L’ofici de periodista, avui

La periodista Gemma Nierga ha rebut el premi Quim Regàs de Periodisme en la su sexta edició en el transcurs d’un acte cel·lebrat al Parlament de Catalunya. Davant la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, el president del jurat, Santi Nolla, familiars, amics i companys del programa ‘Hoy por Hoy’ (Cadena Ser), la guardonada va llegir aquest text d’agraïment, que reproduïm.

Núria de Gispert, Santi Nolla i Gemma Nierda, amb el guardó, un quadre al·lusiu a la impremta, ralitzat per Joan Pere Viladecans. Foto: Madueño
Núria de Gispert, Santi Nolla i Gemma Nierga, amb el guardó, un quadre al·lusiu a la impremta, ralitzat per Joan Pere Viladecans. Foto: Madueño

Gemma Nierga
Periodista

L’activitat a la que em dedico i ens dediquem molts dels que estem aquí, viu sota el llamp de la crisi. Això fa que tinguem tots una inquietut pel que passarà amb les nostres feines, amb les nostres vides. Una inquietut que cadascú viu en secret, amb una mena d’impostura que es tracta d’amagar, sense saber que en realitat a tothom li passa el mateix.

L’altre dia varem fer un programa cara al públic a Sevilla i volíem testimoni d’algú que tingués fills i dificultats per alimentar-los. Ens varem topar de cara amb el que ara és el nostre país. El cas d’una dona que té dues nenes de 8 i 3 anys, i que moltes nits agafa l’únic  ou que troba a la nevera i fa una truita per les seves filles, ella ja compta anar a dormir amb gana. La pena és que la nena de 8 anys li cedeix el seu tros de truita a la petita perquè la veu amb gana i la vol cuidar.

Així les coses, en terreny tan relliscós, tan canviant, incontrolable, l’ofici de periodista s’omple d’interrogants.

Com saber com encarar la crisi, com saber què explicar…

Per què expliquem el que expliquem i no cap altra cosa?

Avui som al Parlament de Catalunya, no és una dada menor. Polítics i periodistes estem sent jutjats pels ciutadans amb una gran severitat, acusats del mateix delicte: haver-nos distanciat de la gent.

El mestre Kapucsinsky deia que el periodista havia d’abandonar aquest ofici si no li importaven els altres. Aquest ofici perd el sentit si a ningú li importa ningú. Si cadascú es tanca en la seva bombolla despreocupat de la resta. Una societat que no parla, que no estima, no val la pena.

Cal lluitar per un país que no salvi bancs sinó persones.

Que no construeixi aeroports sense avions.

Per un país on el Ministre de Cultura no vulgui espanyolitzar ningú,

Per un país on un  govern no pugui  fer tot el contrari del que es va comprometre a fer.

Un país on els  ministres estiguin capacitats per adonar-se  que la seva parella s’està enriquint il·lícitament,

On les infantes  tres quarts del mateix,
un món on els presidents no celebrin que la gent es quedi a casa  enlloc de manifestar-se;
un mon on ningú hagi de perdre un ull per sortir al carrer per dir el que pensa;

Un país que no dificulti l’accés a la justícia als més pobres ni els privi de l’atenció mèdica.

Un país ple de pisos buits on no et facin fora de casa.

Un país que no abandoni als discapacitats. Com pot carregar-se la llei de dependència un govern tant proper a l’església catòlica? No és part essencial de la fe en Jesucrist tenir cura dels desvalguts?No són els més desfavorits els que més hauríem de cuidar? Els primers a la cua?  I com és que l’església no es queixa a crits de que s’estigui abandonant als que menys tenen? Dels més febles serà el Regne dels Cels, però el de la terra, el de la terra és una altra cosa.

Es temps de ser generosos, d’oblidar diferències, aparcar rancúnies i, sobre tot, servir a la gent. Per què el que dic està sonant  tant  impossible? Que el sistema electoral atorgui una majoria absoluta no és un xec en blanc pels que guanyen. No tenen dret a fer el que els doni la gana.  Es legal, sí. Però és profundament injust. A l’actual govern l’han votat 3 de cada 10 espanyols amb dret a vot. 7 de cada 10 no els han recolzat.

Es poc important potser?

Crec que els periodistes tenim una obligació. I part d’aquesta obligació és tenir criteri propi, i treballar amb humilitat, persistència, treball i compromís. No ser mai el gosset de ningú, no ser mai només la veu del teu amo. Cada cop més, llegim i sentim declaracions que difícilment es poden considerar periodisme. Són les veus dels acòlits furibunds dedicats al continu descrèdit de l’oponent, gregaris que llencen, no raonaments, sinó ràfegues de metralladora contra l’enemic. I no volen captius. A la guerra i a l’amor tot s’hi val. Tant de bo aquí estiguéssim parlant de l’amor.

Quin mena de món hem fet? Quina mena  de món hem permès?   Vulguem o no, en petita o gran mesura, tots en som responsables. I els periodistes, també. I més que d’altres, perquè tenim les eines per fer-hi alguna cosa. I en tenim el deure.

Em ve el cap una pel·lícula antiga i fantàstica, Metròpolis, de Fritz Lang,  que descriu una societat que viu sota terra en termes de total esclavatge mentre els afavorits viuen en els jardins de la superfície.  No hi ha classe mitjana a Metròpolis, només esclaus i privilegiats. Fa un temps hauria considerat això una enorme exageració. Ara començo a no estar-ne tan segura. Em dona una mica d’esperança que a Metrópolis la situació es capgira al final. Els de baix se’n farten i reaccionen. I saben què fa que tot canvii? L’amor.

Hem de lluitar contra els enemics d’una societat regida per valors humans  i el respecte mutu, vinguin d’una caverna o d’un palau. Es aquest món el que hem de canviar, no en tenim un altre.

Hem de ser més exigents amb la nostra professió.

Vaig anar al Caixa Forum a visitar una magnífica exposició dedicada a Mesopotàmia. D’allò en fa uns 5000 anys. No de la exposició. De Mesopotàmia. I una de les coses que em va cridar més l’atenció es que, en aquells temps, les figures que representaven els  savis les feien amb unes orelles molt grans. Perquè els savis son els que escolten. Fa cinc mil això ja ho sabíem. Ho sabem nosaltres?

Als polítics se’ls ha de demanar més, i als periodistes, també se’ns ha de demanar més. Com pot ser que acceptem rodes de premsa sense preguntes? Una de les nostres funcions essencials, de les que dona sentit a la nostra feina, és el control, el qüestionar. Però quan els nostres polítics s’hi neguen? Què fem nosaltres? Consentir-ho. Resultat? Cada cop més els polítics no ens contesten, perquè no els convé que preguntem. o ens parlen a través d’un plasma. O hem de creuar mitja Europa per fer amb sort dues preguntes sobre casa nostra. I què fem nosaltres? Ho consentim. Ho acatem. Enlloc de plantar-nos, baixem el cap. I sense anar tan lluny, quantes vegades preguntem una cosa i se’ns respon una altra, quantes vegades permetem que ignorin la pregunta simplement contestant una vaguetat. Quantes vegades hem faltat a la nostra obligació de dir: “vostè no ha contestat a la pregunta, faci el favor de fer-ho”.  Si fugen, es que tenen por. I tenim dret a saber el que temen.

Sóc periodista, i també sóc dona, mare, esposa, germana i filla. Sóc mare d’en Pau i l’Arnau,  I penso molt en ells i en el que he de fer des del meu lloc privilegiat perquè estiguin orgullosos de mi.

Penso molt en la meva mare i el meu germà petit, la seva dignitat és un model per viure.

El meu equip de la ràdio em fa riure, em fa riure molt i ells saben que això, per aquesta formigueta que els parla, és molt important.

La família estimada, pare, germans, nebots, cosins…amb qui m’uneix molt més que el lligam de sang… i els amics amb qui he compartit tantes penes però també tantes il.lusions.

Tinc molta sort de tenir-vos aprop. Procuro aprendre cada dia una mica de tots vosaltres. Vull poder-vos explicar que vaig fer tot el que vaig poder. No és que em cregui amb el poder de canviar la situació, però sí amb l’obligació de fer tot el que pugui per intentar-ho. A això dedico bona part del meu temps i aquest reconeixement per mi es  el fuel que em fa tirar endavant.

“Déu ens lliuri de viure temps interessants”, va dir algú: certament, els que ara estem vivint són convulsos però no oblidem mai que la vida és fascinant, és delectable. Gaudim-la.