Les societats andines

fotos perúPostals del Perú (3)
Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

La vella dita segons la qual “la història l’escriuen els vencedors” és del tot aplicable a la major part de la història del colonialisme europeu a l’Amèrica hispana. Tradicionalment, els investigadors –la majoria dels quals han estat europeus o d’ascendència europea- s’han ocupat de les noves institucions i la seva funció, així com de la vida de les elits. De fet, el gruix de la seva producció acadèmica ha buscat comprendre la presència europea a ultramar. Això es va veure facilitat per dues raons bàsiques: d’una banda, la informació es basava, gairebé en exclusiva, en les cròniques hispàniques de l’època, i d’altra, de l’absència total de fonts escrites en les llengües natives.

9780804735209La historiografia sobre les societats americanes va intentar entendre-les amb les categories pròpies de  l’historiografia europea. Així com Europa havia aconseguit una economia-món, establia paral·lelament una història–món, generalitzant la seva explicació històrica a totes les societats. Tanmateix, en les últimes dècades han sorgit estudis sobre les societats andines i la seva manera d’interpretar el món, en un intent de trobar un equilibri en la visió general. Hem bàsicament utilitzat, doncs, un llibre d’aquesta segona línea, l’autora del qual és Susan Ramírez. El llibre porta per títol original The Word Upside Down. Cross-cultural contact i conflit in sexteen-century, traduït al castellà el 2002 amb el títol de El mundo al revés.

És un llibre singular per moltes raons, però sobretot, perquè es centra en els períodes anteriors i posteriors a la “Conquista”- uns cinquanta anys abans i després-de 1534, any en el que el “conquistador” Pizarro va executar a l’Inca Atahualpa a la localitat de Cajamarca, malgrat que els inques van pagar un fabulós rescat per la seva persona (una habitació plena d’or i plata fins el sostre). Aquest fet es considera l’inici de la “Conquista” del Perú. Per altra banda, l’estudi es centra en  la costa nord peruana, que fins ara havia estat molt menys estudiada que la zona del Cuzco, al sud del Perú i centre del poder inca.

En primer lloc, per a comprendre les societats andines cal descriure, encara que sigui breument, la seva geografia ben particular i molt diferent de l’europea. Quan els castellans van envair els Andes en el segle XVI el territori  els va semblar grandiós  i terrible, i amb el temps es va generar un estereotip com a inhòspit. Certament, els cronistes hispans van deixar el testimoni de la feracitat de les valls interandines, però també van ressaltar les difícils condicions de les grans alçades a les que ells, evidentment, no estaven fets. Bàsicament hi havia i, hi ha, tres zones: la costa, que és semi àrida o del tot desèrtica, els Andes, en els quals convé distingir entre els Andes de “puno” – altiplans interandins de gran alçada i les valls, i finalment la selva, que era detestada pels inques, perquè segurament consideraven que era una zona hostil als grans assentaments humans.

Les societats andines preincaiques de la costa nord peruana van ser bàsicament la “mochica”, la més antiga i la “chimu”, que és la que finalment va ser conquerida pels inques. La dominació inca, que va durar menys de cent anys,va tenir un impacte relativament petit en la vida diària de la població i  els senyors locals van ser confirmats, en general. Encara que els inques van impulsar el culte al Sol i van imposar la llengua quechua, els pobles no inques van continuar adorant als seus avantpassats i parlant les seves llengües: bàsicament el “mochica” i el “yunga”.

La redistribució i l’ocupació discontinua del sol

Així doncs, abans dels inques hi van haver una llarga successió d’organitzacions andines, al llarg d’uns deu mil anys, que van donar lloc a una societat estructurada, amb una economia eficient, una gran xarxa vial i una gran complexitat en les relacions socials.

Convé deixar clar dos aspectes molt significatius: un, els inques van ser els equivalents als romans a Europa -són els que van estructurar les antigues societats andines -, tot i que per un temps extraordinàriament breu, uns cent anys. L’altre, sembla que van aconseguir vèncer la fam. I això no és poc. La seva organització social, econòmica i religiosa – tot era una sola cosa, i les distincions formen part del paradigma europeu- es basava en dos conceptes totalment estranys als habitants del vell món i que probablement eren molt anteriors als inques: la redistribució i la utilització del sol discontinua.

Comencem per la redistribució. Cal assenyalar, en primer lloc, l’absència de diner. Per tant, l’excedent es redistribuïa i la institució bàsica en aquest procés era el “curaca”, terme que els castellans van substituir pel de “cacic”, provinent de Centreamèrica, que volia dir cap. El “curaca” basava el seu poder en la quantitat d’indis que tenia a la seva disposició. Li convenia compartir els recursos, perquè això millorava la seva reputació i reforçava la seva legitimitat. Aquesta generositat comportava que fos alabat en els càntics i fes mèrits suficients per aconseguir la immortalitat, tot convertint-se en un reverenciat avantpassat. Ara bé, si no es preocupa prou per millorar el benestar del seu poble, podia ser destituït i fins i tot assassinat.

Com més gran era la força laboral que podia reunir el “curaca”  tant més èxit tenia en maximitzar la producció i els excedents, i més gran seria la prosperitat de la població que tenia assignada. El curaca es preocupava de supervisar els diferents ninxols ecològics, com els agrícoles, les salines, els dipòsits d’argila (per fer ceràmica), la construcció i reparació de sèquies i la confecció d’”adobes” (toxtos de fang assecats al sol). Els “comuneros” (súbdits d’un curaca) acceptaven l’obligació de treballar per a un senyor que reconeixien com a tal: els serveis laborals eren els seu tribut. Per tant, entre els senyors hi havia una competència pels súbdits, i si bé els vincles de parentiu eren un bon pegament social, en temps de crisi, moltes vegades abandonaven un senyor per buscar recursos en un altre i així poder viure. Després de la “conquista hispana”, els “curaques” es van convertir en simples cobradors del tribut del poder colonial, tot drenant quantitats cada vegada més gran de l’excedent de les comunitats indígenes per a mantenir un número creixent d’europeus en lloc d’invertir aquest excedent en el seu poble.

foto perú - 2Un altre aspecte a tenir en compte era la interdependència entre els vius i els morts – com la terra i el cel, el poble i els senyors- per nodrir i ser nodrits. La casa (o tomba) i els santuari ancestral representaven la cooperació necessària per a la supervivència, la continuïtat i la prosperitat. Ras i curt: l’èmfasi es feia sobre la reciprocitat i la regulació, no sobre la jerarquia i el control.

Aquest món interdependent de recursos compartits va començar a entrar en col·lapse a partir de l’arribada de Pizarro el 1534. Un dels primers assalts al seu funcionament va ser el repartiment de la població autòctona en “encomiendas”, institució que va possibilitar als castellans apropiar-se del treball de la població activa, a canvi de la seva protecció i instrucció religiosa….Era un sistema molt útil per a imposar la presència imperial i el domini hispà. A més, els invasors van veure en els “curaques” l’equivalent  dels senyors feudals, quan era una institució totalment diferent, encara que fortament jerarquitzada. Una altre aspecte relacionat amb la política poblacional van ser “las reduciones” que agrupaven la població dispersa en nuclis concentrats, tot alterant enormement el patró d’assentament andí i facilitant l’expansió agrària hispana.

A les comunitats natives del nord, se les va reasignar  prop de les seves llars, com se’ls havia promès, però aquests nuclis estaven sovint en la part baixa de la costa, no gaire lluny del mar, i per tant eren terres poc fèrtils i amb greus problemes de salinitat i una coberta de boira que dificultava el creixement de les plantes. A més les terres tendien a ser contigües, seguint el model europeu, la qual cosa representava la pèrdua de l’accés a una sèrie de nínxols ecològics  i a la gama de productes que aquests els hi havia proporcionat, tant als “curaques” com al seu poble. Això ens porta a explicar un dels trets més característics i diferenciats de les comunitats andines com era la utilització del sol discontinu.

Hi ha una hipòtesi, desenvolupada per J.V Murra i aprofundida per altres estudiosos del món andí, segons la qual els pobles de la zona es preocupaven per controlar un màxim de pisos ecològics, llocs on es cultivaven o s’obtenien productes molt diferents. Això els permetia la complementarietat necessària per obtenir recursos, que només es poden donar en determinades zones dels Andes. Per tant, sembla que els grups ètnics van controlar diferents espais ecològics dins d’un territori, la qual cosa portava necessàriament a una dispersió controlada de la població i a una ocupació del sol discontinua. Per aquesta raó, sembla, per exemple, que els grups de la  serra sud van utilitzar terres tant de les valls de la costa, com terres baixes  endins a prop de la selva, a l’est de l’altiplà peruà-bolivià. D’aquesta manera s’ha vist que la distància màxima entre el nucli i les “colònies”podia ser de quinze o vint dies a peu, distribuïdes en jornades adequades a la marxa diària dels camèlids utilitzats en el transport, com la llama o la vicunya. Evidentment, aquesta ocupació discontinua del sol i la redistribució dels recursos obtinguts eren totalment alienes al paradigma europeu. I això va tenir conseqüències com veurem properament.