L’escola no està de moda

Jordi Marín i Monfort
Professor de física i química a l’INS Pius Font i Quer de Manresa

Un curs més ha acabat i no és difícil escoltar a les terrasses dels bars, a l’ascensor o a la cua del pa expressions del tipus “què! De vacances, no?”. Comentaris carregats d’una enveja mal digerida i amb preguntes que no esperen resposta sinó més aviat fer pública una evidència: els mestres no ens fem càrrec dels nens a l’estiu. Si no hi ha nens pel mig, no treballem? Dissabte 4 de juliol en Jordi Évole i en Josep Martí compartien amb un nombrós auditori a Morella una conversa ben sucosa al voltant del periodisme actual. Al final de la mateixa, al torn de preguntes, en Josep Martí va convidar Ximo Puig, Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana i present a la sala, a fer una pregunta. El President va començar la seva pregunta amb l’afirmació següent: jo tinc dues professions molt desprestigiades avui en dia, periodista i polític. Instantàniament vaig pensar, te’n falta una Ximo, ser mestre.

1_M3
Els periodistes Jordi Évole i José Martí Gómez, amb el president de la Generalitat, Ximo Puig, i l’alcalde Rhamsés Ripollés a la trobada ‘Cita a Morella’

Els i les mestres no estem de moda. Aquest fet no tindria massa importància si els i les alumnes, els nens i nenes a qui ensenyem, estiguessin de moda. Però ells tampoc ho estan. L’escola, amb tota la dimensió que comporta el mot, no està de moda. Aquesta valoració la féiem el mateix dissabte amb l’amic i company Ramon Barlam en acabar les XII Jornades Novadors a Vinaròs. Unes jornades on docents de tot arreu de l’estat ens trobem al començament de l’estiu (que no les vacances) per compartir les nostres experiències educatives i reflexionar sobre cap on ha d’anar l’escola. La conclusió que en vam treure no va ser gaire entusiasta perquè era justament la que dóna títol a l’article.

Que no estigui de moda és altament preocupant per a una societat submergida en una crisi no solsament econòmica. El problema de fons és la crisi de valors que impera. Una crisi de valors que porta a veure amb total normalitat com es poden aconseguir èxits sense esforç i que entronitza la mediocritat. Una crisi de valors que despenalitza els grans defraudadors (tots recordem l’amnistia fiscal) però castiga les classes baixes acusant-les d’haver estirat més el braç que la màniga. Una crisi de valors on drets fonamentals, com el d’expressió, es comencen a vulnerar sense que hi hagi una resposta contundent de la població. Una crisi que condueix a assenyalar l’escola com a focus de tots els mals quan alguna cosa trontolla, ens posa en evidència i surt a la llum la fragilitat de la nostra societat.

Quan algun fet escandalitza la societat i els mitjans de comunicació se’n fan ressó sense mesura (caldria veure si justificadament), calen respostes ràpides i que satisfacin la societat àvida de justícia. L’escola apareix llavors com el xaiet a qui degollar sense contemplació i que acontentarà les masses. Culpabilitzar l’escola és altament rendible, és un referent comú a tothom, tothom ha passat per l’escola i en té records. Només cal fer ressucitar els fantasmes de la infantesa on sempre hi havia un mestre malèvol o esperonar els d’ara on els mestres representen el típic funcionari bon vivant que, a sobre, gaudeix de tres mesos de vacances. Qui es pot resistir a això? És tan llaminer servir en safata l’ase perquè li caiguin sense mesura tots els colps, els que li pertanyen i els que no. Així una vegada i una altra, repetint un sainet a què ja estem avesats. Apareix un problema, la societat s’escandalitza, s’assenyala l’escola, la societat es tranquilitza fins al proper. Ara bé, el problema no es soluciona, segueix allà esperant i l’escola cada vegada més i més afeblida i menystinguda.

ProfesorTot sovint escoltem allò del fracàs escolar com a mare de tots els mals. No puc estar més en desacord. L’escola no és més que el mirall de la societat on vivim. Qui fracassa no és l’escola, som tots que fracassem, és la nostra societat que fracassa. I mentre no entenguem això i prenguem mesures en conseqüència, no ens en sortirem. Tenir l’escola per anar descarregant-nos la culpa del que com a societat no ens agrada de nosaltres mateixos no és més que espolsar-se les puces. Però les puces hi són, boten i ens tornaran a picar. Aquest discurs cal que es canviï de manera urgent. L’escola necessita un canvi també, sí, no seré jo qui ho negui. Com a part de la societat també tenim part de la responsabilitat d’aquest fracàs, però no pas tota.

El model escolar de Finlàndia es posa tot sovint com a exemple d’èxit i model a seguir. Es parla poc, però, dels canvis socials que hi ha al costat, en paral·lel, que permeten l’èxit d’aquest. La societat finlandesa té clar que són un país pobre en recursos i que els nens, els seus futurs ciutadans, són el veritable or i tresor del país. És tota una declaració de principis que condiciona les polítiques en molts àmbits. Tot el país agafa la responsabilitat d’educar, no exclusivament l’escola. Aquí estem lluny d’això, però alguna cosa està canviant.

Els i les mestres d’aquest país, malgrat la desafecció de la que som objecte, som conscients de la realitat que estem vivint i, fruit d’aquesta preocupació, dediquem una bona part del nostre temps lliure (durant el curs escolar i també a l’estiu) a impulsar els canvis que la nostra escola necessita. Som molts els que apostem per innovar a l’aula dia a dia acostant la pràctica docent a les necessitas reals del nostre entorn. Aquesta tasca no és, al meu parer, prou reconeguda. Més aviat el contrari, et castiga perquè has d’estar constantment explicant i justificant els canvis que introdueixes al sistema per tal d’aconseguir millorar-ne els resultats. Amb tot, aquests canvis són insuficients en tractar-se d’accions puntuals sobre un petit grup d’alumnes i, per tant, de la societat.

Divendres 3 de juliol, en el marc de les XII jornades Novadors, vaig tenir ocasió de veure l’esplèndida presentació del projecte ‘Illes per un pacte’ que tot i estar impulsat des del col·lectiu docent té una dimensió transversal. La iniciativa busca transformar radicalment l’escola per tal de transformar en darrera instància la societat. És obvi, doncs, que en el canvi han d’estar representats tots els àmbits de la societat i que, alhora, en siguin coresponsables.

Es tracta d’un projecte molt ambiciós i il·lusionant i, sota el meu punt de vista, molt necessari per no dir imprescindible. L’escola de les illes ha patit un assetjament mai vist els darrers 4 anys i això ha tingut com a conseqüència aquest moviment. Benvingut sigui perquè és el que realment necessitem i tant de bo al País Valencià i a Catalunya en prenguem nota perquè ens estan marcant el camí a seguir. Hem de treballar per dur al capdavant de les prioritats de la nostra societat l’escola, sense ella no ens en sortirem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *