L’amenaça del ‘Deep State’

Josep Fontana
Historiador

Llegir aquests dies la premsa nord-americana et porta a endinsar-te en un món d’obsessions proper a la bogeria. Només es parla de Trump, condemnat a dreta i esquerra, i tot són especulacions sobre quant de temps pot passar abans que se l’engegui de la presidència, com a conseqüència d’haver-se demostrat que està boig, segons els uns, o que és un agent dels russos, segons la majoria. L’espectacle que s’ha muntat entorn de les converses del general Flynn amb l’ambaixador rus, en termes que eren de la més completa innocuïtat, recorden els pitjors moments de la caça de bruixes del maccarthisme.

El que hi ha darrere d’aquesta cacera i de la campanya per destituir Trump és l’acció decidida del deep state, d’aquest estat ocult que no apareix públicament però que té una àmplia influència, integrat per l’aliança de les anomenades “institucions d’intel·ligència” (FBI, CIA, NSA i departament de Seguretat interior), els militars, representats per la Junta de caps d’estat (Joint Chiefs of Staff) i la indústria de l’armament, que té entre els seus dirigents un nombre considerable de generals i almiralls retirats.

Aquestes forces, que han tingut un paper important, però generalment desconegut, en la vida política dels Estats Units des de l’època de Kennedy ençà, són el resultat d’aquella evolució que Eisenhower denunciava quan advertia, en gener de 1960, del perill que representava el creixement del “complex militar-industrial”. El triomf d’aquest complex s’ha realitzat i es manifesta avui en un pressupost militar de 600.000 milions de dòlars a l’any, que s’inverteix en projectes com el GMD, que fa molt de temps que s’arrossega –el seu origen remot és el programa Star Wars de Reagan– i que ha consumit milers de milions de dòlars sense cap resultat, cosa que ha dut el professor Lawrence Wittner a preguntar: “Per què seguim gastant en un arma que no funciona?”.

Justificar aquests pressupostos exigeix mantenir una tensió constant d’amenaça de guerra, que el deep state aspirava a augmentar amb una intervenció directa a Síria. Obama, que va gastar sense límits en armament, s’hi va resistir i el complex esperava que Hillary Clinton, a qui donava ple suport, s’hi implicaria, com havia promès públicament. Per això l’arribada al poder de Trump, que sembla més preocupat per altres coses, els ha exasperat i els ha dut a una campanya hostil contra el president que ha arribat a extrems desconeguts fins ara, que expliquen que Daniel Lazare es pregunti: “S’està preparant un cop militar?”.

De moment, però, segons la CNN, el departament de Defensa es proposa contestar a la pegunta que li ha fet el nou president sobre què cal fer per derrotar l’ISIS proposant-li enviar “tropes convencionals de combat nord-americanes al nord de Síria”. Caldrà esperar la resposta.

Malgrat tot aquest soroll mediàtic, convé no vendre abans d’hora la pell de Trump, que està fent la felicitat de Wall Street prometent-li liquidar les regulacions a l’especulació, veu com la borsa segueix en ascens i està aconseguint fins i tot negociar amb els sindicats, incloent-ne alguns que havien donat suport a Hillary.

Cal reconèixer que aquest món en que vivim és força complicat. És per això que ens convé mantenir-nos vigilants per tal d’evitar que ens enganyin.

2 pensaments a “L’amenaça del ‘Deep State’”

  1. L’idea d’estat profund no és pas nova. Sembla que es va utilitzar d’entrada per explicar les resistències a la democratització per part de algunes institucions turques. S’anomena en turc “derin devlet”, “estat profund”, que defineix aquesta capacitat de resistir, al marge dels mecanismes democràtics, del nucli dur de l’antic règim. És a dir, persisteix una estructura subterrània de poder, d’acord amb els poders fàctics de l’Estat, que impedeix a les institucions legítimament constituïdes prendre mesures que afectin els interessos dels grups privilegiats

    L’analista Shadi Hamid, en un article al mes de maig a “The Atlantic”, va repescar aquesta idea d’ “estat profund” per explicar el desafiament que suposaria per a la democràcia nord-americana una presidència de Trump. L’investigador recordava que una “constel•lació d’institucions autònomes -el poder judicial, militar i serveis de seguretat- que es perpetuen, que operen fora de la mirada del públic i són immunes als capricis de l’electorat”, s’atorguen, en règims com l’egipci o el turc, el poder d’actuar com a “guardians de la identitat nacional i posar límits als polítics elegits”. Hamid insinuava que, arribat el moment d’obeir ordres injustes, la CIA o l’exèrcit dels Estats Units es podrien plantejar desafiar el president.

    Ara bé, en el cas de Rússia no cal perquè hi ha una identificació total entre l’estat controlat per Putin i l’estat profund, l’antic KGB, d’on prové l’actual autòcrata rus. El que va ser director del Servei Federal de Seguretat, organisme successor del KGB, ha trobat una mina en el ciberespionatge, que actua per intentar manipular administracions, voluntats i resultats electorals, des dels últims comicis als EUA fins a l’actual campanya presidencial francesa.

    En el cas espanyol, l’existència d’un“estat profund” fortament “reacio” a la democratització del poder i a la pèrdua de poder de les elits franquistes és, a hores d’ara, difícil de negar i explica força bé les insuficiències de la Transició i una democràcia de tipus anèmic. El problema d’aquest “estat profund” és que és molt i molt antic i, està sòlidament incrustat en totes les institucions, i, a més, la majoria de la població espanyola no el qüestiona.

  2. ‘Fake News’

    Donald Trump resulta com a persona i com a personatge repulsiu. Amb això crec que molta gent hi està d’acord. Però, ara mateix, voldria comentar la seva cèlebre roda de premsa del 16 de febrer on va insultar, humiliar i malparlar de la premsa, amb les seves males maneres habituals. Un “show” descomunal. Però, malgrat les ganes de vomitar que produeix, cal reconèixer que té una part de raó. “Fake news”. Notícies falses. Qualsevol crítica la convertirà en notícia falsa. I es quedarà tan ample. I dirà, justificadament, que no hi ha cosa més real que les notícies falses als mitjans de comunicació. Això que ell en diu “fake news” són arreu.

    Cal recordar que Malcon X, un activista negre que hi tocava molt, va dir una frase demolidora i totalment certa: ‘El poder de la premsa és tan gran que pot fer que la víctima sembli botxí, i el botxí, víctima. Si no vigiles, els diaris et faran odiar els oprimits, i estimar els opressors’. Exemples: A casa nostra un exemple bonic va ser l’atemptat de l’11-M del 2004 a Madrid perpetrat per Al-Qaida. La gran premsa, com El País, va dir que els atemptats eren d’ETA i a l’editorial de l’endemà s’insinuava que la culpa era… de Carod-Rovira! Alça morena! Convertir víctimes en botxins és tot un art, i un poder que poca gent té, com alertava Malcolm X, i els poderosos de la premsa l’han utilitzat sense moral en totes les èpoques, en tots els règims, i en tots els països. La premsa espanyola –llegiu madrilenya en bona part– ha abusat tant d’aquest recurs que la seva credibilitat és nul·la. I en continua abusant inventant-se ara que la violència campa per Catalunya, que allò d’ETA (més de 800 morts) era una cosa d’anar per casa, comparant-ho amb la situació actual a Catalunya. Tot per justificar la repressió. Allò que deia Malcon X. Clavat.

    És clar, que Donald Trump ataca la premsa del seu país no per mentidera sinó perquè no vol que el controlin. Perquè la premsa també pot controlar i fiscalitzar. Però la premsa, la gran premsa, d’entrada ha fet tantes portades falses, i tantes víctimes convertides en botxins, i tants botxins en víctimes, que no li serà fàcil ara desmuntar Donald Trump. El desprestigi propi també juga. I la premsa, la gran premsa, no entén res, acostumada a convertir el botxí en un sant baró, com deia Malcolm X. Però aquest no es deixa. Ja veurem com continua la pel·licula…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *