La sonata Kreutzer

Rodolphe Kreutzer (1766-1831)
Rodolphe Kreutzer (1766-1831)

Joaquim Giol

Rodolphe Kreutzer  neix a Versalles, l’any 1766. És fill  d’un músic alemany de la cort del  rei de França. Ben aviat aprèn l’art del seu pare. I té fama de ser el millor violinista de la seva època.

Al cap d’uns quants anys, a Viena, Ludwig van Beethoven sap que es torna sord i li sembla que ja no té gaire temps per la música. S’hi dedica amb totes les forces. La Tercera simfonia i algunes sonates per violí i piano són d’aquest moment, fruit del dolor per la sordesa i del temor pel futur. Al desfici interior de Beethoven, cal afegir-hi el del moment històric. Són temps moguts, Napoleó vol conquerir Europa. Les canonades del setge de Viena enfureixen tant a Beethoven, que canviarà la dedicatòria de la tercera simfonia. De “Napoleó”, passarà a dir-se “Heroica”.
De les sonates, una és bellament dolorosa. La número nou. Volia dedicar-la  al violinista que la va estrenar. Però, igual que amb Napoleó,  Beethoven, s’enfada amb ell pels comentaris que havia fet sobre una amiga seva i dedica la sonata a Rodolphe Kreutzer. Admirava aquell violinista francès,  tant virtuós, que havia sentit i conegut a Viena, feia una colla d’anys.

Amb la dedicatòria, la situació esdevé irònica. Perquè Kreutzer mai no va poder tocar aquella peça que Beethoven l’hi havia dedicat. Difícil, més llarga del compte i amarada de dolor, Kreutzer la va considerar intocable. Més ironia: si encara parlem d’aquest violinista, és perquè l’hi van dedicar una música que mai va tocar. Molts músics l’han executat, a l’època de Kreutzer i ara. Ell, mai.

La Sonata Kreutzer sembla un paradigma del que ens passa aquí i avui. Podríem dir-ne la Sonata Catalunya. Uns la consideren intocable. Ni la toquen ni volen que ho faci ningú. D’altres s’estimen més el seu propi repertori. Més fàcil, amb menys sentiment  i molt curt de mires. Tots amaguen la seva incapacitat. D’aquí ve el guirigall parlamentari que ens toca suportar. Ai, Catalunya!