La revolució no serà retransmesa (el Barça, sí)

Artur Mas aplaudeix Joaquim Maria Puyal al que acaba de lliurar el títol de Català de l'Any 2011. Foto: ACN
Artur Mas aplaudeix Joaquim Maria Puyal al que acaba de lliurar el títol de Català de l’Any 2011. Foto: ACN

Marc Andreu
Periodista

A la mitja part del partit Barça-Llevant, el dissabte 20 d’abril de 2013, Joaquim Maria Puyal va fer un parèntesi en la seva retransmissió esportiva a Catalunya Ràdio per explicar la seva posició davant de la vaga convocada pels treballadors de l’emissora pública el dimarts, 23 d’abril, diada de Sant Jordi i dia de semifinal de la Champions: un esperat Barça-Bayern. L’al·locució, desgranada en cinc punts, es pot resumir en dos: Puyal respecta el dret de vaga dels treballadors de Catalunya Ràdio i defensa l’existència d’uns mitjans de comunicació públics forts… però avança que ell i tot l’equip de la seva productora privada, subcontractada per l’emissora pública (per quin import, per cert?), faran tot el possible per saltar-se la vaga.

En hora de màxima audiència, i en una emissora pública, Puyal exposa el repte de que, sense fer treballar cap periodista ni tècnic de Catalunya Ràdio que vulgui fer vaga, ell intentarà retransmetre igualment el partit de Munic per internet. Diu que farà saber als oients per quin web “a través dels mitjans de comunicació social” i ofereix, fins i tot, el so de la seva retransmissió a TV3, la televisió pública germana de la ràdio pública o Ràdio Nacional de Catalunya (una altra estructura d’Estat en vies de ser desmantellada a benefici d’estructures privades com les del Grup Godó). L’argument adduït de fons s’infereix que és molt més sagrat que el dret de vaga o el deure de la solidaritat: Puyal i el seu futbol en català (emblemàtic i encara bon programa esportiu transmutat per la moda 2.0 en la TDP, la transmissió d’en Puyal) no han fallat mai, en 30 anys, ni a l’afició del Barça… ni al seu patrocinador: la Caixa.

Quan segur que ja han quedat curtes les dades que, a finals del 2012, xifraven en 3.392 els periodistes a l’atur a Catalunya (6.650 al conjunt dels Països Catalans i 10.549 a tota Espanya), l’estupefacció (o fins i tot la ràbia) de sentir aquesta argumentació en boca d’un respectat mestre de la comunicació com Puyal només és comparable a la de veure quioscos oberts i amb tota la premsa a la venda en jornades de vaga general. O, en les darreres setmanes i mesos, al fet de veure al carrer diaris com El País i El Periódico just l’endemà de que més del 90% de la seves plantilles haguessin fet vaga en defensa d’uns llocs de treball i de la dignitat d’una professió que l’està perdent irremediablement.

Ja sabem que la crisi dels mitjans de comunicació, a banda del context general de crisi econòmica, és culpa de la caiguda de la publicitat, de les dificultats per adaptar-se al canvi de paradigma que suposen les noves tecnologies i els canvis d’hàbits socials (més que les xarxes socials en sí) però, cal dir-ho també, és igualment culpa de la mala gestió i la bombolla especulativa responsabilitat de molts empresaris del món de la comunicació. En qualsevol cas, la crisi del periodisme és més profunda. I quan Puyal diu el que diu i fa el que fa respecte la vaga de Catalunya Ràdio; o quan les redaccions, rotatives i fins i tot els propis lectors de El País o El Periódico veuen amb impotència que el diaris surten malgrat fer vaga; o quan una experiència com la de Público acaba com acaba, amb punyalada trapera dels empresaris editors als treballadors acomiadats que recorrien al cooperativisme com a taula de salvació; quan tot això passa, també és culpa d’uns professionals que cada cop menys saben (sabem) llegir i explicar bé la realitat. O que no ens rebel·lem quan ens la fan explicar com sabem que no és.

També té part de culpa en tot plegat un sindicalisme que sort que resisteix com pot però que, massa esclerotitzat, no ha sabut veure-les venir, en el món del periodisme igual que en el dels aturats o del precariat en general. En definitiva, la culpa és de tots plegats, que hem oblidat dues lectures bàsiques i clàssiques, entre moltes d’altres: el conte d’En Pere i el llop i aquell famós poema de Martin Niemöller atribuït a Bertolt Brecht:

“Primer van venir a buscar els comunistes i jo no vaig dir res perquè jo no era comunista. / Llavors van venir pels jueus i jo no vaig dir res perquè jo no era jueu. /
Llavors van venir pels sindicalistes i jo no vaig dir res perquè jo no era sindicalista. /
Llavors van venir pels catòlics i jo no vaig dir res perquè jo era protestant. /
Llavors van venir per mi però ja no quedava ningú a qui dir res”.

¿Quants editorials o davantals radiofònics i quantes tertúlies de pensament únic hem sentit sense protestar gaire per part de bons o mals professionals (això ja és qüestió de gustos)? Professionals (de productora) i tertulians (de pluriocupació i omnipresents) als qui paguem amb els nostres diners: en mitjans públics i en mitjans ben subvencionats d’un espai radioelètric que, en qualsevol cas, convé recordar, és de titularitat pública i està teòricament subjecte a una funció social. ¿Quants informatius o quantes portades ens hem empassat a consciència de saber, més enllà de sanes diferències ideològiques i de criteri en una objectivitat impossible, que no resistien una jerarquització informativa honesta i professional?

Ep, que no estamos tan mal, dirà algú, tirant de cita blaugrana. Segurament. Ara per ara ens salvempel Jordi Évole i pel periodisme militant que viu en l’exili interior dels grans mitjans o en la diàspora de mitjans i publicacions alternatives o locals i que cultiva el minifundisme de webs, digitals i blocs diversos. També ens queda el record de quan cada taula era un Vietnam i la professió, abans de vendre’s per un plat de llenties, va protagonitzar -encara en dictadura, que té mèrit- una sonada vaga de premsa (23/7/1975) i la primera manifestació autoritzada després de la mort de Franco (18/3/1976) pel cas Huertas. Caldria precisar, per allò del rigor informatiu, que el primer dia que Barcelona es va despertar sense diaris des de 1939 van fer vaga Mundo Diario, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, El Noticiero Universal i Tele/eXprés, però sí van sortir a quioscos La Vanguardia Española, les capçaleres del Movimiento Solidaridad Nacional i La Prensa… i els diaris esportius!

Vet aquí un referent històric al que pot agafar-se en Puyal per a la seva TDP del 23 d’abril i així boicotejar sense gaire mala consciència la vaga de Catalunya Ràdio per satisfer els culés, la Caixa i, fins i tot, una manera (no necessàriament dolenta) d’entendre el periodisme. Però, en algun moment o altre, el periodisme haurà de decidir si retransmet també o no la revolució. És veritat que ja el 2003, a rel de l’efímer cop d’Estat a Venezuela contra Hugo Chávez de l’any anterior, un reportatge televisiu dels irlandesos Kim Bartley i Donnacha Ó Briain va establir que La revolución no será televisada (que és com es va traduir al castellà Chávez: Inside the Coup).

Però el rigor. l’honestedat i l’olfacte professional obliga a explicar, per exemple, que el dissabte 20 d’abril, mentre el Barça guanyava 1-0 al Llevant en un partit força dolent, no tothom estava pendent ni del Canal + ni de la TDP o del Carrusel Deportivo de torn. A Poblenou, a mig partit, algú de l’associació de veïns enviava un correu electrònic a llista oculta convocant una assemblea de barri per dilluns. I, al mateix temps, quatre joves no tan joves (ni okupes ni iaioflautes, sinó gent que ronda la quarentena) començaven un Saturday night fever enganxant cartells de l’assemblea per la Rambla del Poblenou. Tot plegat, la prova que el digital i el paper poden conviure. Almenys per l’activisme social. Aquesta rara avis que sovint actua al marge del futbol i que més sovint encara és menystinguda, quan no ignorada, pel periodisme. Fins que passi alguna cosa grossa que faci estremir John Reed des de la seva tomba. O el món sencer.

 

 

 

 

 

 

 

 

Un pensament a “La revolució no serà retransmesa (el Barça, sí)”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *