La revolució de Barcelona

Marc Andreu
Periodista

Barcelona torna a ser un subjecte històric revolucionari. Salvant distàncies, i sense oblidar moltes complexitats ni òbvies diferències de context, la ciutat encapçala una ruptura democràtica a Catalunya i a l’Estat espanyol comparable a les de 1931 i 1976. És evident que avui no es proclamarà immediatament la República després de les eleccions municipals, com va passar el 14 d’abril de 1931. I està clar que el país no lluita ara per acabar amb una dictadura com la que va ser rematada al carrer tot i que Franco morís al llit, ara farà 40 anys. Ara bé, no és menys cert que els bons resultats electorals de l’esquerra alternativa d’aquest 24 de maig, especialment a les grans ciutats i àrees metropolitanes, obren un veritable escenari de canvi de règim. I tampoc es pot ignorar que una gran majoria de la gent, de les classes populars i treballadores, lluiten amb força i amb voluntat transformadora –fins i tot des d’abans de l’esclat del 15-M, als carrers, places i barris; i ara també a les urnes– contra una crisi econòmica, social i democràtica promoguda per la dictadura dels mercats, les retallades, l’austeritat i la corrupció. És en aquest context que la inesperada, ajustada però clara victòria de Barcelona en Comú situa la ciutat al capdavant del que la flamant nova i primera alcadessa de la capital catalana, Ada Colau, qualifica de “revolució democràtica”.
Captura de pantalla 2015-05-25 a les 7.57.33És aquesta una revolució que la coalició ciutadana i de forces d’esquerres vencedora a Barcelona (ICV, EUiA, Podem, Guanyem, Procés Constituent i Equo) no dissimula que aspira a extendre per Catalunya, l’Estat espanyol i tot el sud d’Europa. Així ho va proclamar Colau en el seu discurs de la nit electoral. I així ho havia anunciat ja en campanya en l’acte protagonizat, el 15 de maig a Poblenou, per ella mateixa, Gerardo Pisarello, Joan Herrera (ICV), Alberto Garzón (IU), l’alemanya Ska Keller (Verds Europeus), la portuguesa Marisa Matias (Bloco d’Esquerda) i el grec Stavros Karagkounis (Syriza). Una revolució democràtica, en qualsevol cas, més àmplia que el que proposa Barcelona en Comú si ens atenem al programa i als grans resultats de la CUP a Barcelona i el conjunt de Catalunya, així com diferents candidatures de confluència d’esquerra alternativa. I, és clar, també a la força amb la que ha irromput Podemos al conjunt de l’Estat espanyol o la que han obtingut llistes també d’esquerra com Compromís al País Valencià o Mes a les Illes Balears.

No obstant, tirar endavant aquesta revolució no serà fàcil. Ni la crisi ni les polítiques neoliberals poden donar-se ni de bon tros per derrotades encara que sembla evident que sí han estat derrotades en gran mesura la dreta política del PP i de CiU i també la socialdemocràcia claudicant del PSOE i el PSC. Tots aquests partits han encaixat cops molt durs i convindria que no deixessin de mirar-se al mirall polític grec, per si de cas. Els poders fàctics econòmics i europeus de ben segur que també n’han pres nota, de cara a les seves hipotètiques estratègies contrarevolucionàries.

Sigui com sigui, la revolució de Barcelona té encara un altre factor de ruptura important: el dret a decidir. Barcelona en Comú (on conviuen federalistes, confederalistes i independentistes) defensa sense embuts que Catalunya ha de poder decidir en referèndum la seva relació amb Espanya. En conseqüència, i malgrat el que puguin pregonar determinades lectures nacionalistes (catalanes i espanyoles, des de tribunes polítiques o periodístiques) sobre el fre que la victòria d’Ada Colau significa pel procés sobiranista, la realitat és que segurament sí que li canvia el full de ruta, però no en predetermina el destí. De fet, la revolució de Barcelona el que en realitat fa és redoblar i afegir complexitat el desafiament català. Com, d’altra banda, ja ho era, de complexe i doble, el desafiament català –així batejat per Le Monde– plantejat per Barcelona al febrer de 1976, quan la ciutat va sortir massivament al carrer al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. I quan aleshores, des de la condició de “ciutat sense por” i “bastió més important de l’esquerra a l’Europa occidental” que li va atribuir la premsa europea, Barcelona i la seva àrea metropolitana van rebre Joan Carles I, el successor de Franco a títol de rei, amb vagues i protestes sonades i amb una plataforma reivindicativa unitària de l’Assemblea de Catalunya que defensava (una altra cosa és que després s’oblidés) l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Una de les diferències entre aquell moment de canvi històric i l’actual, i a la vegada també amb el de 1931, és precisament el de la ubicació de les eleccions municipals dins de la seqüència dels fets històrics amb capacitat transformadora. No és debades que el juny de 1976, a Washington, en la seva primera visita oficial a l’estranger com a nou cap d’Estat, el rei Joan Carles digués textualment al president dels Estats Units: “Tindrem les eleccions nacionals abans de les municipals. Això va ser un error que el meu avi va cometre el 1931”. Efectivament, la transició es va fer postposant al màxim, fins el 3 d’abril de 1979, unes eleccions municipals que el poder temia per la força que l’esquerra política i els moviments socials, obrer i veïnal, tenien precisament en ciutats com Barcelona. Dues eleccions generals i dos referèndums (el de la reforma política i el de la Constitució) van precedir durant la transició les primeres eleccions municipals democràtiques. Les autoritats postfranquistes van poder prendre així el pols a la societat i desactivar el potencial de ruptura que provenia del món urbà i que, excepcionalment però de forma acotada, sí va triomfar a una Barcelona on el moviment ciutadà encapçalat per les associacions de veïns i la FAVB tenia molta força. Avui, com el 1931, és precisament amb unes eleccions municipals que arrenca el procés de canvi. I està per veure si acabarà amb ruptura o reforma més o menys lampedusiana.

Del que no hi ha dubte és que torna a ser Barcelona qui lidera el procés que es pretén revolucionari. Ben acompanyada per l’esquerra alternativa que, mitjançant pactes amb la socialdemocràcia, es pot fer amb el govern de ciutats tant importants com Madrid o València i tantes altres. Sí. Però és només a Barcelona on, encara que sigui per la mínima, hi ha hagut un triomf d’una confluència de forces d’esquerres i activistes de moviments socials liderada per l’exportaveu de la PAH i exvocal de la FAVB Ada Colau.

Amb 11 regidors i més de 176.000 vots (una mica per sobre del 25%), Barcelona en Comú no ho tindrà fàcil per governar un Ajuntament molt plural on CiU conserva 10 regidors i prop de 160.000 vots (22%) i la resta de forces oscil·len entre els 5 regidors i 77.000 vots (11%) de Ciutadans i ERC i els 3 regidors i entre 50.000 i 60.000 vots (al voltant del 8%) del PP i la CUP. Entremig ha quedat enfonsat el PSC amb 4 regidors i 67.000 vots (9,6%). Molt lluny, el PSC, d’aquells 272.512 vots (33,9%) i 16 regidors amb que, el 1979, Narcís Serra va estrenar tres dècades d’alcaldies socialistes (però mai amb majoria absoluta). I significativament per sobre, Barcelona en Comú –que inclou els ecosocialistes i comunistes d’ICV i EUiA–, dels 9 regidors i 151.288 vots (18,8%) obtinguts en el seu millor registre, el 1979, del seu antecessor del PSUC.

La revolució de Barcelona és també això: per primer cop des del triomf del Front d’Esquerres del 1936, una força a l’esquerra de la socialdemocràcia ha guanyat unes eleccions. I pot ser anecdòtic però no deixa de ser significatiu –com a paral·lelisme històric i exemple de l’excepcionalitat del moment– que, igual que aleshores va succeir amb la CNT majoritària, en cercles llibertaris i anarcosindicalistes avui minoritaris aquesta vegada també havia corregut la consigna d’anar a votar: a Barcelona en Comú o a la CUP, tant era. Més significatiu i revelador del moment excepcional i del joc de miralls històric que permet, és l’oportunitat que se li presenta a l’urbanista Jordi Borja.

Foto-Jordi-Borja
Jordi Borja

Figura clau del moviment ciutadà i del PSUC dels anys 70; regidor comunista i independent amb Pasqual Maragall als anys 80; artífex, amb d’altres, de la primera etapa del model Barcelona i crític amb la seva deriva posterior; ideòleg i renovador del concepte de dret a la ciutat; i persona clau de Barcelona en Comú en tant que mentor d’Ada Colau i referència de suport a la seva llista al costat de Josep Fontana i Maria Salvo, és Jordi Borja qui pot reescriure o extreure i posar en comú experiències d’una lliçó històrica. La que ell sol explica i ha deixat escrita amb aquesta síntesi: després de l’èxit assolit per l’esquerra catalana a les primeres eleccions generals de la transició, el 15 de juny de 1977, quan socialistes i comunistes (per aquest ordre) van guanyar a Catalunya, Borja va proposar i alhora desestimar, de comú acord amb el líder del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, una proposta per ocupar els principals ajuntaments catalans amb l’ajuda del moviment veïnal. Això, sens dubte, hagués forçat el ritme de la Història durant el procés de transició. Però si la idea es va desestimar, recorda Borja, va ser pel temor tant d’una reacció autoritària del poder postfranquista com per les dificultats (econòmiques i logístiques) de mantenir la normalitat quotidiana en els ajuntaments hipotèticament ocupats per partits i organitzacions socials i veïnals.

Avui, quan la revolució de Barcelona consisteix a que l’esquerra alternativa per fi pot ocupar l’Ajuntament de manera completament legal i per la força de les urnes, els riscos de la reacció que puguin tenir els poders fàctics no s’han esvaït, per bé que és de suposar que seria una reacció sota formes molt diferents a les dels anys 70 (i que, no ho oblidem, es va concretar amb un intent de cop d’Estat el 23-F de 1981). No obstant, i paradoxalment, és precisament el mateix repte que es va plantejar el PSUC el 1977, aquell de saber mantenir la normalitat i el funcionament quotidià de l’Ajuntament, el que es perfila també ara com a principal repte de Barcelona en Comú.

Que el seu equip de regidors sigui molt jove i sense experiència política institucional tret de la de les ecosocialistes Laia Ortiz (exdiputada al Congrés), Janet Sanz (regidora) i Agustí Colom (Sindicatura de Comptes) pot generar incertesa. Però no es pot menystenir tampoc ni l’experiència política ni la capacitat professional d’activistes socials, veïnals, advocats o professors universitaris com són Colau, la seva mà dreta Gerardo Pisarello i la resta de regidors electes: Jaume Asens, Raimundo Viejo, Gala Pin, Laura Pérez, Mercedes Vidal i Josep Maria Montaner. Barcelona en Comú ha demostrat, des de que es va crear la plataforma Guanyem Barcelona encara no fa ni un any, que és capaç de mobilitzar energies i activar coneixements individuals i col·lectius molt diversos.

Amb tot, i a banda d’envoltar-se d’un equip potent i competent i de saber posar en valor els actius dels professionals que ja treballen a l’Ajuntament de Barcelona, Ada Colau haurà d’esforçar-se a dialogar i pactar amb d’altres forces presents al consistori. De fet, i segons fonts de Barcelona en Comú, la mateixa nit electoral van tendir ja ponts de diàleg amb el PSC i ERC. I està per veure quin paper juga la CUP, que a la tardor va abandonar el procés de confluència no sense tensions internes (David Fernández o la CUP nacional no tenien exactament el mateix parer que la CUP de Barcelona). Una CUP que, liderada a Barcelona per María José Lecha, la nit electoral va repetir el que deia en campanya: no vol ser la crossa de la nova alcadessa. Amb tot, i a la mateixa hora que Lecha deia això en públic, el diputat Quim Arrufat es mostrava més receptiu amb Ada Colau al plató que compartia a TV3 amb, entre d’altres, la coordinadora nacional d’ICV Dolors Camats.

En qualsevol cas, i més enllà de la configuració d’equips institucionals i pactes polítics, el repte de mantenir la normalitat quotidiana a la ciutat i de fer funcionar l’Ajuntament (que inclou poder aprovar pressupostos i el Pla d’Acció Municipal) es veu complicat per una veritable urgència social: la necessitat de millorar les condicions materials de la vida de la gent en una ciutat i entre uns barris on les desigualtats han crescut de forma alarmant. La primera prova de la revolució de Barcelona serà aquesta. Però com que ni és fàcil ni es podrà fer només des de l’Ajuntament, vet aquí el repte superior que se li planteja ja d’entrada a aquesta revolució democràtica: anar més enllà de la ciutat i intentar estendre’s arreu de Catalunya, a Espanya i a Europa. I per això, com s’ha demostrat aquest 24-M, calen àmplies aliances i confluències polítiques i socials. Així doncs, la batalla per Barcelona obre al seu torn altres batalles d’una guerra més àmplia. I Barcelona, com Atenes, n’és cap de pont o punta de llança. Aquesta revolució només acaba de començar. Ja veurem com acaba. Però, de moment, és innegable que s’està fent història: no té precedents que l’esquerra alternativa, els moviments socials i la ciutadania organitzada i empoderada amb gran protagonisme dels barris i de les classes populars hagin guanyat Barcelona.