Les Brigades Internacionals: del mite a la realitat

el-escritor-george-orwell-entre-los-brigadistas-internacionales-a-su-llegada-a-barcelona-para-luchar-del-bando-republicano-en-la-guerra-civil-espac3b1ola
L’escritor George Orwell, entre els brigadistes internacionals, a la seva arribada a Barcelona per lluitar al bàndol republicà (1936)

Marc Andreu
Historiador i periodista

Fa 75 anys que l’Espanya republicana en guerra contra el feixisme va acomiadar, des de Catalunya, les Brigades Internacionals. Però, més enllà dels homenatges, encara predominen els mites i els estereotips sobre el real coneixement històric del què va ser el voluntariat internacional a la guerra civil. No és estrany, perquè el mite té ingredients prou atractius: els intel·lectuals George Orwell, Simone Weil, André Malraux i Ernest Hemingway (cap va ser brigadista estrictu sensu), el romanticisme bèl·lic, la solidaritat antifeixista, els famosos líders combatents de l’esquerra europea (André Marty, Luigi Gallo Longo, Pietro Nenni, Enver Hodja, Walter Ulbricht, Willy Brandt, Josif Tito, Rol-Tanguy, Hans Baimler, Togliatti…), l’ajuda soviètica i la manipulació estalinista.

Tot el mite es basa, principalment, en el pòsit literari i cinematogràfic que han deixat George Orwell (Homenatge a Catalunya), Ernest Hemingway (Por quién doblan las campanas) i André Malraux (L’espoir)i, des del punt de vista historiogràfic, en la memòria autobiogràfica dels supervivents i en el llibre de referència que Andreu Castells va publicar fa 40 anys: Las brigadas internacionales de la guerra de España (Ariel, 1974). No obstant, cal anar a buscar obres de referència com les de l’investigador francés Rémi Skoutelsky –Las Brigadas Internacionales. Imágenes recuperadas (Lunwerg, 2003); Novedad en el frente (Ariel, 2006)- per passar del mite a la realitat. I complementar la lectura amb noves monografies: la del matrimoni taiwanés que ha publicat Los brigadistas chinos en la guerra civil (Catarata, 2013), l’útil i detallat atlas de Víctor Hurtado Las Brigadas Internacionales (DAU, 2013) i el revelador estudi El caso Orlov, de Boris Volodarsky (Crítica, 2013). De tot plegat es desprèn, com diu Skoutelsky, que “el voluntariat a l’Espanya republicana no pot reduir-se a un fenòmen comunista, ni tampoc a les Brigades Internacionals”. Per bé que un i altres en són el màxim exponent.

Xifres i tipologia dels brigadistes

La realitat està molt lluny dels entre 70.000 i 100.000 brigadistes que la historiografia franquista -Ricardo de la Cierva encara hi insistia, el 2003, a Historia actualizada de la II República y la guerra civil– assegura que van lluitar a Espanya per fer creure que superaven en número els entre 60.000 i 75.000 homes del Corpo di Truppe Voluntarie (CTV) italià i els 16.000 soldats i oficials nazis que van passar per la Legión Cóndor alemanya (un contingent efectiu de 6.500 homes). A ells cal sumar la Legión Viriato portuguesa, els 500-600 camises blaves irlandesos i els 250-500 francesos de la companyia Joana d’Arc, únics veritables voluntaris estrangers del bàndol franquista.

D’un ventall d’entre 25.000 i 50.000 homes, segons els historiadors seriosos, Skoutelsky conclou que com a màxim van lluitar a Espanya 35.000 brigadistes, als que cal sumar uns 2.000 altres voluntaris estrangers lligats a les milícies anarquistes i poumistes i al personal sanitari. I, de fet, no va haver-hi mai més de 15.000 voluntaris estrangers simultàniament en acció a l’Espanya republicana. Hi van deixar la pell uns 10.000 (més d’un 10% dels 95.000 morts en combat dels dos bàndols durant els tres anys de guerra). És a dir, van morir prop d’una tercera part dels brigadistes; i en alguns casos, com en els canadencs, la proporció de morts va arribar fins al 50%. Mortaldat que s’explica perquè van lluitar sempre com a tropes de xoc i en operacions no sempre ben coordinades o recolzades. L’equip sanitari de les Brigades comptava amb 170 metges (només 34 eren espanyols) i 280 dones de personal auxiliar (55 franceses, 51 nordamericanes, 32 espanyoles, 30 alemanyes, 26 angleses i 21 poloneses).

Cal diferenciar els brigadistes dels assessors militars soviètics. Tot i que 30 oficials russos van ser enviats com a comandants de les Brigades, els militars russos a Espanya van ser com a molt 2.150 efectius durant tota la guerra, 600 dels quals eren assessors no combatents. En conjunt, mai va haver-hi a Espanya més de 800 militars russos, incloent entre 20 i 40 membres del NKVD i uns 25 membres del cos diplomàtic. Avalat per Paul Preston i Ángel Viñas, Volodarsky deixa clares dues coses. La primera: que l’URSS mai va intrigar per instaurar un règim soviètic o de terror revolucionari a l’Espanya republicana per la senzilla raó que hi preferia una democràcia parlamentària. N’és una prova que fossin la Komintern i la intel·ligència militar del GRU, després purgades per trotskistes a Moscou, qui més i millor informació donessin a la URSS, a la República, al PCE i a les Brigades Internacionals. La segona cosa clara: els agents del NKVD (predecessor del KGB) que van actuar a Espanya sota la direcció de Lev Nikolsky (alias Orlov, l’artífex de la mort d’Andreu Nin) no van ser tants: amb prou feines unes desenes. I el seu paper, bàsicament destinat obsessivament a combatre els trotskistes, està falsejat tant per la història oficial de l’espionatge soviètic com pels relats hagiogràfics dels qui, com el mateix Orlov, van desertar als Estats Units.

Tornant als brigadistes, cal dir que potser tenien més experiència militar que els milicians, però sovint no anava més enllà d’haver participat a la primera guerra mundial, haver combatut els nazis a Austria el 1934 o haver fet la mili al seu país o partiicpat d’alguns dies dies d’instrucció a Albacete. I no anaven molt millor equipats: la XI Brigada Mixta va encarar la defensa de Madrid amb fusells Remington del 1914, pics i pales (i no per a tothom), un mono blau o caqui, manta, motxilla i una cantimplora cada tres. Ni granades, ni metralladores, ni cascos, ni màscares antigas, ni menjar de reserva…

Els brigadistes procedien de més de 50 països diferents, però entre un terç i la meitat eren francesos (incloent-hi els argelins i marroquins que es van enfrontar als moros de Franco). Els seguien, en nombre, els italians i els polonesos (més de 3.000 per cada nacionalitat), els nordamericans (prop de 3.000, uns 200 d’ells negres; el comandant d’ametralladores Oliver Law va ser el primer negre de la història a dirigir una unitat d’estadounidencs blancs), els britànics (2.300), els alemanys (2.000), els balcànics (2.000), els belgues (1.700), els canadencs (prop de 1.000), els llatinoamericans (un miler, sobretot cubans) i els suïssos (800). Txecs, bàltics, escandinaus, holandesos, hongaresos, portuguesos, xinesos i apàtrides van completar el contingent. Amb aquestes composició, i donat els comanaments, els idiomes d’ús a les brigades van ser, castellà  a banda, el francès i l’alemany, seguit de l’anglès i el rus.

Lluny també de l’estereotip esquerranós que pinta els brigadistes com a joves idealistes d’extracció social benestant o intel·lectual, ingenus i fàcilment manipulables per la Komintern –Castells els divideix entre un 45% d’intel·lectuals, un 44% d’obrers i un 11% de no adscrits-, la realitat és que entre el 80 i el 90% dels voluntaris estrangers eren obrers o quadres polítics i sindicals de l’esquerra internacional (alguns partits comunistes europeus van perdre gran part dels seus quadres més valuosos). Hi havia també una elevada proporció de casats (entre un 15 i un 30%, amb el que això implica de decisió responsable) i d’edat mitjana (la meitat tenien entre 26 i 34 anys, maduresa per l’època), i no se’ls pot qualificar pas de mercenaris (no cobraven ni les 10 pessetes diàries del sou de milicià) al servei cec d’Stalin: només la meitat dels francesos, el contingent major, estava afiliat al PCF.

En conjunt, tot i que la majoria de militants o simpatitzants comunistes és certa, cal xifrar-la en dos terços sobre el total de brigadistes. Cosa que tampoc treu esperit crític, com proven el quasi motí del Batalló Lincoln a El Jarama i els realistes informes del mateix Togliatti a Moscou. De la mateixa manera, desmenteix tòpics el fet que la taxa de mortalitat al front dels voluntaris francesos fou la mateixa entre comunistes, anarquistes, trotskistes i brigadistes sense filiació.

Procedència i motivació dels voluntaris

Sense contrastar, molts historiadors han reproduït llibre rere llibre la intoxicació feixista (emesa per la ràdio alemanya el 25 de juliol de 1936 i difosa per la premsa francesa de dretes oposada al Front Popular) de que el PCF aquell mateix dia havia organitzat un primer batalló de voluntaris per a la República. Seria, segons aquesta versió falsa, l’avançada de les Brigades Internacionals que el 26 de juliol, en una reunió de la Komintern a Praga, el comunisme va deicidir crear. Fals, tot fals. Amb un únic objectiu: justificar la primerenca intervenció nazi-feixista en ajuda de Franco.

Cap acta de la komintern prova la suposada reunió del 26 de juliol a Praga, mentre que sí que n’hi ha una del 18 de setembre a Moscou (dos mesos després de l’Alzamiento) on la Internacional Comunista recomana “procedir al reclutament, entre els obrers de tots els països, de voluntaris que tinguin experiència militar, amb mires a enviar-los a Espanya”. S’encarrega el projecte a André Marty, Vital Gayman i al general Kléber, que aventuren la xifra d’entre 4.000 i 5.000 voluntaris per formar una unitat de xoc.

Com és sabut, els brigadistes serien sis vegades més que els que va preveure la Komintern per un contingent internacional que l’11 d’octubre de 1936 tenia acantonats ja 700 homes al castell de Figueres –van sortir en tren cap a Albacete- i 800 al vaixell Ciutat de Barcelona -que va salpar de Marsella cap a Alacant-. Amb total improvització (per rapidesa i desbordament), Luigi Longo va establir la base de les Brigades a Albacete (amb delegacions a València, Madrid, Alacant i Barcelona). Lluny de la influència anarquista de la Catalunya revolucionària i autònoma i sota l’influx del Quinto Regimiento comunista i del Govern central de Largo Caballero. El Govern que, el 22 d’octubre de 1936, va oficialitzar per decret la creació de les Brigades Internacionals (tot i que, fins el 27 de setembre de 1937, un altre decret no els va donar estatus precís, equivalent al de Legió Estrangera). Tan sols dues setmanes després d’arribar a Espanya, el 8 de novembre els primers brigadistes desfilaven per la Gran Via de Madrid, davant la sorpresa de la població, i entraven decisivament en combat a la Ciudad Universitaria. Aquí, amb la defensa de Madrid, va començar el mite.

1352577434962bi fotogalc4
Les Brigades Internacionals a la desfilada per Madrid el 8 de novembre de 1837

Des del mateix 19 de juliol, però, hi havia centenars de voluntaris estrangers lluitant contra el feixisme del costat de la República. Eren, sobretot, refugiats polítics italians i alemanys, però també jueus de tot l’Est d’Europa, residents a l’Espanya republicana, i alguns dels esportistes arribats a Barcelona per l’Olimpiada Popular. Durant les primeres setmanes, abans que s’organitzessin formalment les Brigades des de París, se’ls van sumar centenars de militants i obrers d’esquerra europeus que, espontàniament, en època de vacances estivals, creuaven la frontera francesa. En aquest sentit, és revelador l’episodi que l’historiador marxista Eric Hobsbawm revela a les seves memòries: l’estiu de 1936 va aprofitar un premi de la loteria francesa per viatjar fins a Puigcerdà a veure la Revolució de prop i mirar d’enrolar-se voluntari a la guerra, però en va ser expulsat per milicians anarquistes que el van interrogar com a espia.

Aquests primers voluntaris (entre ells la filòsofa anarquista Simone Weil, l’escriptor laborista independent George Orwell, el poeta trotskista cubà Juan Breá i la seva companya Mary Low…) es van enrolar en centúries com l’alemanya Thaelman, la francesa Comuna de París, la italiana Gastone Sozzi i la companyia d’ametralladors polonesos Jaroslaw Dombrowsk, totes dins de les columnes 19 de juliol i Llibertat del PSUC; la legió italiana Giustizia e Libertà, en la columna llibertària Ascaso; la Sébastien Faure, de la columna Durruti; i la columna Lenin, del POUM. A banda, cal esmentar l’escuadrilla Espanya, 20 avions dirigits per André Malraux i pilotats per mercenaris estrangers molt ben pagats (50.000 francs al mes i 300.000 d’assegurança de vida) que van operar a Madrid fins l’octubre de 1936, quan van ser rellevats, amb la Segunda Escuadrilla Lafayette, que va arribar a bombardejar Burgos, per pilots russos.

La seva motivació, com després la dels brigadistes enrolats a París per la komintern, era la solidaritat. Per paradoxal que sembli, es pot parlar d’una combinació de factors pacifistes, antifeixistes i patriòtics, a nivell col·lectiu, i de molt diverses consideracions personals. El nivell de consciència i militància era elevat, igual que el sentit crític de qui se sentien tropes explotades i de vegades enviades a morir inútilment per descoordinació o falta de suport de la resta de l’Exèrcit Popular. Amb tot, només alguns elements lumpen i pocs infiltrats feixistes sabotejadors van crear problemes. En qualsevol cas, és falsa la xifra ventilada pel propi Marty de que va fer afusellar 500 brigadistes per indisciplines vàries, cosa que suposaria una vintena part dels morts en combat. Les desercions, que van començar el desembre de 1936, sí van ser significatives, però es van comptar per alguns centenars i van ser vehiculades com a repatriacions pels consulats.

Reclutament i enquadrament

Organismes com el Comitè Internacional de Lluita per la Pau Amsterdam-Pléyel i el Socors Roig Internacional, així com els partits comunistes, socialistes (en menor mesura) i sindicats van ser claus en una campanya de reclutament que va centralitzar a París la Komintern (però també, tímidament, la Internacional Socialista, els dirigents de la qual van visitar les Brigades a Espanya). D’aquí el paper clau del PCF i la CGT, tot i que sempre guardant les formes (L’Humanité només va publicar dues crides indirectes per allistar-se a Espanya) per no comprometre la laxa no intervenció francesa ni la política de Front Popular, almenys fins que a primers de 1937 la situació internacional va començar a canviar i es van iniciar mesures contra l’allistament tolerat: es va tancar la frontera francesa i es va perseguir i legislar en contra dels brigadistes (la llei de Luxemburg que feia dels brigadistes uns proscrits no es va derogar fins el 2003).

Això va coincidir en el temps amb la baixa del número de voluntaris (per les notícies de la mortandat a Madrid) i les primeres desercions i repatriacions massives, que des de desembre de 1936 es van comptar per centenars (uns 500 francesos, 250 britànics i 100 nordamericans), a través dels consulats de València, Madrid i Barcelona. Això, a banda de poques però significades infiltracions feixistes entre els voluntaris.

De fet, fins el 20 de novembre de 1936 van sortir de l’estació de París-Austerlitz diversos cops per setmana trens legals amb destí a Port-Bou carregats de brigadistes. I encara l’abril de 1937 la prefectura de París informava que, ja il·legalment, sortien cap a Espanya un centenar de voluntaris cada setmana. I de Marsella, el Ciutat de Barcelona va fer viatges amb homes i material fins que va ser torpedinat a Lloret i enfonsat davant de Malgrat el 30 de maig de 1937. Hi van morir ofegats uns 50 tripulants, la majoria brigadistes nordamericans.

Organitzats a la base d’Albacete, des de desembre de 1936 es van incorporar espanyols a les unitats, en una proporció que va arribar a ser del 57%. No eren, per tant, unitats exclusivament estrangeres. I no eren tampoc milícies, sinó tropes amb voluntat d’exèrcit regular, tot i que formalment votaven els seus comanaments i comisariats polítics. Cada Brigada Internacional estava formada per entre 4 i 7 batallons (d’entre  260 i 720 homes cadascun) subdividits al seu torn en 5 companyies (una d’elles d’ametralladores). Cada brigada tenia també una companyia de comando, de transmissions, sapadors, cavalleria i motocicletes, una bateria artillera, un grup antitanc i un servei sanitari, a més de serveis annexos com fàbrica d’armes, tren de combat i intendència. I totes disposaven de premsa pròpia, amb desenes de capçaleres i el suport d’un gran fotògraf, l’hongarés Dezvo Révai, Turai. A més, es van crear tres grups de guerrillers depenents directament del NKVD amb uns 200-300 internacionals (iugoslaus i alemanys, principalment) que van actuar rera les línies nacionals a Jaén i l’Aragó. I no es va arribar a concretar mai un projecte de la Generalitat de creació d’una brigada internacional pròpia. El 1937 les brigades eren una quarta part de totes les unitats de xoc republicanes.

Un comiat amb cua

Des de Barcelona, Irun i Mallorca a l’inici de la guerra, fins a la retirada de Catalunya, els internacionals republicans van combatre a totes les batalles de la guerra civil. Van ser decisius a Madrid, el Jarama i Guadalajara, i no van lluitar a Terol per desig exprés del Govern, que va voler fer un gest inútil de cara a la galeria europea (amb tot, una acció internacional de comando va fer volar un pont a Terol i va inspirar a Hemingway Por quién doblan las campanas).

L’octubre de 1938, acabada la batalla de l’Ebre i segellada a Múnic la claudicació de les democràcies davant Hitler, les Brigades van ser oficialment dissoltes sota observadors de la Societat de Nacions, i els seus membres, acomiadats en una emotiva desfilada a Barcelona el dia 28. Els francesos (la majoria) van ser repatriats sense problemes, però París (en un clima diferent al de 1936) va tancar la frontera als qui no puguessin retornar als seus països. Entre 5.000 i 6.000 refugiats alemanys, italians, polonesos i hongaresos, entre d’altres, van quedar bloquejats a Catalunya. Molts d’ells, a petició pròpia, van ser reintegrats a una divisió manada per un polonès i un alemany a La Garriga el mateix dia que queia Barcelona, el 26 de gener de 1939. Internacionals van defensar Vic abans que caigués, l’1 de febrer. I, en definitiva, van contribuir com a tropes de xoc a cobrir la retirada republicana cap a França. Voluntaris des del primer fins al darrer moment. Que no acabaria allí, perquè molts enllaçarien amb la resistència a la segona guerra mundial. I els pocs que queden vius encara lluiten avui per la memòria i contra el feixisme.

 

 

 

 

Un pensament a “Les Brigades Internacionals: del mite a la realitat”

Els comentaris estan tancats.