La lògica del camp de concentració

Ernst Kaltenbrunner, al fons, camina al costat de Himmler i Franz Ziereis durant una visita de inspecció al camp de concentració de Mauthausen, el 1941.
Ernst Kaltenbrunner, al fons, camina al costat de Himmler i Franz Ziereis durant una visita de inspecció al camp de concentració de Mauthausen, el 1941. A la foto superior, organitzacions humanitàries atenen els grecs més desfavorits als carrers d’Atenes

Josep Fontana
Historiador

He llegit darrerament una sèrie de noves investigacions sobre l’holocaust i els camps de concentració, entre les quals destaca el gran llibre de Nikolaus Wachsmann KL, i m’he adonat que, com la majoria de la gent, era víctima de l’error de pensar que els camps eren un lloc d’extermini. No ho eren, sinó organitzacions industrials gestionades amb uns criteris econòmics peculiars, però ben racionals en el que fa referència a la maximització dels beneficis.

En realitat tot el sistema de dominació nazi estava pensat d’acord amb aquests principis. L’ocupació de territoris a l’est, a Polònia i a Rússia, era organitzada per maximitzar la producció d’aliments que havien de servir per proveir els exèrcits alemanys. De la mateixa manera, els més de set milions de presoners i treballadors forçats estrangers que hi havia al Reich eren dedicats a produir. Quan, en acabar la guerra, els polonesos que treballaven als camps alemanys van tornar al seu país, no quedava ningú per cultivar la terra, de manera que els aliats es van veure forçats a fer-hi treballar els presoners de guerra per pal·liar la fam.

Tot, fins la pròpia aniquilació dels jueus, estava pensat amb criteris de rendibilitat. El protocol de la conferència de Wannsee de 20 de gener de 1942, que planejava l’eliminació final dels jueus d’Europa, preveia que onze milions de jueus havien de ser evacuats cap a un est indefinit, a Rússia o més enllà. Conduïts en grans columnes, separats per sexes, se’ls portaria a construir carreteres. “No hi ha dubte –afegia el protocol- que es perdrà una gran proporció d’ells com a conseqüència d’una selecció natural. Els que quedin necessitaran un tractament adequat, perquè sens dubte representen la part més resistent, i amb el seu alliberament es podrien transformar en el germen d’una resurrecció jueva (proves d’això les dóna la història)”.

Presoners famolencs, gairebé morts per la gana, posen al camp de concentració d'Ebensee, Àustria
Presoners famolencs, gairebé morts per la gana, posen al camp de concentració d’Ebensee, Àustria

Però la millor mostra de la racionalitat econòmica la tenim en els grans camps de concentració, on, segons els càlculs de Wachsmann, han mort 1.700.000 persones (menys de la tercera part dels sis milions de víctimes de l’holocaust). El secret de la seva rendibilitat consistia en utilitzar fins al seu esgotament uns treballadors que costaven molt poc en termes de manteniment i que eren exterminats quan deixaven de ser útils, igual com ho eren la major part dels fills de les treballadores acollits a les guarderies de les fàbriques. Eliminar els costos improductius garantia una elevada competitivitat.

Auschwitz-Birkenau
Auschwitz-Birkenau

Auschwitz-Birkenau era l’exemple més representatiu de l’holocaust industrial. Constava de tres unitats: Auschwitz I era un centre de producció industrial amb tallers de les SS i d’indústries d’armament (però també era un centre d’experiments mèdics, on professors universitaris practicaven la vivisecció); Auschwitz II Birkenau era el gran camp d’extermini i Auschwitz III Monowitz, el que proporcionava treball a la gran fàbrica de cautxú sintètic de les IG Farben. Hi havia a més un sistema d’uns cinquanta camps auxiliars estesos per Silèsia, amb granges, mines de carbó, pedreres, piscifactories … La vida activa dels treballadors-esclaus d’aquest sistema industrial era curta, ja que acabava quan deixaven de rendir adequadament i se’ls enviava a Birkenau per a la seva liquidació. Dels 1.700.000 morts del conjunt del sistema concentracionari Auschwitz en va aportar 1.100.000.

Algú potser s’estranyi que faci aquestes consideracions en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns estan imposant. Els fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del treball i eliminar el malbaratament de recursos que significa mantenir els que no estan en condicions de seguir produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una mesura genial, com és la “flexibilització de l’ocupació”, que en deixar els treballadors indefensos davant de l’atur, estalvia als empresaris aquelles molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té parlar de “salari mínim” quan hi ha contractes de 0 hores?).

La part de l’eliminació dels que ja no són productius es va realitzant discretament amb la reducció de les pensions. És un procediment més lent, que segurament millorarà en eficàcia en el futur (amb el copagament dels medicaments, per exemple), però és molt més net que cremar-los al forn. Per acabar-se d’assemblar a l’original, podem veure que als creditors alemanys actuals no els manca respecte dels europeus del sud aquella mateixa convicció de superioritat racial que feia dir a Goebbels que els polonesos “són més aviat animals que humans”.

Em preocupa veure el que està passant al camp de concentració en què s’ha convertit Grècia, perquè, tenint en compte la situació d’aquest país nostre, on el volum del deute públic està entorn del 99 per cent del PIB (tenim ara 300.000 milions més de deute que quan Rajoy va arribar al poder), el que pot passar, si pugen els baixos tipus d’interès actuals que permeten atendre’l sense massa problemes, seria senzillament un desastre.

Luis de Linde, governador del Banc d'Espanya
Luis de Linde, governador del Banc d’Espanya

Potser és per això que, en una mateixa setmana, el FMI i el senyor Luis de Linde, governador del Banc d’Espanya, ens han donat la mateixa mena de consells. On el FMI demanava reduir els salaris (abaratint l’acomiadament) i limitar el nostres costos de manteniment (apujant l’IVA i reduint l’aportació de l’estat en educació i sanitat), el senyor Luis de Linde, endut d’entusiasme, ha anat encara més enllà, demanant una nova reforma laboral (que més drets poden prendre encara als treballadors?) i avisant-nos que no ens fem il·lusions que ens seguiran mantenint amb les pensions quan siguem vells.

No és encara ben bé com al camp de concentració, però a mesura que n’aprenen ho fan cada vegada millor.

3 pensaments a “La lògica del camp de concentració”

  1. El artículo de Josep Fontana hace subir más la temperatura.
    Días de calor y verdades difícilmente soportables. Mientras los amigos envían mensajes veraniegos desde lugares tranquilos, llenos de paz y belleza, hombres, mujeres, ancianos y niños sólo tienen ante sí campos de exterminio.

  2. L’ Alex Vidal ho ha dit. Agraïm a aquells que descórren les cortines i iluminen perquè hi puguem veure. En Josep Fontana ho ha fet un altra vegada. Potser en Primo Levi se sentiria més alleujat, si hagués pogut llegir el text.

  3. Me viene al recuerdo el viejo chiste: “¿El trabajo más competitivo? Las pirámides de Egipto”. Sin duda, Linde, Rosell, y demás serviles de Cádiz, defenderían los claros beneficios para el etíope, esclavo del faraón: “siempre es preferible trabajar por un cazo de agua que no trabajar”.

    Más allá de la trágica comedia, cada vez que leo o escucho al profesor Fontana, siento un impulso irrefrenable de darle, sencillamente, las gracias por su trabajo. Pocos manuales sobre el XIX como su “La época del liberalismo”, y pocas sensaciones como encontrar por fin las respuestas a “tus preguntas” buscadas en vano en otros manuales.

    Deseo rescatar unas palabras del profesor, desde la presentación de uno de sus últimos trabajos, “Por el bien del imperio”, cuando nos dice: “No se trata de sentar los principios de una nueva interpretación que explique todas las verdades, sino de agudizar el sentido crítico ante los hechos del pasado para afinar las herramientas intelectuales que nos han de ayudar a aclararnos en un presente tan confuso como éste en que vivimos: reflexionar sobre la naturaleza de las “aguas negras” que contienen el día que ha pasado, para prevenir los riesgos que nos amenazan en la noche que viene. Porque, para decirlo con palabras de Walter Benjamin: “no se puede esperar nada mientras los destinos más terribles y oscuros, comentados a diario, incluso a cada hora, en los periódicos, analizados en sus causas y consecuencias aparentes, no ayuden a la gente a reconocer los oscuros poderes a los que su vida está sometida”.

    Gràcies professor, per les seves lliçons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *