La fotògrafa que es negaria a fer una foto

La fotoperiodista Pilar Aymerich dóna a conèixer part de la seva prolífica obra a l’exposició El goig i la revolta inaugurada recentment al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, propietat de la Fundació Vila Casas, i que es podrà visitar fins el 16 de setembre. Pel seu interès reproduïm el pròleg del catàleg que ha escrit Laura Terré.

Febrer de 1976, carrer Ferran de Barcelona. Líders sindicals clandestins es manifesten durant la vaga de la Construcció. Foto: PILAR AYMERICH

Laura Terré

Les fotografies de Pilar Aymerich són especialment silencioses i discretes, encara que plenes de curiositats. Ens anuncien una vida interior, motiu pel qual mereixen una llarga conversa amb l’autora. Així doncs, vaig anar a visitar-la al seu pis modernista del barri de Gràcia de Barcelona, on els alts balcons, els terres enrajolats com catifes multicolors, les nines, els quadres, les màquines antigues, el jazz en l’aire, els llibres d’art, els seus gats, els retrats d’amics… tot convergia en ella i m’indicava allò que m’agradaria expressar-los aquí: el fet inseparable de la seva fotografia i la seva vida.

El dia abans de la nostra cita havia estat la jornada de vaga general. Tot i que la Pilar està jubilada com a fotoperiodista, encara sent l’impuls de sortir i documentar els moments especials de la seva ciutat. Per ella, l’essencial de la fotografia és assistir al present, sobretot quan es produeixen aquelles sacsejades que fan despertar la societat. No entén la vida sense la fotografia i aquesta li ha marcat una forma de viure. Com que participa en un bloc col•lectiu en què cadascú aporta el millor de la seva experiència professional, té l’excusa perfecta per a seguir activa exigint-se un punt de vista compromès i responsable. L’encàrrec professional sempre havia estat un repte per a ella, la manera de posar-se a prova, d’arribar on mai no hagués pogut pel seu compte. Avui en dia és ella mateixa qui es planteja els reptes més enllà de la confortabilitat de casa seva i del seu ambient.

La Pilar no comprèn aquells amics que només pensen o parlen de tècnica fotogràfica. Per ella, és necessària l’experiència de la cultura, el gaudi de la literatura, de les arts visuals, del pensament… Un cop oblidada la tècnica -1ue s’ha de dominar amb la naturalitat dels passos en caminar- tot el problema consistirà a saber mirar: detectar aquells detalls que revelen les preocupacions de la societat i, encara més, que revelen l’ànima de l’ésser humà que sobrevola qualsevol moment de l’existència i que, entre el soroll dels esdeveniments, alguns fotògrafs s’obliden de captar. La Pilar sempre ens mostra l’ànima a través de la mirada d’un personatge que presta el seu retrat enmig de l’acció. Aquesta és la missió de la fotògrafa compromesa: posar-se al costat d’una causa i expressar la realitat travessada d’humanitat, una qualitat que va aprendre sens dubte dels seus amics poetes. I encara que els versos de la Pilar estiguin forjats amb el fred acer de la realitat tal qual i del blanc i negre, aparentment sense estil, sense pretensió expressiva, sense ostentació, sempre ens apareixen delicats i transcendents.

Abans de fotografiar, investiga sobre el tema però no planifica innecessàriament. Escolta, observa, pensa. I és discreta en les seves conclusions. Prudent. Arribat el moment, només fa una foto, amb prou feines dues, per a encertar el moment que havia intuït. Pensa que els fets estan estructurats com a les obres de teatre clàssic en què la introducció dóna pas a un moment àlgid per a diluir-se finalment en un desenllaç. La missió de la fotògrafa és extraure una foto en aquell moment culminant com qui troba una peça fina de porcellana entre la palla d’un embalatge. S’ha de preveure aquesta subtilesa irrepetible, obeir la intuïció i caçar-la al vol. Aconseguir-ho no només és un do, la Pilar va haver d’entrenar-se de jove per a poder aconseguir-ho. M’explica alguna cosa que mai no havia sentit d’un altre professional. Quan va començar la carrera com a fotògrafa, assajava la precisió del disparament fotografiant el bot d’una pilota de ping-pong. El seu respecte per la realitat irrepetible no li permetia assajar al carrer, fotografiant només per a adquirir la pràctica. Eren tan importants els esdeveniments que es vivien durant la Transició, a l’inici de la seva carrera, que no podia sortir simplement a provar. Al carrer havia de ser infal•lible. Fins que no va aconseguir que al full de contacte la pilota fos al centre de tots i cadascun dels fotogrames, no es va donar a si mateixa l’aprovat: aleshores ja estava preparada per a anticipar-se al moment, per a parar aquell instant únic i fugaç que l’esperava al carrer. La discreció que la caracteritza oculta una mirada incisiva. Tal com va dir d’ella Montserrat Roig: “Fixa per al demà allò que no podem dissimular”.

Hi ha fotos que és preferible no fer, assegura. Alguns pensen que havent disparat la càmera ja s’ha complert el comès, però per a la Pilar no és això. Una mala foto no li servirà per res, seguirà deixant el forat d’una bona foto per fer. Tornar amb les manes buides quan les circumstàncies no han estat propícies demostra l’honestedat de la fotògrafa, per això ella s’ha negat a fotografiar en alguns ocasions.

M’explica una anècdota de 1978, que em crida l’atenció perquè expressa molt bé la seva actitud davant els temes, com a fotògrafa i com a persona. Va ser durant una sessió de retrat amb Joseph Losey, que presentava la seva pel•lícula Les Routes du Sud. Quan la Pilar va entrar a la sala de l’hotel on s’havien citat els periodistes amb el cineasta, ja un grup de fotògrafs l’assetjava amb els flaixos. Losey es va fixar en aquella jove fotògrafa que, discreta, observava l’escena sense accionar la càmera. “Per què no em fotografia, vostè?”, li va preguntar. “Perquè la llum és nefasta i vostè està mal assegut”, li va respondre la Pilar. En comprovar que parlava bé l’anglès, Losey li va demanar que els digués als fotògrafs que ha estava cansat i que volia acabar. Però no obstant això la va retenir a ella per a parlar i va ser llavors quan la Pilar li va fer el retrat, en la proximitat. La fotografia que estava esperant i mai no deixaria fer.

La Pilar m’explica que a la manifestació de la jornada de vaga, la majoria dels manifestats es retrataven amb els seus mòbils i agafaven panoràmiques de la gentada. A ella no l’inquieta com a altres professionals la proliferació de càmeres al carrer. Al contrari, l’anima aquesta renascuda vitalitat de la fotografia a la nova era digital. No l’inquieta perquè no entre en competència amb el que ella busca. Em mostra les fotografies que va fer al voltant de la Plaça Catalunya, on grups de manifestants van encendre fogueres per a tallar els carrers. Els artefactes plovien entre les barricades i la policia. “En aquell moment, però, ja no havia ningú que fes fotos” diu la Pilar. Un enquadrament vertical mostra una foguera a uns tres o quatre metres feta des del mateix centre de la calçada. Al fons es veuen els manifestats mig ocults pel fum i les banderes acabant de tenyir les flames de vermell. “Què valenta, Pilar!”, li dic, “Encara estàs en forma, com en els bons temps de la Transició!”.
La Pilar somriu. És evident que ella no corria entre els manifestats quan va fer aquella fotografia; és una dona de mètode que ha pensat i ha calculat les posicions, els passos, els parapets, els temps, gairebé tot perquè aquells detalls pràctics, aquelles nimietats, no obstaculitzin la intuïció magistral del moment fotogràfic. Ha exercit la disciplina de la discreció. Una tàctica que va aprendre de jove quan no existien les garanties democràtiques que la preservaven d’un cop de porra al cap: passar desapercebuda i no cridar l’atenció. També ho va aprendre observant els seus col•legues de professió quan sortien disparats com d’una trinxera a la caça de la fotografia, vestits amb les seves armilles de mil butxaques carregats d’objectius. Per ella, els fotògrafs que actuen així són intrusos que creuen la línia que tenen reservada i es tornen objectiu de les mirades, modificant la situació. La fotògrafa es vesteix de camuflatge i sap estar-se en el fossat, com quan vestia de negre i s’estava de genolls per a portar a terme els reportatges al teatre. I a les manifestacions hi acudia amb un vestit jaqueta i sabates de taló, dissimulant el seu ofici i aprofitant l’estereotip femení que la immunitzava davant la policia franquista. Escoltava, observava, pensava i, finalment, quan notava el tacte del moment decisiu al seu cor, disparava amb discreció la seva càmera, servint-se’n com d’un mur que l’ajudava a separar-se d’aquell món que existia independentment que ella l’estigués observant, però amb l’íntim desig d’haver col•laborat en la lluita. I si la policia la descobria fotografiant, trencava l’encís posant la mà a la bossa per a retocar-se el maquillatge tot mirant concentradament la realitat a través d’un mirallet com si espiés en un retrovisor.

Avui en dia, investida d’edat, segueix utilizant la mateixa tàctica. Em mostra la següent fotografia del seu reportatge de la manifestació d’ahir. És l’enquadrament perfecte de la figura d’un manifestant congelat en el gest dòric de fer un pas sortint de la boira grisa dels gasos antidisturbis. Està retallada, la foto, està retocada? Avui en dia és impossible pensar en la possibilitat d’una fotografia sense trampa. Però en la Pilar la perfecció no es deu a l’edició final, sinó a la versió inicial de l’escena. La Pilar ha après a fer la fotografia en repòs i per això manté recte l’horitzó, controla les velocitats per a no esborrallar els cossos i la distància amb què un 50 mil•límetres captarà tota l’escena perquè res que interessi no quedi fora de l’enquadrament o el que no interessi s’hagi d’eliminar després. Tant a l’època de les primeres manifestacions després de la mort de Franco com ara, fotografia a l’altura dels ulls, adoptant el punt de vista de les persones, sense enyorar les panoràmiques fotogèniques de les masses vistes des de dalt. La massa, per ella, és la suma de les cares dels individus que “ es perden en el mar sense fronteres de la comunitat” segons va dir Josep Maria Carandell l’any 1977 quan va presentar per primera vegada les seves fotos de carrer perses durant el convuls anys de 1976. Cada individu es mostra amb al seva vida impresa a la cara i el seu puny tancat donant vida a un fris que cap altre artista podria dibuixar, a punt de vista a l’altura de l’ésser humà concreta el seu punt de vista moral. Entretenir-se en l’artifici dels picats, de les angulacions, dels enquadraments rebuscats, estaria omplint de soroll la netedat del seu missatge. Tal com havia dit Godard del travelling, ella pensa el mateix dels fotògrafs que mesuren el valor de les seves imatges pels recursos tècnics o compositius: l’enquadrament és una qüestió moral.

L’avanç de la massa, captada en un pla a l’altura de la vista, expressa tota la força de la revolució. Així ho va intuir Bernardo Bertolucci quan va escollir com a cartell de la seva pel•lícula Novecento el quatre Il quarto Stato, de Giuseppe Pellizza da Volpedo. Les cares hieràtiques dels proletaris, en un efecte pretesament realista de la pintura, van ser símbol de tots els treballadors del món en l’acte de començar a caminar. El febrer de 1976, cinc mesos abans de l’estrena d’aquesta pel•lícula a Itàlia – a Espanya no es va estrenar fins al 1978- la Pilar Aymerich va fer una fotografia que avui és impossible no relacionar amb aquella icona. Es tractava d’una escena molt similar captada al carrer de Ferran de Barcelona. Amb la tècnica que hem comentat més amunt, la Pilar va buscar un lloc discret i va esperar el pas d’aquell front tancat d’homes avançant a velocitat. Esperava, com va ser, captar en els seus rostres tots els sentiments i les emocions, tota la força del retrat alterat per la ràbia, la desesperació i el valor que els havia portat a resistir e una vaga que durava ja tres dies i havia estat secundada per 40.000 obrers de construcció. Un cop enviada la foto a la redacció del diari per a il•lustrat la notícia, el director Manolo Vázquez Montalbán li va trucar per telèfon: “Pilar, saps quina foto has fet? És el retrat de grup de líders sindicals més importants de la clandestinitat! No sé si podrem publicar-la”. Però finalment sí que es va publicar i aquells rostres van sortir a la llum.

La Pilar, com a reportera, segueix sent retratista. La seva galeria de retrats il•lustra tres generacions de catalans els rostres dels quals eren desconeguts pel seu poble i que gràcies a ella van sortir de la clandestinitat. Aquells retrats eren les fotografies necessàries, les que va anar reunint amb constància i afecte acompanyada de la seva inseparable amiga Montserrat Roig. Les fotos que mas’hauria negat a fet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>