La mansió de la Vizcondesa

foto1
Miquel Raya, Portugal 2014

 

Miquel Raya
Fotograf

La mansió de la vizcondesa és sens dubte el millor i més impactant lloc abandonat que he visitat. Personalment és l’essència pura del per què m’encanta aquesta afició. Un lloc extremadament sobtat, on més sentiments s’han despertat dins meu. En moltes ocasions l’emoció del moment gairebé m’impedia seguir fent fotografies. Centenars de detalls es mostraven davant la meva absorta mirada. Poder estar a les entranyes d’una centenària i vella mansió i fotografiar-la al detall és una cosa que no té preu.

foto2
Miquel Raya – Portugal, 2014

Continuo atrapat, hipnotitzat dins d’aquesta mansió. Un preciós i antic piano em donava la benvinguda a l’entrar en una de les estances principals. Diuen que les tecles d’aquesta relíquia eren de “marfil” motiu pel qual, probablement i transcorreguts uns mesos, les van robar i el van destrossar gairebé del tot… NO TOQUES

foto3
Miquel Raya – Portugal, 2014

Hi havia plogut durant tot el matí, probablement portava dies fent-ho. Finestres obertes i desproveïdes de vidres, terres de fusta podrits per la humitat i coberts de runa a causa de l’ensorrament de les plantes superiors. El declivi i la mort d’aquests llocs és gairebé sempre inevitable. La història de la casa pertanyent a una noble família, les seves pertinences, els seus records… tot a mercè de la deixadesa i l’impassible pas dels anys.

foto4
Miquel Raya – Portugal, 2014

Em desplaço pels passadissos d’aquesta mansió. El terra de fusta cruix a cada pas. Tot d’una m’aturo per captar al detall aquest antic timbre, probablement per cridar al servei. Mentre observo la imatge m’imagino les nombroses vegades que sonava amb el servei de la casa amunt i avall.

Miquel Raya - Portugal, 2014
Miquel Raya – Portugal, 2014

 El fosc traster de la mansió guarda diverses sorpreses. Allà s’amunteguen alguns dels objectes i joguines de les vescomtesses quan eren nenes. Aquí hi ha alguna de les joguines amb les què les veig jugar a les fotos dels anys vint que abans havia vist a la planta superior. Segueixo caminant en la foscor gairebé absoluta i trobo el atrotinat carruatge amb el qual sortirien a passejar, a la meva esquerra un carret amb grans rodes on probablement posaven les seves nines de drap. Ufff… l’escenari que trobo em supera completament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *