Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

Exposició al Macba. Realment oportuna. Revisa els anys de la primera Transició, 1977-1992, tot i que se centra bàsicament en els anys vuitanta. Consta d’abundant material audiovisual (films, programes de televisió), cartells, retalls de premsa, documents, revistes, còmics, dibuixos. La manera d’exposar i d’explicar totes aquestes dades és força discutible, però la força del passat recent s’imposa i ens explica bona part del present actual. Què més es pot demanar a una exposició!

La visita de Gelatina dura per part de la generació dels que érem joves en aquella època, suscita emocions contraposades: per una banda, una certa nostàlgia de la nostra pròpia joventut, però d’altra, és fàcil constatar que aquells joves traspuaven una enorme il·lusió, però que també hi surava en aquella societat, la por. Una por ben fonamentada, sobretot, per part de les generacions més granades: els horrors de la guerra i l’aixafament per part del règim totalitari franquista eren ben presents. És significatiu un retall de premsa del 1985 que recull la manifestació del 20N d’aquell any a Madrid, en commemoració dels deu anys de la mort de Franco. Hi van participar 50.000 persones! Ho havia oblidat completament, però és un fet que explica moltes esdeveniments actuals.

img_melies_20161102-145536_imagenes_lv_terceros_macba-195-k58d-656x436lavanguardia-web

La il·lusió s’ha esvaït del tot. Resta la por. Potser una por nova, barrejada amb aquella por més antiga. Només així s’entenen els resultats electorals del passat 26J de 2016, on el PP, malgrat tot el que ha dut a terme en els últims quatre anys, i amb un neofranquisme creixent i desacomplexat, remunta i torna a ser el partit espanyol més votat. Com va dir en aquell moment Suso de Toro, això demostra la pervivència d’un país vençut. La concòrdia només va ser l’amnèsia en el país del “Valle de los Caídos”. I la impunitat.  Només una part de la societat, sobretot la catalana, ha vist la tramoia. La majoria no l’han volgut veure i això explica un munt de coses.

L’exposició s’articula al voltant de set espais, i el seu contingut es resumeix, segons el full informatiu, en :

1.- La memòria oblidada. L’omissió del passat recent. Tracta de la dissolució del passat immediat en l’imaginari col·lectiu. Després de la fi de la dictadura es va optar per un passar pàgina, tenyit d’esperança de futur, articulant una democràcia basada en el consens i dissenyada com una operació de modernitat i d’internacionalització.

2.- Els angles cecs. De les lluites autònomes a la institucionalització democràtica. Aborda les lluites dels grups autònoms, alguns provinents de la clandestinitat i d’altres sorgits sota els auspicis de la nova democràcia, però tots participant de la necessitat de renovació i de canvi. En especial, aquesta secció examina com les seves reivindicacions es van anar diluint o reconfigurant en una nova institucionalització que, alhora que impulsava canvis, marginava o neutralitzava una gran part d’actituds crítiques.

3.- De la granota blava al coll blanc. De la desarticulació dels moviments obrers al neoliberalisme. Planteja un recorregut per la desarticulació dels moviments i lluites obreres, els efectes dels Pactes de la Moncloa (1977) i la reconversió industrial en la configuració de polítiques econòmiques neoliberals.

4.- Al barri dels meus somnis. De l’urbanisme ferotge a la ciutat espectacle. Presenta la ciutat com un espai de lluita i de reivindicació dels seus habitants, i les grans transformacions urbanístiques motivades pels esdeveniments del 1992.

5.- Els bells vençuts. De drogues i presons. Aborda les drogues des de l’opció personal fins a possibles estratègies de desactivació; els presos en lluita o la perduració de lleis que penaven conductes i no delictes, com la Llei de Perillositat Social, vigent fis al 1889.

6.- Les lletres arrabassades. La contracultura versus la institució art. Contraposa la utilització de la cultura com a instrument polític i mercantil als exercicis de subversió i reformulació crítica en les mateixes pràctiques culturals.

7.- L’estat gasós. L’alteritat. Transita per l’escapisme com a arma i la creació d’un món imaginat (Zush), pel qüestionament de la incomprensió de problemes socials, ja sigui a través de la patologització, del rebuig o de la negació.

Preguntes

Un dels aspectes més suggerents de l’exposició són una sèrie de preguntes escrites a la paret, extracte de “Preguntes al poble espanyol per un americà ignorant”, publicades per El Periodico a partir del 4 de novembre de 2016. N’hi ha de francament interessants i suggeridores. En recollim unes quantes, en el benentès que n’hi ha moltes altres que pagaria la pena que fossin recollides:

 La perpetuació del privilegi i la desigualtat social és una llei inescapable de vida?

 A què es deu que les crisis bancàries siguin generalment menys letals per al banquer del que són les crisis industrials per al treballador?

 Si s’utilitzen fons reservats en la lluita contra el terrorisme polític, per què no s’utilitzen fons reservats per a combatre el terrorisme econòmic?

 Hi ha alguna relació directa a Espanya entre amnèsia històrica i estabilitat política i econòmica?

 A què es deu que cap partit d’esquerres no hagi proposat un monument de commemoració als Brigadistes Internacionals?

 La fira d’ARCO és un esdeveniment artístic com l’exposició de Velàzquez al Museu del Prado o un esdeveniment comercial com el Saló de l’Automòbil a Ginebra?

 Per què tant membres de les classes assalariades, algunes sense tenir  on caure morts, voten la dreta política tot i que veuen que es quedaran sense pensions?

 Si membres del govern d’Espanya es congratulen per haver destrossat la sanitat catalana, no és comprensible, com a acte de supervivència i bona salut, que els catalans se’n vulguin anar?

 Hi ha alguna veritat oculta en el fet que tothom menteix quan parla de nacionalisme?

 A què es deu que la classe política espanyola aposti sense reserves pel turisme i no doni importància a la inversió en recerca científica ni a la cultura en general? Se senten còmodes en una societat condemnada a produir quantitats ingents de cambrers?

No us la perdeu!

2 pensaments a “Gelatina dura. Històries escamotejades dels 80”

  1. D’entrada, el seu afegitó és a l’obra de l’artista Francesc Torres, que va viure molts anys a New York. El fil conductor de la seva extensa obra passa per una crítica radical al moment històric que li ha tocat viure. Un conjunt de preocupacions polítiques i socials que aborda a través de diferents mitjans d’expressió ja sigui art conceptual, videoart, “performance” …

    Pel que fa al contingut dels seu afegitó, caldria matissar que, certament, el primer govern d’Artur Mas va impulsar, de manera força ingènua al meu entendre, una forta contenció de les despeses públiques per tal de contrarestar l’escandalós dèficit de l’època del Tripartit. Aviat es va veure que la crisi era molt més dura i perllongada del que s’havia cregut, però aleshores “les retallades” van venir imposades pel govern central, tal com es feia a l’Edat Mitjana en posar setge a una plaça rebel. La tàctica ha estat i continua estant la que va propugnar, fa segles, el cardenal Mazzarino a “Breviari dels polítics” per acabar amb una sedició: “Fes corre la brama que els dirigents de la revolta només pretenen el seu interès personal i aspiren a la tirania, al preu de la desgràcia i de la sang dels altres, i que no estan disposats a repartir res.”

    Res de nou, doncs.

  2. Afegit a la pregunta:

    Si membres del govern d’Espanya es congratulen per haver destrossat la sanitat catalana “amb el suport actiu dels governs de la Generalitat”,
    no és comprensible, com a acte de supervivència i bona salut, que els catalans se’n vulguin anar?

Els comentaris estan tancats.