‘Hacerse la rubia’ o el retorn de la feminitat

Torna la feminitat més rància. Ens volen fer veure que quan lidera una dona alguna cosa canvia i així tot es pot mantenir igual.

Elvira Altés
Periodista

Cristina Cifuentes, autoanomenada defensora de l’anticorrupció, va dir no fa gaire en una entrevista que, quan li convenia, es feia la rossa i així aconseguia els seus propòsits. Com que fer-se la rossa, entenc que vol dir fer-se la tonta, en sintonia amb el clixé més tronat de la feminitat, no me’n puc estar de senyalar que és gràcies a les exigències del feminisme de la igualtat que ella i dones com ella han aconseguit ser on són.

Però si, segurament és “fent-se la rossa” que mentre ha estat membre del consell d’administració entre 2012 i 2014 de Aigües del Canal de Isabel II li ha passat per davant tota mena d’irregularitats i corrupcions sense que se li mogués ni una pestanya (postissa?)

Però aquest no és el tema que m’inquieta, sinó la idea que comença a dibuixar-se de que les dones són menys corruptes, tenen menys predisposició a aprofitar-se de les institucions, i per tant, pot ser un trumfo per un partit proposar una dona com un símbol de renovació i canvi. Podria ser el cas de Hillary Clinton o el de Susanna Díaz, ambdues representants de l’establishment, encara que amb currículum i trajectòria del tot diferent, o el de Marine Le Pen, com a suposada figura antisistema. No sempre funciona, es clar, com en el cas de Hillary Clinton, en què una combinació de masclisme, frustració d’una part de la societat nordamericana i el seu sistema de votacions, van arraconar-la. Però en el fons ens volen fer veure que quan lidera una dona alguna cosa canvia i així tot es pot mantenir igual.

Sense entrar en el debat de si existeix menys predisposició de les dones cap a la corrupció, cal recordar que fins ara hem tingut moltes menys possibilitats d’accedir i de tocar poder i que les xarxes masculines per on circulen les opcions de negocis, càrrecs i corrupció, tradicionalment han exclòs les dones. D’altra banda, no podem oblidar que moltes esposes han gaudit de situacions privilegiades sense badar boca davant els afers foscos dels seus marits.

El que m’agradaria recordar és que pel fet de ser dona (u home) no tenim garantida ni la honestedat, ni la justícia ni l’assumpció dels drets que el feminisme ha preconitzat. És important que hi hagi dones en el llocs de decisió, que siguin visibles a través dels mitjans, sí, això és la justícia democràtica, la paritat si voleu, però això no vol dir que aquestes dones estiguin a favor dels drets, de la igualtat, de la no discriminació, de la dignitat, etc. Poden ser dones, però poden fer-se les rosses, o les tontes, adoptant la idea de feminitat més rància.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *