La darrera missa de l’ex alcalde de Santa Coloma

Lluís, diumenge 13 de gener, fa la seva darrera missa

Eugeni Madueño
Periodista

Lluís Hernàndez esperava més gent. Capellans de tot arreu. Estava nerviós. Vaig anar a veure’l a la sagristia. Joan Muñoz, el rector de Bufalà l’ajudava a vestir-se. Lluís celebra amb una abraçada el temps que fa que no ens veiem. Recorda que el  1977 vam recórrer Eivissa en una Vespa de lloguer per conèixer la moguda hippy de primera mà. Riem pel temps passat i esperem a que apareguin les autoritats eclesiàstiques que han dit que vindrien. Som a La Morera, un barri molt bonic de Badalona. Casetes baixes i carrers amples. L’església es diu Santa Clara d’Assis. Quan Lluís va venir per primera vegada, ara fa sis anys, el temple era un teatre. “A Lluís li devem la remodelació i la dignificació de l’edifici”, -m’explica un feligrès. On estava l’escenari ara hi ha l’altar, i el pati de butaques és l’espai on seuen els parroquians. Tot i que seria millor dir parroquianes. Les dones, la majoria de més de setant anys, com en Lluís, conformen una majoria aclaparadora. Mitja hora després de l’horari previst Lluís i Joan surten a l’escenari enfundats en la casulla. No s’ha presentat ningú dels que esperaven. La gent, disciplinada, s’incorpora i segueix el ritual. Salms, cants, pregàries. Arriba la lectura de l’Evangeli. Joan bateja Jesús. Lluís s’apropa al faristol amb passes insegures. Per sota els hàbits sobresurten les puntes de les seves sabates esportives. Li costa fer una paràbola que enllaci el bateig de Jesús amb el seu comiat.
-En els sis anys que he estat el vostre rector he intentat explicar-vos que Déu és el nostre amic, que ens estima amb un amor que no té límits.
Lluís explica als seus feligresos que tenia molts projectes, que volia fer encara moltes coses, que es pensava que tenia futur, però que la malaltia de Parkinson li ha trastocat els plans.
-Una malaltia anihiladora que et va corsecant per dins –diu-.

Lluís Hernàndez i el mossèn Joan Muñoz

Just abans de la consagració arriba Salvador Bacardit, el rector de Santa Coloma que parla en nom de l’Església oficial. No ha pogut arribar a temps perquè tenia una altra missa, perquè falten capellans, perquè no donen a l’abast.

Lluís aixeca l’hòstia al cel. Beu el vi transmutat en sang. Diu que Déu l’ha demostrat que l’estima, tot i que li ha fet passar “per situacions difícils”. El meu cap és la pantalla d’un cinema en la qual es projecta la història d’una vida. Veig el Lluís al balcó de l’Ajuntament saludant la població el dia després de les eleccions (1979). El veig assegut a la sala de reunions de l’Ajuntament de Santa Coloma que acaba de ser metrallat pels feixistes la nit del 23-F de 1981. De nou al balcó acusant els feixistes d’enviar-li un paquet bomba que setmanes després resultarà un inofensiu ram de flors de plàstic remés per una admiradora. Ara el veig sospesant la possibilitat d’adoptar els fills que la Juanita li ha portat al despatx perquè se’n faci càrrec abans que ella desaparegui. A la Fira d’Abril prenent finos amb…

-Germans, aneu-vos en pau.

Un nen ha pres la paraula per dir: “Gràcies Lluís!”

Un home madur ha fet una metàfora marinera, imagino que rememorant els anys en què Lluís s’ha guanyat la vida fent de capellà de creuers.

-Ets com un vaixell que ha viscut mil i una batalles que ara salpa de nou…

Les feligreses aplaudeixen.

Una dona que diu parlar en nom d’un grup d’Acció Catòlica Obrera (ACO) del qual Lluís era fins ara el consiliari, diu que Lluís no és més que un bon home; és un home bo. La senyora li dóna les gràcies per quelcom molt important, tot i que sembli estrany: “gràcies –diu- per mantenir els peus a terra”. És a dir, per no desclassar-te, per no perdre els orígens, per seguir sent un obrer com els teus pares.

Al balcó de l’Ajuntament de Santa Coloma Lluís saluda la gent que s’ha congregat per celebrar la victòria comunista a les eleccions municipals de 1979

Després desenvolupa dues idees colpidores, revolucionàries:

  1. “La pobresa, si és volguda, és una riquesa”
  2. “Vas ser alcalde durant dotze anys i ara no tens res. És la demostració de que vas estar a la política per servir i no per servir-te”.

La cerimònia acaba d’una manera molt familiar. La dona més vella i la més jove (una nena) s’apropen a Lluís i li entreguen tres paquetets embolicats amb paper de regal. Bacardit l’ha d’ajudar a obrir-los. En un hi ha un rellotge. En l’altre un pijama. En el tercer una bata.

-Cada vegada que me’ls posi –diu en Lluís, emocionat- pensaré en vosaltres.

La cerimònia ha acabat. Les formalitats també. Lluís acomiada la gent. Un feligrès amb cara de nen li apressa:

-Va, Lluís, surt i tirem els coets.

Fa 38 anys que el conec. Ho sé quasi tot de la seva vida complexa, recargolada, fascinant. No tenia ni idea que tingués aquesta debilitat.

Els parroquians fan una rotllana al porxo de l’entrada. El que té cara de nen gran treu una planxa de fusta, amb un mànec i un suport on penja el coet. Mira el cel encapotat i aplica el foc a la metxa. El coet puja cel amunt traient foc pel cul. Abans que faci “Poummmm!”, Lluís ja l’encoratja a preparar el segon. La gent aplaudeix, li fan palmades a l’esquena, li prometen venir a veure’l a la seva nova casa de Santa Coloma.

Lluís visita el poblat indígena d’Arrayán (Equador). Foto: Jaume P. Sayrach

Misioner

Lluís Hernàndez va ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) des de les primeres eleccions municipals de la democràcia (1979) fins el 1991. La fe i el compromís polític han estat dues constants a la seva vida. Barceloní de Sant Andreu, de pares murcians i ‘perico’ fervent, Hernàndez ingressà al seminari de la Conreria als 13 anys, i marxà poc després d’ordenar-se sacerdot com a missioner a Equador, a la diòcesi de Riobamba. Allà va conèixer monsenyor Leónidas Proaño, ’el bisbe dels indígenes’, la pastoral del qual es podria resumir en aquesta frase: ser cristià és ajudar a que la gent visqui bé. Hernàndez va abraçar la seva pastoral i com a conseqüència de les activitats en defensa dels més pobres va ser deportat a Espanya per la policia de Velasco Ibarra.

Lluís, Moran, Sayrach i Antonijuan

La fama de revolucionari no li va servir de gaire en tornar a Barcelona, on va ser ignorat per la jerarquia catòlica franquista. La indiferència del bisbe González Martín va contrastar amb l’entusiasme amb que la comunitat de capellans obrers de Santa Coloma (Jaume P. Sayrach, Antoni Antonijoan, Joan Moran, Salvador Cabré i Josep Catà) que el van convidar a instal·lar-se a la ciutat.

Les Oliveres
Hernàndez s’instal·là amb la seva mare, la senyora Pilar, al barri de Les Oliveres, el més humil de la ciutat, un conjunt de blocs construïts de qualsevol manera i sense cap servei ni infraestructura a la falda d’un turó. Un barri tant precari com la seva parròquia, que no tindria ni temple. Les misses es feien al menjador de casa seva, un petit pis amb tres habitacions amb vistes a Barcelona: una per la senyora Pilar, una altra per a ell, i la tercer per magatzem general, inclosa la ‘vietnamita’ on s’imprimien les octavetes subversives del PSUC.

Lluis i la seva mare, la senyora Pilar, amb gent del barri de Les Oliveres

Senzill, proper a la gent, irònic i ‘murri’, Lluís va destacar ràpidament com a líder dels veïns. Es ficà al capdavant de les reivindicacions socials, i va sortir sempre al capdavant de les nombroses manifestacions que es feien per reclamar els serveis mínims indispensables: clavegueram, enllumenat, escoles…

Quan l’arquitecte Xavier Valls, autor del Pla Popular –el programa de govern de l’esquerra per a les eleccions municipals- va renunciar a presentar-se a les eleccions com alcaldable del PSUC, el partit li va proposar a Lluís Hernàndez, que des del primer moment va tenir el recolzament dels seus companys sacerdots i la censura del bisbat. “No et prohibeixo que et presentis –li va dir el bisbe Jubany-, però tampoc t’ho aprovo, així que millor que no ho diguis a la gent”.

Alcalde
Les primeres eleccions municipals de 1979 les va guanyar amb el 45,31% dels vots (13 regidors) seguit dels socialistes que van treure el 36% (11 regidors). La majoria d’esquerres va ser aclaparadora. La revista local Grama va titular “En Santa Coloma, ganaron los rojos” el número especial que va editar per informar de les eleccions.

Els primers anys van ser d’entesa entre les forces polítiques. Es va constituir un govern municipal d’unitat i es va fer servir el Pla Popular -elaborat per Xavier Valls a partir de les peticions concretes dels veïns de cada barri- com a full de ruta de la política municipal. A més d’alcalde, Lluís feia de capellà. El seu despatx estava obert a tothom, i especialment a la gent més pobre. Paternalista i presidencialista, Lluís barrejava l’acció política amb la parroquial. Al segon mandat (1983) el PSC (13 regidors front els 15 del PSUC) no va digerir que Santa Coloma fos l’única gran ciutat de la metròpoli barcelonina que se li resistís. Al tercer intent (1987) el PSC va enviar a Santa Coloma als principals líders del PSOE -Alfonso Guerra i fins i tot Felipe González- per dirimir al seu favor el dilema de Santa Coloma, abocada a partir d’ara a triar entre una “madre” (Manuela de Madre) i un “padre” (Lluís Hernàndez). El desembarcament socialista no va ser suficient, tot i que les diferències es retallaren. Lluís va treure 13 regidors i Manuela, 12. La veritable mare de totes les batalles es va lliurar el 1991, en que no només van venir els principals líders socialistes de les espanyes i de Catalunya, sinó que es van organitzar festivals, berenars d’avis, recitals musicals gratuïts als poliesportius i repartiment de tota mena de xuxes i merchandising, amén del repartiment massiu per tota la ciutat d’una espècie de novel·la rosa en la que es presentava a la candidata socialista com una pobra nena redimida pel socialisme per assolir la felicitat i compartir-la amb els colomencs que la votessin.

El desequilibri
Finalment el PSC va aconseguir guanyar, però només per 1.500 vots més. Una victòria pírrica, però suficient per quedar-se l’alcaldia. Santa Coloma ja tenia una mare alcaldessa. Lluís s’ho va prendre com una cosa personal. Es va sentir David tombat per Goliat. Tot l’aparell socialista lluitant contra ell i el seu petit partit, ICV, que, dit sigui de pas, no li va fer costat. “Es va sentir tant sol, que va perdre l’equilibri psíquic”, explica el seu amic i també capellà Jaume P. Sayrach. Mogut per la ira va ratllar el cotxe particular de la nova alcaldessa, estacionat a l’aparcament municipal, tot formant la paraula “falsa”, sense adonar-se que la càmera de seguretat l’estava gravant. “Li va quedar una rancúnia que si bé es pot entendre humanament –diu Sayrach-, no es podia acceptar des del punt de vista polític ni cristià”. L’episodi va acabar amb una sanció i la comprensió de Manuela de Madre, que mai no va utilitzar l’incident per a venjar-se políticament.

Lluís no va ser diferent a d’altres persones a les que l’exercici del poder els afecta personalment i psíquica. Va necessitar mesos per a reconstruir la seva personalitat.

A mitjans dels 90 Lluís es va anar allunyant de la política local i va tornar a l’activitat religiosa. Va tornar a fer de capellà a la parròquia del Verdum, a Barcelona. Després ho va deixar i es va enrolar a l’apostolat del Mar. Gaudia fent misses i bodes als creuers turístics pel Carib. La seva personalitat polièdrica, contradictòria, profundament humana, li han portat als llocs més inversemblants i aparentment contradictoris. En tots ha fet i ha estat ell mateix. Un personatge entranyable digne de figurar com a protagonista d’una novel·la de Grahan Greene.

Els seus nous veïns de La Guinardera el van rebre amb una festa

‘Iaio’
Ahir es va acomiadar de la vida activa en el seu darrer destí, la parròquia de Santa Clara de Badalona, on la malaltia degenerativa de Parkinson l’obliga a plegar veles.

El seu viatge circular vital acabarà a Santa Coloma, al barri de la Guinardera, en un piset a prop del que viu un dels seus dos “fills” (dos nens abandonats dels quals en Lluís es va fer càrrec quan era alcalde i que des d’aleshores li diuen “papa”). Els nois ja són grans, estan casats i tenen uns fills que, en veure en Lluís, se li abracen i li diuen “iaio”.

En assabentar-se que Lluís tornava a Santa Coloma, els veïns del seu nou barri van organitzar-li una festa de benvinguda. I els seus amics Jaume P. Sayrach i Ferran Saro (dirigent d’ICV a la ciutat), han proposat crear l’Espai Lluís Hernàndez, una associació dedicada al pensament sobre temes de fe, compromís i ètica. Un espai des d’on reivindicar la grandesa humana, que no es conforma de frases políticament correctes ni d’elogis cínics, sinó d’errors i d’encerts, de virtuts i pecats, de misèries i grandeses.

 

PER LLENÇAR-HI COETS. El 13 de gener de 2013 l’ex alcalde de Santa Coloma de Gramenet i capellà, Lluís Hernàndez, va fer la darrera missa i va anunciar que es retira de l’activitat pública, obligat per la malaltia de Parkinson. Desprès de la celebració, a l’església de Santa Clara d’Assís de Badalona, d’on era rector, els feligresos van llençar coets per acomiadar-lo.

 

 

8 pensaments a “La darrera missa de l’ex alcalde de Santa Coloma”

  1. Soposo que esteu ben documentats de tota la seva història des de que va arribar a Santa Coloma encara que hi ha coses que omitiu i que no seré jo que us les recordi, pero hi ha un espai de la seva vida a la que jo li dono un valor molt significatiu i és la seva etapa a la parròquia de Sant Pacià de Sant Andreu de Palomar on ell va començar i que tant en els escrits, en els discursos i en tot tipus de manifestacions heu obbiat i crec que es la part més important donat que és un treball de mestratge que va fer a l’Agrupament Escolta Sant Lluís de la parròquia de Sant Pacià.
    Els nois i noies que varem tenir la sort de viure aquella època varem saber valorar la religió d’una altra forma, varem apendre un altre tipus de valors a la vida que després han servit per enriquir a la societat, aquesta és la llavor més important que pot aportar un formador, tampoc heu parlat de les pallisses que l’hi van donar per ajudar a companys que lluitaven per la llibertat fent les reunions a la rectoria i tantes i tantes coses que no apareixen al vostre reportatge i que si voleu ser justos i escriure veritablement la seva història haurieu dinvestigar, perquè hi ha quelcom més que Santa Coloma.

  2. He caído por sorpresa en esta pagina y me alegro un montón. Conoci a Luis en los últimos años de los 70 cuando nos reuníamos en Sant Andreu en el grupo de “cristianos por el socialismo” y luego en el instituto “Puig Castellar”. No sabía para nada su enfermedad del Parkinson. Había perdido la pista desde hace ya mas de 15 años. Fue para mi un buen referente del compromiso social. Todavía guardo algún libro que él me regaló.

  3. M’ha agradat tot el que dieu del Lluis. Pero cal afegir que Lluis Hernandez continua tenin contacte amb molts amics capellans de les diocesis de la metropoli de Barcelona, de l’associació de capellans del Prado de Catalunya i “España”, i del col.lectiu de Capallans Obrers de Catalunya.
    Ell vol viure sol, de moment, pero no està sol. Estem amb ell sempre que volem.

    Miquel Elhombre, rector de la parròquia de Sant Pau de Badalona.

  4. El Reino de los Cielos esta en Vosotros. ¿Exigía realmente Cristo el cumplimiento de lo que enseñaba en el Sermón de la Montaña?. Gracias P.Lluis por su Vida y Testimonio, de Hombre de Dios encarnado en la Historia de los Hombres y mujeres de nuestro Tiempo. Nada de lo que me es humano me es ajeno, dice San Agustín. Feliz descanso Obrero, Proletario de la Viña del Señor.Aunque te tiemble la mano, sigue con ella abierta, ni alzada ni cerrada, generosamente abierta o tendida amiga, y juntos, proclamemos al Hombre Nuevo… Desde Sant Roc,un Abrazo Hermano..

  5. Mi más sincera enhorabuena. Me ha emocionado la lectura del artículo. Yo traté a Lluís Hernandez en los primeros años 80. Me gustaría tener su dirección de correo electrónico para dirigirme a él y desearle lo mejor en su nueva situación. ¿Me lo puede facilitar usted?. Muchas gracias y enhorabuena de nuevo por el artículo.

  6. Sobre Lluís Hernández he leído todo o casi todo lo que se ha escrito sobre él, pero el artículo de Eugeni sin lugar a duda es el más completo. No era fácil transmitir la extensa, variada y singular vida de Lluís. Por suerte me encuentro entre aquellos que siempre hemos estado cerca de Lluís ,tanto en los buenos momentos, que son muchos, como en los no tan buenos, que también los ha habido, y pienso que un artículo que refleja tan bien el extraordinario periplo de Lluís era necesario para situar el actual momento de Lluís, valorando toda su historia y apuntar hacia lo que aún está por llegar.
    Un abrazo, Eugeni

  7. Creía que sabía bastantes cosas de Lluís Hernández, pero después de leer lo que ha escrito Eugeni Madueño me he quedado alucinado. Las dos facetas del cura Lluís –la de párroco y alcalde– han sido un ejemplo que hoy en día sirven para dejar en evidencia a tanto clérigo preconciliar y, no digamos ya a los miembros de la Conferencia Episcopal, con Rouco Varela a la cabeza. Como alcalde no hace falta insistir en su testimonio de entrega y honradez, cualidades que resaltan más en medio de tanto chorizo presidiendo ayuntamientos. Y no hace falta dar detalles.

  8. Adicta a todo lo que escribe Eugeni Madueño, desde que leí su libro Heroína: paseo por el placer, la destrucción y la muerte, lo que escribe sobre Lluís Hernàndez recuerda a uno de esos cuentos imprescindibles de Antón Chejóv, lo lees y lo vuelves a leer, miles de veces, porque lo que lees es la vida. Gracias Eugeni!

Els comentaris estan tancats.