La incerta glòria de ‘Cartes a Màrius Torres’

Eugènia de Pagés
Historiadora

Cartes a Màrius Torres és l’últim llibre que va publicar Joan Sales, editor i autor d’unes de les novel·les més reeixides i complexes sobre la Guerra Civil espanyola, Incerta glòria, de la qual, ara, se n’ha estrenat fa poc una pel·lícula. El llibre recull una sèrie de cartes que l’autor, que gran part de la guerra va estar destinat al front d’Aragó, va escriure a una amiga, Mercè Figueres, ingressada al Sanatori Antituberculós de Puig d’Olena, i a través de la qual va establir una íntima amistat amb el poeta lleidatà Màrius Torres.

Joan Sales (derecha), Núria Folch y la hija de ambos, Núria Sales. Fotografia extreta d’El Periódico

L’interès del llibre és doble: d’una banda, el de conèixer de primera mà els sentiments i les vivències que li serviran posteriorment per escriure la seva extraordinària novel·la, “Incerta glòria”, d’una infinita complexitat moral i ben lluny de visions dogmàtiques i d’una altra, el fet de penetrar en la personalitat serena de Màrius Torres, un dels poetes més notables de la literatura catalana del segle XX, que malauradament va morir en el citat sanatori a l’edat de 32 anys, el tètric any 1942.

Hem fet una selecció de fragments del llibre, Cartes a Màrius Torres, del tot arbitrària però creiem que representativa, a partir de tres eixos que es van repetint al llarg de l’obra: l’anarquisme, Aragó i Catalunya. Ras i curt, Sales, quan va tornar de l’exili, el 1948, va haver de fer una novel·la de ficció per explicar la realitat, però fins el 1976 no pot explicar la realitat: Cartes a Màrius Torres, relació epistolar entre Sales i el poeta, explica la veritat de la guerra, la veritat del país atrapat entre les mentides roges i negres. Com ha dit recentment Bernado Atxaga, el terme “memòria històrica” és desafortunat, és millor parlar de “veritat històrica”.

L’anarquisme

…I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange: qui sap si en el fons totes dues no en són sinó una i els que més hi toquen són els que parlen de “failangistes” sense distincions. Resulta que fins i tot la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange… La “dialéctica de los puños y las pistolas” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns… l’aversió a Catalunya també.

¿Quan s’acabarà aquest carnaval macabre? Aquesta gent són tan enemics de la pena de mort que per abolir-la serien capaços d’exterminar mitja humanitat… Temps vindrà que els nens s’escruixiran quan sentiran a explicar els horrors d’aquest 1936 com a nosaltres de petits ens escruixien els del Terror de 1793. Fins i tot penso que aquest “Pim-pam-pum antifeixista” que s’ha instal·lat en una barraca de la plaça de la Universitat tindrà algun dia l’encís d’època que ara trobem al “Theatre des vrais sans-cullottes”. Per un preu mòdic pots fer blanc en qualsevol dels generals més importants de l’exèrcit enemic. Mentrestant l’exèrcit enemic avança: no s’entreté amb “escoles racionalistes” i en comptes de plans grandiosos de revolució social fa plans de campanya.

Joan Garcia Oliver

…Garcia Oliver, natural de Reus, però com a bon “faiero” fa els predicots en castellà “porque es la llengua oficial del Estado” (la lògica no és pas el fort dels anarquistes). Moltes perles et podria citar del discursàs… com la que ell se sentia molt orgullós d’haver estat atracador i mestre d’atracadors: que la d’atracadors era la millor ”escuela de guerra” i que seguint les tàctiques pròpies dels rebenta-pisos guanyarem infal·liblement aquesta.

… els “failangistes” van reduir tos els lloguers a la meitat –deixant a la misèria molts vells, moltes viudes i molts orfes que no tenien més recursos que els lloguers, però què importa a la Divina Acràcia la sort dels vells, les viudes i els orfes?… Si la FAI em fa tant de fàstic no és perquè sigui anarquista, o no és tant per això com perquè, igual que els seus predecessors els “lerruixos”, sembla tot ella una tèrbola maniobra anticatalana. Els anarco-sindicalistes o “trentistes”, que estan a matar amb ells, no em mereixem més que un gran respecte: el seu dirigent, en Peiró, està dient i escrivint en català les coses més terribles que s’hagin dit o escrit contra la FAI.

… A Barcelona tothom es proposa alguna cosa espaterrant i escabellada, qui l’anarquia, qui l’Occitània, qui la col·lectivització dels barbers o l’emancipació de les prostitutes: n’hi ha que per menys de redimir tota la humanitat no s’hi posen… Que busquin sobretot els que durant tant mesos es van dedicar a l’incendi, a la destrucció, a l’assassinat i al pillatge obeint la consigna que el caníbal Garcia Oliver havia llançat per la ràdio “Matad!, Destruid!, Incendiad!”

… Aquests xicots em tenen més perplex que no sabria dir-vos.¿Com és que són anarquistes? No em refereixo pas a les idees; d’altres són vegetarians… sinó al fet de pertànyer a una secta on pul·lulen els assassins i incendiaris declarats, que no s’amaguen gens de ser-ho; heu de saber que dels trenta-cinc que componen la meva secció de fusellers granaders no n’hi ha ni un que sembli capaç de matar una mosca a sang freda: cal deduir-ne que la majoria dels assassins i dels incendiaris s’han quedat a Barcelona… Doncs bé, lluny d’avorrir-los els admiren i vet aquí el que fa rodar el cap: per increïble que sembli és així, i he acabat per pensar que els admiren pels mateixos motius que nosaltres sant Jordi… per aquests pobres xicots el drac són els burgesos, els militars, els capellans i totes les menes de gent amb qui no solen fer-se: aquest darrer detall és important, sempre resulta, ves quina casualitat, que l’únic que no és un monstre declarat sinó tot el contrari és precisament el que coneixem. Si et coneixen pots dormir tranquil…que no sols no et faran res sinó que, si el cas es presenta, et defensaran com uns gossos: tenen en efecte del gos l’odi instintiu al desconegut i la lleialtat a l que coneixem de temps.

Als seus ulls un obrer de ciutat amb un bon ofici ja ve a ser com un burgés perquè ho és per a ells tot allò que es troba per damunt seu, que és quasi tot: els metges, com és ara. Això fa comprendre que en alguns pobles, a més de l’hisendat, assassinessin el metge i ja no cal dir el notari i l’apotecari; tots eren igualment burgesos des de la seva perspectiva. Aquesta gent no solen visitar-se amb el metge sinó amb el saludador, que és així i no pas curandero com es diu encara als pobles; d’aquí que els saludadors hagin estat respectats religiosament mentre els desventurats dels metges… Una altra cosa que des de la nostra perspectiva hauria de fer que els milicians del front es miressin amb recel els assassins de la reraguarda és que aquests siguin forasters quasi tots: també en això la nostra perspectiva, com la nostra lògica, falla. Precisament perquè són forasters els inspiren més admiració encara: els admiren perquè saben expressar-se en castellà amb tanta facilitat essent així que ells no se’n surten de fer-ho… El castellà té als seus ulls tant de prestigi perquè és la llengua oficial de l’Estat; no hi ha ningú tan imbuït de la idolatria del l’Estat com els anarquistes, que se’n pretenen els màxims enemics…em fan tot l’efecte d’uns xicots excel·lents que podrien ser uns magnífics soldats de Catalunya si algú els escombrés totes les teranyines que hi ha acumulat una ignorància de segles: que això i res més que això és en el fons l’anarquisme.

El Montcaio i la seva serralada

Aragó

Aragó, com es pot veure consultant qualsevol mapamundi, es troba entre Catalunya i Castella: la geografia el predestinava a ser català ja que és al nostre mar que envia les seves aigües i que la seva gran plana central és la continuació de la de Lleida. La història també; a l’època romana formava part de la Tarraconense i des del segle XII tingué per reis els nostres comtes… Queda només el problema de la llengua que és molt fosc i crec que ha estat, no pas la causa, sinó la conseqüència de l’estranya involució que Aragó ha fet en aquests darrers segles girant-se d’esquena al Mediterrani per obrir-se a la “meseta” castellana. És tan més incomprensible aquest canvi de jeia que de la “meseta” el separa una serralada, la del Montcaio, quasi tan abrupta com els Pirineus mentre que de Catalunya no els separa res.

Aragó és ple d’espígol i per això no m’hi puc sentir foraster: fa la mateixa olor que Vallclara (poble de la família de Joan Sales) ….malgrat que alguns d’aquests “pueblos” es troben arran del camí ral – l’ampla carretera de Madrid -per a ells encara no s’ha inventat la roda; transporten les càrregues a llom d’animals com si carros no fossin al món. Són molt treballadors, són honradíssims, són greus i austers, són sobris… Les dones treballen igual que els homes; en aquest temps de l’any les veuries a anar a segar sota un sol criminal. Això les marceix de pressa: qui no en sabés la causa quedaria estupefacte en veure que no hi ha dones joves, fora de les noietes de catorze o quinze anys; i podrien ser tan atractives! … són altes, ben plantades, de faccions regulars i nobles. N’hi moltes de rosses, més que no pas a Catalunya i a València; no és pas que jo cregui com els nazis d’Alemanya que ser ros sigui una superioritat (i en el cas que ens ocupa denotaria més aviat el contrari), però el fet crida l’atenció degut a la falsa idea que d’Aragó ens fem els seus veïns, que no sospitem que el tipus general hi pugui ser més nòrdic. Són més nòrdics i més bèsties: una bona injecció de sang mediterrània els aniria de primera. És cosa demostrada per la història que Aragó no ha fet res de bo més que quan va estar unit a Catalunya … encara avui salta al vista, fins als menys observadors, que no hi ha en aquests pobles altres edificis notables que els d’aquella època…. El divorci entre Aragó i Catalunya ens ha fet molt de mal a tots dos: convertint Aragó en un annex de l’interior de la península en comptes de ser-ho de la franja mediterrània n’ha fet un país endarrerit i pobre, tancat i rutinari, mentre que a Catalunya, sense Aragó, li ha mancat aquell territori extens que ha de tenir al seu darrera tot país marítim que vulgui ser militarment viable La involució d’Aragó és un dels enigmes més inexplicables de la nostra història; i el nostre fracàs més greu és de no haver-la sabut impedir.

Catalunya

… Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat… però en moments com els que estem vivint els ciutadans hem d’estar al costat del govern… hem d’estar al costat de la Catalunya autònoma encara que no ens acabi d’agradar el govern actual… és deslleial i és hipòcrita donar (la culpa) exclusivament al govern; el govern i nosaltres som la mateixa cosa, som nosaltres el que hem fet el govern a través de les eleccions….Qui sap si aquesta immigració sud-espanyola, que ara ens contraria tant perquè es troba a la base del lerrouxisme i de l’anarquisme, qui sap si a la llarga no serà un bé? Sempre que la sapiguem assimilar, naturalment… el fills dels anarquistes ja seran catalans; una injecció de sang nova ¿no podria tenir les més felices conseqüències?

…La meitat del país ha quedat reduïda al silenci, la meitat de la premsa ha desaparegut… als qui a desgrat de tot seguim fidels al govern autònom, ens fa l’efecte que tot plegat s’assembla prodigiosament al feixisme que tant diuen que hem de combatre. ¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?… sabem que el govern de Madrid ha deixat a l’estacada als voluntaris (per reconquerir Mallorca). La cosa resultava incomprensible fins que s’ha sabut que el ministre, Indalecio Prieto hauria dit “No me da la gana que los catalanes resuciten la Corona de Aragón”…, cosa que és ben lluny del magí de les nul·litats que ens governen… Tot plegat ve a ser, potser sí, una “democràcia”, però sense llibertat, quan l’únic d’interessant de la democràcia és precisament que sigui garantia de la llibertat; més valdria, sinó, una aristocràcia amb llibertat, com a Anglaterra. És la llibertat, no pas la democràcia, allò que és un bé absolut- i tan indispensable com l’aire que respirem.

D’altra banda, totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això ben diferent de totes les altres… i fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la ¿és que n’hi pot haver cap de pitjor que la inexistència?… …reduir la pàtria als límits del Principat.. fóra renunciar a la nostra missió històrica, que és unir totes les terres de llengua catalana… podem triplicar el territori autònom sense sortir del marc d’Espanya…

… sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos amb les nostres inèpcies, que ja ens vénen de segles si bé anem variant, segons les èpoques i seguint les modes, les carallades ideològiques amb què les vestim…. ¿com donarem nosaltres als nostres una versió coherent d’aquests immens galimaties de partits i partidets, sectes, banderes i “columnes”, amb tants barbers i tantes prostitutes trencant cadenes i tants ximples vociferant les bestieses més delirants pensant-se que se’ls escolta tot l’univers?

Franco i la seva dona Carmen a la Seu de Lleida

….Sobre l’altíssim campanar de la Seu Vella (de Lleida) veiem una gran bandera enemiga, plantada com un punyal al cor de la pàtria. És la primera capital catalana que prenen; “el cap i el casal per terra ferma”. Sabem que el primer que va fer el general Franco en posar-hi els peus fou abolir solemnement l’estatut de la nostra autonomia…no és la primera vegada que Catalunya travessa vicissituds, si no idèntiques, ben semblants a les d’ara. Pocs pobles podem merèixer més que el nostre el dictat d’herois però també el d’infortunats. Sembla com si el nostre destí des del segle XVII fos de sostenir guerres contra forces massa superiors. No ens hem pogut refiar mai dels nostres aliats; França en aquell segle ens va abandonar a canvi de quedar-se el Rosselló, Anglaterra en el següent a canvi de quedar-se amb Menorca: deu ser una gran cosa néixer fill d’un país poderós; però nosaltres no poden deixar de ser el que som passi el que passi….

I tanmateix bé cal fer un últim esforç per guanyar aquesta guerra; esborrona de pensar com serà tractada Catalunya si la perdem.

5 pensaments a “La incerta glòria de ‘Cartes a Màrius Torres’”

  1. M’ha agradat tant que el tornaré a llegir, però no em fa falta esperar la re-lectura per donar-te les gràcies.

  2. Sales i la seva gran lucidesa. Per comprendre’ns millor. Estimar-nos un xic més, destriar el gra de la palla i actuar en conseqüència. Avui en tenim ľoportunitat més forta en molts anys.

  3. Aquesta visió lúcida i aquest esperit crític, en temps convulsos, aclaparats per la por i el silenci, són un tret distintiu de Joan Sales.
    Aleshores ja m’havia sobtat, en la redescoberta de l’editor i escriptor, que la ciutat de Barcelona li donés un carrer al meu barri, perifèric, de Montbau. No era ni és un carrer qualsevol. En un discutible exercici poètic del “Patronato Municipal de la Vivienda” (una aproximació al qual es pot obtenir a través de las Memorias Autorizadas de JM Martínez-Marí Òdena, advocat o gestor municipal que requeriria uns comentaris de La Lamentable) els carrers d’aquella part del barri van rebre noms als anys 1960 lligats a les arts (ritme, harmonia, mímica, lírica, cançó). I de sobte, un dia, ja en els 1980, a l’altra banda del carrer de la Poesia, van posar plaques a un lloc que mai no havia estat carrer, els van clavar a les façanes d’habitatges on no hi havia ni hi ha cap porta d’escala: el carrer de Joan Sales. Un lloc al qual ningú mai no ha pogut adreçar una carta perquè cap persona no hi viu.
    Potser és anecdòtic, però crec que simptomàtic d’una societat que evita personatges incòmodes com Sales, les reflexions crítiques del qual no interessen. Calia, aleshores, per raons de justícia democràtica, donar el nom de Joan Sales a un carrer. Fer-ho al carreró de Montbau va ser un exercici lamentable, de confinament a l’anonimat. Un exercici, però, que bé ens parla d’algunes pràctiques municipals d’aquella Barcelona i d’aquelles perifèries aleshores abandonades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *