‘L’esperit de les lleis’ catalanes

La tradició jurídica castellana insisteix en la lletra de la llei, mentre que la catalana incideix en l’esperit d’aquesta llei

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

“No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis”
L’esperit de les lleis. Montesquieu

Aquests dies en què es parla tant del compliment o no de les lleis, potser convé revisar quin ha estat “l’esperit de les lleis” a Catalunya des de temps reculats i que ha impregnat una tradició jurídica, la del dret públic català, que no és millor ni pitjor que la castellana, però sí molt diferent, i que traspua una manera d’entendre les relacions socials, polítiques i econòmiques diversa.

A tall d’exemple, l’historiador del dret català, acadèmic de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Tomàs Montagut i Estragués, sosté que la característica específica del dret històric català és que va ser un sistema jurídic obert, que depenia de cada cas, és a dir, es tractava d’una concepció molt semblant a la anglosaxona, basada en la commom law. Les circumstàncies de cada cas concret i la valoració del jutge passaven per sobre de la lletra de la llei, sovint estricta i cega. Ras i curt: el dret públic català bevia de moltes fonts de dret que obligaven a la interpretació i a l’adaptació al cas i al moment. Mai no va dependre d’un sol codi o compendi.

Però quines eren aquestes fonts múltiples del que avui denominem dret històric català? Doncs, les següents: els Usatges de Barcelona, les constitucions i capítols aprovats per les Corts Catalanes, els privilegis (cal traduir-ho pels “drets”), les llibertats i els costums de municipis, universitats i corporacions diverses. També formaven part del dret històric el dret comú romà i l’equitat i la bona raó, considerades com la base de la jurisprudència, és a dir, de la pràctica jurídica.

Que el món jurídic a Catalunya era molt rellevant en la vida pública fins el 1714 ho reconeix l’historiador anglès J.H. Elliot, a la seva obra, Reflexions d’un anglès sobre Catalunya i Europa al segle XVII, on destaca que el dret era una manifestació d’identificació col·lectiva, fins i tot per sobre de la llengua.

Dues concepcions del Dret

Tot i que com diu Antonio Baños a La república possible en fer la comparativa entre la concepció del Dret a Catalunya i a Castella hi hagi un cert risc de simplificar, es podria dir, sense faltar a la veritat, que la tradició jurídica castellana, reforçada per la pràctica napoleonicaborbònica, insisteix en la lletra de la llei, mentre que la catalana incideix en l’esperit d’aquesta llei. Per aquesta raó, en el cas català l’acceptació de la diversitat mateixa de la vida, la jurisprudència, el commom sense i el criteri interpretatiu del jutge són cabdals.

Consuelo Madrigal

L’altra tradició fa una exaltació del text i de l’autoritat que l’aplica, prescindeix de la realitat i fa de la inflexibilitat la més gran de les virtuts. Pot semblar un estereotip, però ara mateix a Catalunya l’estem vivint i patint. Només cal recordar les declaracions de l’aleshores fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, extretes del seu discurs d’obertura de l’any judicial del 2016: “Determinados usos de la libertad pueden suponer un peligro para la democracia…” o “No es la libertad la que libera a los ciudadanos, sino la ley…”

Per contra, en el dret històric català el cas particular era la norma. Per exemple, a les Corts s’utilitzava sovint la deliciosa expressió “com l’experiència mostra…” com a introducció de les normes i les lleis. A les actes de les Corts de 1702 trobem coses com aquesta: “Essent la contingència dels casos y dels fets poden ocórrer de confractacions (conflictes) amb les lleis i drets de la Pàtria, molt diferents los uns dels altres…”. Punt de vista ben diferent del de sentències irrevocables i ben lluny de parlar de fets indissolubles i indivisibles…

Per tant, les circumstàncies eren un dels pals de paller de l’univers jurídic i moral de Catalunya. Com a conseqüència, el jutge es veia obligat, com passa a la tradició anglosaxona, a argumentar la sentència, és a dir, a fer explícites les circumstàncies del cas. Això va xocar frontalment amb la mentalitat borbònica, que es volia imposar a Catalunya en un àmbit tan rellevant com és el Dret, i el 1734 la Cort de Madrid va prohibir que es motivessin les sentències.

Ras i curt: el jutge només podia explicar quina era la raó jurídica que argumentava la resolució, es dictava sentència, i tothom a callar. És allò d’aquella famosa dita en llatí “Roma locuta, causa finita…”, és a dir, “un cop Roma ha parlat, ja no hi ha res més a dir”.

El projecte borbònic i el Dret català

Els borbònics van captar ben aviat que el dret català era del tot inassimilable i per tant era essencialment contrari al seu projecte de tipus absolutista. Van emprendre un colossal i titànic esforç per substituir la cultura jurídica catalana, tot i que com en el cas de la llengua tampoc no se’n van acabar de sortir. Cal remarcar que van comptar amb l’ajut de molts juristes catalans exiliats el 1705, quan a Catalunya es va proclamar rei el pretendent austríac.

Aquests magistrats van recuperar uns càrrecs que van passar a tenir molt més poder perquè la Generalitat, l’organisme de poder a Catalunya des de l’Edat Mitjana, havia estat abolit pels vencedors felipistes. Eren molt útils per a aplicar un nou corpus jurídic, perquè coneixien el país i el seus costums a fons. Així els antics botiflers, –nom popular amb el qual eren coneguts els partidaris dels Borbons– van passar a tenir el control del nou règim.

Segons l’historiador J.Ma Torres i Ribé, aquest petit nucli originari més els oportunistes que s’hi adheriren després de la victòria de Felip V, que foren legió, –com en qualsevol territori ocupat, la Espanya franquista, la Catalunya franquista, la França de Vichy– es va convertir en la nova classe dominat durant tot el segle XVIII.

Sembla que el popular embarbussament “setge jutges d’un jutjat…” prové del fet que la Reial Audiència, màxim organisme judicial es dividia en dues sales civils i una de criminal, cadascuna amb cinc jutges, al capdavant de la qual hi havia el regent, màxima autoritat de la justícia. És a dir cinc per tres, quinze, més el regent, setze…

No és gens difícil comprovar els nous principis jurídics que van entronitzar els borbònics. Ens situem a Cervera, en el segle XVIII, l’única universitat permesa a Catalunya durant més de 150 anys, –aviat és dit–, i en la qual, naturalment, només s’impartia doctrina jurídica de tipus absolutista. Hi trobem un personatge, Juan Antonio de Mujal, ferm partidari de la causa borbònica, que escriu un llibre a favor de l’obediència, com a centre de l’edifici jurídic de la nova Espanya.

Tot queixant-se de l’escola catalana del segle anterior, és a dir la del XVII, escriu un paràgraf d’una actualitat sorprenent:“sostienen pues y prueban con no pocos escritores, que toda ley y providencia, así eclesiástica como temporal, no obliga ni tiene fuerza sin la aceptación del pueblo”. És a dir, que la llei injusta no és d’aplicació si va en contra de la voluntat popular. I això, aleshores i ara els resultava del tot inacceptable i esgarrifós. I com a colofó deia: “¿Qué efecto podría causar semejante doctrina?, com si fos un magistrat del Tribunal Constitucional del segle XXI…

El pactisme era, doncs, una doctrina jurídica que tenia una llarga tradició a Catalunya. A tall d’exemple, a les Corts de 1413 es va concloure que “privilegi atorgat contra llei paccionada, no val”, que traduït vol dir que l’autoritat no es pot imposar mai al pacte previ. D’aquí una derivada molt rellevant, que afectava directament el rei: “Rex in Cathalonia non utitur absoluta potestate” o en versió lliure “La voluntat règia no fa llei”.

Dit d’una altra manera, com afirma l’historiador del Dret, José Luís Palos, “el princeps tenia la summapotestas sobre el General de Catalunya però no podia exercir a plenitudo potestati” . La majoria de conflictes dels segles XVII i XVIII entre la Cort de Castella i Catalunya tenen el seu origen entre aquestes dues concepcions jurídiques, la de l’autoritat sense límits i la de la llei paccionada.

La llei i la igualtat

Aquesta idea de llei paccionada porta a la d’igualtat davant la llei, la qual es converteix en una garantia d’estabilitat. Així, Lluís de Peguera, un notable jurista que viu entre el segle XVI i el XVII va escriure en el seu conegut llibre, Pràctica, forma i estil de celebrar corts en Catalunya, que: “El fonament principal de la cosa pública és que sia regida per dreta justícia. Amb aquesta, a la societat trobarem unió, caritat e cordial ajustament de coratges”.

Antoni Olibà, un altre dels grans juristes catalans del segle XVII, parla de la igualtat davant la llei en uns termes que ens sorprenen per la seva modernor: “Per al governant, igual consideració han de merèixer els nobles com els que no ho són, els reis i els prínceps, els magnats i els militars com els rústecs i els pagesos, els mercaders i els negociants, els vianants i els pelegrins, els amics com els enemics, i els cristians com els sarrains i heretges”.

La llei i la llibertat

Antoni de Villaplana era professor de Dret Civil a la Universitat de Lleida al segle XVII. Va concretar en la següent frase tot el seu pensament jurídic sobre la relació entre la llei i la llibertat: “de Iure naturali omnis persona et omni res erat libera”, que traduït vol dir tota cosa i tota persona és lliure per dret natural. Villaplana ho justificava tot dient que la limitació i la negació d’aquesta llibertat és perquè “foren establertes lleis contra la naturalesa de les coses”.

Lluís de Peguera, el qual ja hem esmentat, hi coincidia plenament i sostenia que ni tan sols el costum pot contradir la llibertat. La conclusió és clara: no hi ha res per sobre del dret natural, que ens fa absolutament lliures. La llibertat passarà a ser un dels conceptes identitaris catalans més preuats tant pel poble com pels teòrics del segle XVII. La prova: la defensa a ultrança i contra tota esperança de les Constitucions catalanes per part dels ciutadans, de totes classes socials, de Barcelona el 1714. Ras i curt: fins l’ensorrament de 1714 eren les constitucions el que definia el fet de ser catalans, és a dir, ser jutjats i viure segons el mateix dret.

La llei i l’autoritat

La contínua defensa de la llibertat enfront els excessos de la llei ens porta de nou a destacar un antagonisme absolut entre la cosmovisió subjacent en el Dret públic català i amb el que finalment acabarà per imposar-se a Castella.

Una de les fonts més conegudes i antigues del Dret propi de Castella són les cèlebres Partidas d’Alfons X, de les quals recollim uns fragments definitoris: “Tomadas fueron las leyes de dos cosas: la una de la palabra de los santos…y la otra de los dichos de los sabios…” “Ley tanto quiere decir como castigo e enseñamiento escrito que lega a hombre que no faça mal y lo aduce a ser leal faziendo derecho”.

És a dir, la llei és un acte d’autoritat discrecional que té una finalitat punitiva/correctora. Més endavant, el 1433, el rei de Castella s’atorga el poder d’abolir unilateralment qualsevol llei o fur sota la formula següent: “Cayo de mi ciencia cierta (bufa!) e propio poderio real absoluto e de mi deliberada voluntad, la cual quiero que haga fuerza e vigor de paccion e contrato… con fuerza e vigor de ley como si fuese promulgada en Cortes… quiero y mando…

Conclusions

Hi ha una insistència en la tradició borbònica per separar la llei del dret. Seguint el Fuero Juzgo i en ple moment d’autoritarisme borbònic, s’escriu la Novísima Recopilación de Leyes de Castilla en la qual la finalitat de la llei és “mandar, vedar, punir y castigar”. Cal afegir que el 1835 es va obligar a Catalunya a emprar la Novísima Recopilación…” i així fins ara.

Ens podríem allargar força més, perquè hi ha molta documentació sobre el tema. Com diu l’Antonio Baños “la incomoditat subtil i persistent dels catalans pot tenir molt a veure amb el fet que el codi civil, el codi penal i tots els codis que apliquem, no és que siguin injustos o tècnicament imprecisos, és que traeixen una memòria viva de manera subtil però persistent”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *