Escriure en l’era de la distracció

Jordi Marín
Professor de secundària

Darrerament proliferen els concursos de micro­relats i els premis literaris de narrativa curta. Aquest és un fenomen si més no curiós davant el format tradicional de premi literari marcat pels  interessos  comercials  d’una  editorial,  la  qual  té  com  a  objectiu  publicar  el  títol guanyador i potser també el finalista. Si a més posem l’atenció en la quantitat d’originals que s’hi presenten als primers, el panorama pot arribar a ser desolador.

mano-escribiendoDesconec si hi ha xifres oficials d’aquest nombre d’originals presentats, però conec de primera mà la situació que es viu als centres docents quan se’ls convida a participar en aquests concursos i/o premis. La participació depén únicament i exclusiva de la voluntat del professorat de llengües que es vol implicar. Si aquest aprofita l’ocasió per fer­-ne una activitat  avaluable  dins  la  seva matèria, la participació està assegurada. Possiblement s’acabaran enviant al concurs només aquells que presenten una certa qualitat a criteri del professor o la professora, però s’aconsegueix, almenys, que el públic a qui va destinat el certamen escrigui. Si per contra es deixa a la lliure voluntat de participació de l’alumnat, el resultat pot ser un fracàs estrepitós. Escriure no està de moda.

Per què el jovent no vol participar en aquests concursos? Per què no els agrada escriure? És que no tenen imaginació? No tenen creativitat? Evidentment, no. D’imaginació i de creativitat en tenen i molta, només hem de fer una ullada, per exemple, als seus perfils d’Instagram per veure la capacitat creativa que poden arribar a tenir amb la seva càmera del mòbil. Però escriure és una altra cosa. I no és que no ho facin, escriuen molt, probablement més que les generacions que els han precedit, però ho fan en un altre context i amb una altra finalitat.

El jovent d’aquest segle XXI escriu molt, però en format extremadament curt. Preguntem quants comentaris publiquen a la foto d’Instagram o de Facebook d’una amistat, quants tweets piulen, quants missatges de whatsapp comparteixen… Quedaríem bocabadats. Ara bé, tota aquesta producció escrita té un doble denominador comú: la brevetat i l’exhibició social. La brevetat perquè els comentaris i missatges acostumen a ser molt curts, fins i tot alguna de les aplicacions ho limita expressament (Twitter), cosa que podria ser aprofitada per fomentar la reflexió i la capacitat de síntesi, però no és ben bé així en la majoria dels casos.  Aquests  missatges  i  comentaris  no són més que un àmbit nou on mostrar­-se socialment i tenir una posició dintre del grup. Sovint formen part del que ha vingut a anomenar­-se postureig. Es repeteixen consignes ben valorades dins del grup per reforçar la imatge pròpia. Res nou dins el món adolescent, només que ara tenen al seu abast un nou espai comunicatiu i de relació: la xarxa.

ciberbulling_9540_1I aquí rau, al meu entendre, el problema . Vivim en una societat en la qual la imatge exterior de tot el que ens envolta copsa el protagonisme a tots els nivells. Una societat que no té temps per a la reflexió i on tot tendeix a la superficialitat. Una societat que genera tal quantitat d’informació i a un ritme tan frenètic que tot i
oferir-­nos un ventall de possibilitats inimaginable fa relativament pocs anys, no aconsegueix res més que distreure’ns. Una societat globalitzada on tot tendeix d’una forma inercial cap a l’estandarització dels models i patrons i que subliminalment transmet la idea que qualsevol cosa que s’aparti o es desviï d’aquests cànons està condemnada al fracàs i al rebuig.

Posem l’ull ara a l’adolescència, una època de la vida en la qual busquem el nostre jo, qui som. Una època on el més important és el grup, ser acceptat pel grup i on malgrat que ens descobrim com a éssers únics, defugim en termes generals, desmarcar­-nos de la resta. Tot això encaixa perfectament amb aquesta producció escrita de què parlem. Seria molt interessant demanar-­los què entenen per escriure, probablement ens trobaríem que això que fan només és comentar, no escriure. Per a ells escriure té una connotació addicional, implica reflexió i, d’alguna manera, mostrar-­nos per dins. Justament això és el que ho atura tot.

En una societat superficial on només es valora la imatge i on es castiga la diferència apel∙lant a la globalització d’uns estàndards, demanar als adolescents que escriguin, que mostrin allò que porten dins, és gairebé demanar-­los un impossible. Evidentment no han d’escriure res autobiogràfic, però tot i descriure un món imaginari estan mostrant públicament allò que imaginen, estan fent pública una part de la seva intimitat. Això està a les antípodes del postureig a què feia referència anteriorment.

Per tant, i tornant al fil que ens ocupa, malgrat que intentem acurtar l’extensió de la producció literària que es demana als concursos i premis, la participació sembla estar condemnada a no créixer mentre no hi hagi un canvi molt més generalitzat a nivell social i on la diversitat es vegi com una riquesa i no com una amenaça. Un canvi que posi en valor l’originalitat en el seu sentit més literal i que sigui capaç de trobar l’encaix d’aquesta en un món cada vegada més uniformitzat. I aquest canvi és urgent, perquè aquest exemple de la poca participació en els certàmens literaris, no és més que una mostra de la pèrdua de capacitat creadora de la nostra societat, una pèrdua que va lligada a una dilució de la diversitat. I això, no ens ho podem permetre perquè ens empobreix a tots plegats.

Un pensament a “Escriure en l’era de la distracció”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *