era el seu modus operandi, un mètode per obtenir informació del detingut, fomentat i emparat amb absoluta impunitat pel Govern, els ministres de la Governació i els governadors civils del règim.

L’exposició compleix amb el mandat de l’article 54 de l’Estatut dirigit a tots els poders públics de “vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i llibertats democràtiques“. Una resistència i una lluita que permet afirmar que la conquesta de la democràcia que va conduir a les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977, la Constitució de 1978 i l’Estatut de 1979, es va forjar a partir de la protesta organitzada en la clandestinitat des d’àmbits polítics, sindicals, veïnals i culturals. I no de de l’hàbil i planificada estratègia d’una colla d’il.lustrats actors polítics individuals.

Com es recorda en l’exposició, després de la mort de Franco la democràcia no va ser un resultat inevitable ni tampoc la conseqüència lògica de l’evolució del sistema econòmic, de la proliferació del SEAT 600 ni del turisme. Va ser el resultat que a tot Espanya l’esquerra va tenir una representació política rellevant en les Corts constituents i, a més, a Catalunya va aconseguir un suport electoral superior que juntament amb l’obtingut pel nacionalisme moderat, van fer que la llibertat, l’amnistia i l’autonomia política fossin fets irreversibles. I això va tenir molt a veure amb el coratge que van mostrar aquells ciutadans que van aportar el millor de si mateixos per recuperar les llibertats, arriscant la vida, la integritat física, la feina o el futur professional. Aquesta és una raó -entre altres- per la qual cal rebutjar la profunda estupidesa política que sosté que la transició a la democràcia va ser un pacte entre elits polítiques al marge de la societat.

foto1
El General Mola

La tortura va ser una de les senyes d’identitat de la dictadura. Fou una mostra del terror institucionalitzat que des dels inicis de la guerra va propugnar el General Mola, l’ideòleg del Movimiento a fi impregnar la societat del sentiment generalitzat de la por, com instrument de desmobilització política i soccial. A més de practicar-la contra qualsevol detingut, en el cas de l’opositor polític la vinculava a l’obtenció d’informació, a la delació dels seus companys. El maltractament psicològic i corporal buscava la humiliació i la destrucció física i psíquica fins a la negació de si mateix, d’aquell a qui es considerava enemic. Com s’explica al Born, l’experiència de qui l’ha patida perviu en el temps. A més, en el cas d’un militant polític, si la policia obtenia la delació era un triomf per la dictadura i una erosió per la seva dignitat. La duresa de lluita clandestina era així.

En els últims escrits publicats després de la seva mort, Jorge Semprún reflexionava sobre el silenci del torturat davant el botxí, (Exercices de Survie, Gallimard, Paris 2012, p.55-56) en uns termes que descriuen de forma lúcida l’essència de la vida clandestina, recordant a Jean Moulin, el dirigent de la resistència francesa torturat i assassinat per Klaus Barbie, el cap de la Gestapo de Lió, i la pròpia experiència de Jorge com a torturat en el Paris ocupat i després com a membre de la direcció del PCE al Madrid dels anys cinquanta: “L’experiència de la tortura no és només, ni fins i tot principalment, la de sofriment, la de la solitud del sofriment. És també, sense cap mena de dubte, la de la fraternitat “. Fruit de la mateixa, el silenci davant la tortura dels que havien caigut (per ex. Simón Sánchez Montero, i tants altres), era la garantia de la seva llibertat per continuar amb seguretat l’activitat de dirigent clandestí del PCE per la llibertat de tots. Aquesta garantia era també a la que, entre molt altres, s’acollia un jove Jordi Solé Tura el comprovar que Miguel Núñez no s’havia presentat a una cita en un carrer de la Barcelona un dia d’abril de 1958, sabedor que Miguel, malgrat el tracte salvatge que Antonio Juan Creix i la resta de criminals de la policia política de Via Laietana li van aplicar, guardaria silenci per garantir la seguretat dels militants clandestins de la cel.lula d’universitaris de la que, molts anys desprès, el futur ponent de la Constitució formava part.

Al Born, un espai de cultura i memòria què és patrimoni de tota la ciutadania, es reviuen relats similars i propers de la memòria democràtica sobre la tortura, que per dignitat cívica mai ha de ser oblidada, sinó difosa i explicada a les noves generacions, amb el seu context històric, els seus relats personals, la seva complexitat i les seves complicitats socials i polítiques.