Ha muerto Carlos Slepoy

Carlos Jiménez Villarejo
Ex fiscal Anticorrupción

Ha fallecido, a los 68 años, el letrado Carlos Slepoy. Es muy emocionante, en estos momentos, tener presente lo que ha sido y significado la vida, comprometida hasta el límite de sus fuerzas, para defender y reivindicar a todas las víctimas de las dictaduras militares y/o fascistas, especialmente en América Latina. Donde sufrió directamente la represión  de la Junta Militar de Videla, siendo encarcelado y torturado,  hasta que en 1979 se exilió a nuestro país.

Pero, aquí, nunca podremos olvidar su inmenso trabajo e intensa dedicación a la recuperación de la memoria de las víctimas de la dictadura franquista, siempre bajo los principios de Verdad, Justicia y Reparación, en el marco de la Justicia Universal. Y su permanente denuncia y asesoramiento legal a dichas víctimas y sus familiares, como lo acreditó en dos momentos de su vida. En su incansable lucha por la persecución, juicio y condena de los responsables de los asesinatos y desapariciones forzadas bajo la Junta militar argentina. Y con su plena dedicación y asistencia jurídica a las víctimas de la dictadura franquista hasta llegar a la formulación de la querella en Buenos Aires por los crímenes del franquismo, ante la gravísima y reprochable pasividad de las autoridades y del poder judicial español.

Querido Carlos, tus profundas convicciones democráticas y tu inconmensurable servicio a las víctimas de las dictaduras, es un legado que permanecerá siempre entre nosotros.

2 pensaments a “Ha muerto Carlos Slepoy”

  1. Pobre sr. Jimmy Carter.
    I sí, dic pobre perquè el que és ex-president dels Estats Units, apart de lluitar contra un càncer, veu com el món, com a altres congressistes i senadors nord-americans se´ls complica: Corea del Nord, Orient mitjà, Ucraïna,… No crec que els faci gaire gràcia que se´ls obri un altre front, en aquest cas amb un membre de l´OTAN com és Espanya. Ja ho han dit, és un afer intern espanyol… Malauradament no se´ls obriria una altra crisi, si no fos per la intransigència i fonamentalisme dels qui governen a Madrid, que estan desesperats per preservar el llegat del dictador, que en el llit de mort, clamava i li feia prometre al que seria el rei d´Espanya, Joan Carles que mantindria la unitat d´Espanya. Ja sabem fins a quin punt van arribar a mantenir aquesta promesa a Euskadi, amb l´ajut és clar de la intransigència marxista-leninista d´ETA…
    Si fos convidat a la Fundació Carter no li negaria que els catalans no som precisament modèlics o que la democràcia a Catalunya, o almenys a la Catalunya autonòmica no ha estat exemplar. En aquest sentit, entenc al sr. Jiménez Villarejo que se la tingui jurada als antics convergents, començant pel qui va presidir el partit i el desplegament de la Catalunya autonòmica, durant vint-i-tres anys!, en Jordi Pujol. La trista realitat és que els catalans hem tingut i tenim un problema per empassar-nos la figura d´aquest personatge ambiciós i avariciós, per culpa d´un defecte que ha tingut i encara manté la política catalana: el fort personalisme dels dirigents dels partits catalans. Només cal repassar la història del país per adonar-nos que més enllà de les sigles de partits i sindicats han estat els seus dirigents carismàtics per la seva capelleta i pel país els qui han marcat la pauta: des de Prat de la Riba, Cambó, Lerreoux, Companys,… i com no Francesc Macià. El cas de Pujol s´enmarca dins aquest defecte que no s´alliberen com podem veure ni la dreta ni esquerra, ni els nacionalistes i espanyolistes, si a més a més l´encarnació de Catalunya és confon amb els seus interessos particulars, home no és quelcom fàcil de pair.
    Sí això és cert i no voldria amagar-li més defectes al pobre ex-president. No som un país exemplar. Però d´altra banda, li faria veure que si bé als catalans certs personatges ens han fet servir d´ostatges pels seus propòsits egoistes, nogensmenys que els de l´altre costat tampoc poden dir-se innocents, perquè no cal oblidar que als dirigents del poder central, ja els hi va bé mostrar-se intransigents amb la qüestió catalana, també per amagar els seus tripijocs, per tant, aquí ningú és innocent.
    Entengui sr. Carter, encara que ja vostè estigui a les últimes, almenys ho faci algun dels seus treballadors, que alguns ciutadans de Catalunya (com també d´Espanya) estem farts que ens considerin ostatges d´interessos egoistes, i almenys, tot i que pugui semblar innocent que deixin els catalans dir-los el que pensem d´aquests dirigents que aixequen banderes patriotes, però que al cap i a la fi només volen dissimular els seus errors i vergonyes, sobretot després de l´esclat d´una crisi econòmica que ha provocat i està provocant un daltabaix als sistemes polítics d´ Occident i, que els Estats Units tampoc són aliens, vistes les passades eleccions presidencials.

  2. Carta al Sr, Jiménez Villarejo

    Benvolgut senyor:
    Atès que és afeccionat a escriure cartes públiques a alts dignataris d’altres països, com el Sr. Carter expresident dels EE.UU. ,m’atreveixo també a fer-li arribar una altra, amb un punt de vista lleugerament diferent:
    Certament, vostè pot mostrar una acta de serveis clars a favor de la democràcia, sobretot de la democràcia una mica deslluïda del 1978, però democràcia a fi de comptes. Ara bé, vostè comparteix amb el règim dictatorial anterior la concepció quasi religiosa de la unitat d’Espanya i no admet que es pugui consultat de manera democràtica l’opinió dels ciutadans catalans sobre aspecte decisiu per al seu futur. Però els drets democràtics no són trossejables. La veritable democràcia és inclou a tots. Això introdueix en el seu discurs una contradicció insalvable, més aviat de tipus franquista.
    És a dir, no és pot ser un unionista poc respectuós amb la idea democràtica del dret d’autodeterminació, aquell que no s’ha limitat a expressar una opinió legítima, sinó que ha dedicat bona part dels esforços a justificar o amagar l’ofensa, la desqualificació, la guerra bruta, l’amenaça, el menyspreu.
    Dit d’una altra manera, hi ha en el unionisme una divisió dolorosa entre aquells que voldrien mantenir els lligams emocionals amb Espanya i aquells que simplement volen preservar el vell supremacisme castellà per mantenir una idea de nació postimperial. Són dues coses ben diferents. La primera és ben legítima i defensable, la segona des del punt de vista democràtic és del tot inacceptable.
    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *