La Bête és Jordi Bosch

Crítica de Teatre La Bête, de David Hirsom / Teatre Nacional de Catalunya

 

Foto: David Ruano

Albert Vidal
Crític i director teatral 

Ha costat aixecar el teló aquesta vegada. Una circumstància desafortunada ha fet que hagi calgut remodelar un dels aspectes més importants, potser, de l’obra: la substitució gairebé a corre-cuita del seu gran protagonista. Estava previst que el personatge de Valère anés a càrrec de l’Anna Lizarán, sens dubte una de les grans actrius indiscutides del nostre teatre, però un incident sanitari la va allunyar de la possibilitat d’interpretar l’obra. Primer es va ajornar la data d’estrena amb la confiança de que potser sí que podria fer-la, però poc després ja es va veure que això seria del tot inviable. I aquí comença l’aventura de la substitució.

Cal fer punt i apart per posar al lloc més alt a qui es va fer càrrec del paper, en Jordi Bosch. Ha tingut només tres setmanes per a aprendre’s un dels textos més llargs i plens de matisos dels que en tenim record, per fer seu un personatge amb una complexitat i dificultat gens habituals, per a plantar-se sobre l’escenari i moure’s a nivell gairebé de saltimbanqui i declamar d’aquesta manera potent i tan d’acord amb el personatge, fer-ne, resumint, una autèntica creació.

No se sap com hagués resultat tot plegat amb l’Anna Lizarán al front del repartiment, segur que també hagués estat un esplèndid i primeríssim regal actoral però, sense cap intenció de fer comparacions, que mai no són bones, el que val la pena dir és que Jordi Bosch no desdiu en absolut les possibles expectatives que s’haguessin pogut generar i que la seva gran creació del personatge de Valère és de les que queden en el record. I repetim el que hem dit al començament: només en tres setmanes d’aprenentatge i assajos.

L’obra explica un fet fictici: el príncep mecenes de la troupe de teatre de Molière (que aquí s’amaga sota l’anagrama d’Elomire –les mateixes lletres del dramaturg francès col·locades en un altre ordre-) decideix incorporar a la companyia un actor de carrer anomenat Valère, pedant, fatxenda, vividor i amb una xerrameca inacabable; bona mostra d’això és el seu monòleg, gairebé al començament de l’obra, de vint-i-cinc minuts de durada i que, insistim, el saber fer de Bosch fa que se’ns faci curt. Elomir es nega a incorporar l’estrambòtic actor al grup… però qui mana, mana, i no sempre podem aconseguir que les coses vagin per allà on seria desitjable i lògic, per més raó que tinguem. Al mateix temps és la història d’un canvi difícil d’assumir per a qui té molts clars els seus paràmetres intel·lectuals i a qui les circumstàncies l’imposen prendre un altre rumb. Elomire (Molière) es veu gairebé obligat a abandonar la tragèdia que  fins aleshores havia conreat sense massa èxit i dedicar-se a la comèdia i a la farsa que, de manera brillant el va convertir un autor universal. Així, com espectadors, som testimonis de l’enfrontament entre dues maneres d’entendre el fet teatral: la culta, moltes vegades de força qualitat però sovint més avorrida, i la popular, sens dubte de menys qualitat però més divertida i a l’abast de tothom, encara que les comèdies de Molière, en la seva majoria, tenen també un rerafons dramàtic.

Sembla una anècdota senzilla de la que poc suc se’n podria treure, però l’habilitat del text de Hirsom ens la fa gaudir plenament.

I, el que són les coses, un text escrit per un autor novaiorquès i situat a la França del segle XVII sembla que ens parli del nostre present quan diu coses com:

“No es pot negociar la pròpia autonomia:
només la resistència preserva els ideals.
Com més va més tenim la vida hipotecada
per culpa d’un poder deslleial i caòtic…”

Ara que ens referim al text, també cal fer justícia a la traducció i adaptació de Joan Sellent, qui ha convertit els versos decasíl·labs originals anglo-saxons, de poca sonoritat en els països llatins, en alexandrins, molt més propers a nosaltres i al propi Molière, composant una excel·lent rima en rodolins.

La direcció de Sergi Belbel, la darrera essent director artístic del TNC, ha sabut construir un entorn escenogràfic del tot adequat a l’obra, junt amb Max Glenzel, conduint també l’acció de manera rigorosa i de gran respecte cap a l’autor i cap a la resta d’intèrprets, encapçalats per un Jordi Boixaderas ple de matisos i de perfecte dicció com correspon a qui domina les inflexions de la seva veu (no en va és un dels millors actors de doblatge) i el seu gest, sempre d’acord amb el que marca el personatge. La resta d’actrius i d’actors fan també la seva feina amb cura i saviesa actoral, entre els quals voldria destacar l’esplèndida interpretació de Queralt Casasayas, una actriu jove, a qui ja hem admirat altres vegades.