L’entrada dels nacionals a Sabadell

Selecció de diversos fragments del llibre de Gemma Ruiz, Argelagues, del que va suposar l’entrada dels nacionals a Sabadell.

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

Terregada, el que en llenguatge políticament i acadèmicament correcte se’n diu classes populars. D’això va la novel·la de Gemma Ruiz. I les protagonistes són tres dones, que punxen per poder tirar endavant. Porta per títol Argelagues, que són uns arbustos modestos que també punxen i floreixen quan volen. La literatura i la història hi estan perfectament entrellaçades, no a la manera d’un best-seller com fan, ara, moltes novel·les anomenades històriques.

Tampoc com es va fer al segle XIX, a base d’episodis nacionals, que des del punt de vista històric tocaven totalment d’oïda, i des del literari més val no parlar-ne. És una reconstrucció total d’uns fets i d’un llenguatge. Els fets estan perfectament documentats. El llenguatge, que és el de la besàvia, àvies i ties de l’autora, és un miracle. I una de les àvies protagonistes és murciana. Aquesta llengua genuïna, viva, atrapa del tot l’oralitat d’aquella època. Tampoc no és el acadèmicament correcte, però és una absoluta delícia.

Gemma Ruiz, la coneguda cronista del món de la cultura a TV3

Hem seleccionat uns fragments del que va suposar l’entrada dels nacionals a Sabadell, una història repetida en molts llocs de Catalunya, ben coneguda pels historiadors però no n’estic tan segura del coneixement d’aquests fets, tant pel que fa a les generacions nascudes i adoctrinades en el franquisme, com a les noves fornades nascudes després, com és el cas de l’autora, que és del 1975.

Els nens i les nenes

….No és a casa que aniran encara, se’ls emporten a  can n’Ustrell. I en aquella masia de l’època que els reis dels catalans encara eren catalans, allà resulta que els classificaran. Com el bestiar. Aquí el barem serà de més rojos-separatistas-hijos de puta a menys. La primera nit els soldats fan un capmàs, ya les veremos el pelaje, i els fan a anar a dormir tots junts. Però aviat s’hi repensa , el soldat que mana.

A ver, las niñas, ¡aquí alante! Las que aún se cagan encima no, quiero a las mujercitas , a las mujercitas , las que estan más hechas. La Rosa veu com les repassant de dalt a baix. I com les van triant. Tota la canalla de la Creu Alta (barri obrer de Sabadell) ha quedat més de guix que els sants. I quan li sembla que en té proutes, el soldat que mana les fa baixar per la força. I aquelles nines es desfan. Les arrossega pels cabells. De dugues en dugues. I li cauen. Les fa aixecar. S’entrebanquen. I les llença escales avall. Fan un xiscles com si les esventressin. No encara. Però no trigaran. 

…Una cruzada contra los enemigos de España no es cosa que es pugui celebrar cada dia, i no se’n saben avenir d’aquella sort. Quina nit més collonuda la de la victòria! Això sí que és començar bé. Hi ha dos bocois de xarel·lo plens fins dalt. Pues no tienen mal vino, estos catalanes rojo-separatistas-hijos de puta, ¡no! I ni bota ni porró, s’hi amorren i els hi xumen el vi fins que queden sense coneixement.

….La canalla de la Creu Alta s’apinya com un castell. Estan tots blancs com la paret. ¡Ciudad obrera, pues ciudad roja, el Sabadell de los cojones! ¡Que tanto classificar!¡Que listas y que mariconadas, coño! ¡Todos rojos-separatistas-hijos de puta y a cortarles el cuello! ¿No hemos venido a batir i a destruir al enemigo? ¿ No era purificar Cataluña a sangre y a fuego?…

…Els tenen drets, lligats. A tots. Als que tenen nom perquè s’estiguin quiets mentre els hi facin i als que no tenen nom perquè s’estiguin quiets mentre  miren com els hi fan. I els soldats treuen l’arsenal. I els nens Avellaneda,… tornaran a la Creu Alta com els julivert meu, sense cap fulla. Un cap pelat que vol dir fill, parent, conegut o saludat dels elementos de la Anti-España. Un cap pelat que vol dir la llufa. Un cap pelat que vol escarni. Un cap pelat que vol dir la sentència. Per sempre. Pels que han sentit la maquineta d’esquilar ovelles que els arrencava l’ànima i pels que de veure-la se l’han sentida ben igual que si els hi arrenquessin a ells.

I ni en parlem de les nines que han quedat sense fulles i sense honra. Ni en parlem perquè no se’n parlarà. Mai. Aquelles nines s’hauran d’amagar el mal, el fàstic i la vergonya ben amagats. No podran assenyalar el porc que mana, no. Si ara tallen el bacallà els seus! La por serà que no les assenyalin a elles pel carrer, ves, i la santa Creu que ara faran sortir a tothora per fer-se beneir els crims no serà l’única. La catòlica, apostòlica i romana serà la més lluenta, la que més es veurà, però n’hi haurà d’altres. les duran enclastades i ben endintre, totes aquelles nines. I perxò aquell anar tan de pressa i escopetejat que tindran sempre més quan caminin pel carrer. Porta-la tu, aquella creu clavada entre les cames de l’ultima nit de tot a ca n’Ustrell. Aviam com tu fas per caminar.

…I aquella nit, en aquella casa de la Creu Alta es plora. I després es calla. Com si el silenci curés. El callar i els ser només del treballar, sent la Rosa que diu el pare, això ens ha salvat el pèl. I ai, aquell callar i aquell ser només del treballar. Comptaran més que la paraula de déu, d’ara endavant. Seran la nova religió del poble. I qui sap si l’opi, també

L’endemà dels vençuts i sobre tot de les vençudes

….Merda a l’espardenya, noi. Aquests amos s’han fer venir bé la guerra per rapissar els jornals… del que cada setmana el Martí se’n duia al sarró, una meitat s’ha fos. Li han ben allisada. I com a ell, a tots, a cal Borràs. I això que ara els han fet passar de les 48 a les 64 hores, així, per l’article vint-i-nou. I igual passa a ca l’Estruch, i cal Ribé, i a cal Balsach. Bous i esquelles ha perdut la terregada. Les hores, la setmanada i la bona lluna d’abans de la guerra, busca-les ara.

Els pares, les veïnes , els carreters, les tenderes, els serenos, tots fan cara de pomes agres, troba la Rosa. I aquell caminar escuat i mut que havia vist de nou per la guerra, ara no n’hi ha d’altre. Ara només se’ls entravessa aquell podrit que escupen fluixet i mirant de reüll cada cop que els cau als peus la paraula nova. Franco. El podrit del Franco, el podrit del Franco, el podrit del Franco. Tot s’ho carrega el podrit del Franco.

…I a la Remei li ve al cap aquella pobra família de dos carrers més amunt. Fa uns dies que corre que a la seva noia gran, la que li diuen la Núvia del goig que feia el dia que es va casar, li van agafar l’home. Per ser d’esquerres. I català. De nit, es veu que els van entrar a casa. I se l’han carregat d’una santa i nacionalcatòlica pallissa. Ben mort l’hi ha tornat a la Núvia, ben mort.

Primer (la Remei) li demana (al seu home) per cosir les saques a casa. D’amagatotis ja poden pencar tant com vulguin, les dones….Si només d’aquest carrer cada dia cau una criatura malalta de tifus, o de les febres o de la ditxosa tuberculosi! Els meus no hi cauran, mentre tingui dues mans…Vull anar a treballar i m’hi has de deixar anar. I és que això del permís del pollastre de la casa també era una novetat d’ara. Com si les dones haguessin hagut de menester la firma de cap home per esllomar-se a dintre i a fora de casa, li corca a la Remei.

I no és que (al Martí) se li hagi encomanat la pesta falangista, que vol les dones a casa només per fregallots. Ni la pesta de la santa mare església, que només les vol per conilles i vinga portar fills al món. El Martí no sabria dir quina li fa més fàstic, de les dugues malures que els hi ha caigut a sobre. I de fet, ara no cal que triï, perquè des del 39 que en són una de sola, la del podrit d’en Franco i la que prediquen els corbs a missa.

…La  Remei treballarà a cal Garcia-Planas, de les cases més fortes de Sabadell. Pura lana. Resistencia al uso. Colores solidos. Acabado inencogible. Però no ho deu ser prou, que no sigui la que triï el Gremi de Fabricants per ensenyar al podrit del Franco. I per ajupir-se i llepar-li el cul. Ells en diran mostrar toda nuestra gratitud imperecedera al Savador de España, Generalisimo Franco, d’aquella ensabonada botiflera.

…Avui és el dia, 27 de gener del cuarto año de la victoria, però ja en molts que per la ràdio no paren amb la cançó de no dejar ni balcón ni ventana sin la colgadura que demuestre el júbilo general. I no ho canta, no, la ràdio, que han deixat anar tots els policies i els xivatos pel carrer. Bé prou que es coneix. Que en veus un de plantat al cantó que mira de cua d’ull i es fa l’orni encenent-se un cigarro? Marrameu! res de bo no fa…

…El Martí i la Remei no el veuran ni de lluny, el podrit d’en Franco. Una bona sort. A ells els han manat fer de paret seca. Els han tingut drets i entatxonats perquè es veies un bon bulto quan passés per la Rambla. També havien de fer un bon coro, i cridar ¡Viva Franco! La veu no els ha sortit del coll, perxò, i només ho han fet veure… (Altres coneguts) no han tingut tanta sort… I tu diràs si no hi hem hagut d’anar a totes, aixecar el braç i empassar-nos l’escopinada que li hauríem esclafat a la cara. I quina mena d’homenot, nois, quin efecte que fa! Ordinari, baixet, panxut, ai uix, quin fàstic d’home! Ni dos rals no en daríeu! I ja es deu valdre, ja, que tots els mandamasos se li hagin desfet…Si els haguéssiu vist! Que si caudillo perquí, que si generalisimo perllà. Quina colla de llepons, més fàstic que ell, fan! I l’alcalde Marcet, el primer. Si no hi cabia a la camisa, del desfici per enlluernar-lo!… Que en som de desgraciats, havent-se d’esllomar per fer rica tota aquesta patuleia de fabricants renegats i podrits com ell!…I no ho diran, que ens tenen agafats pel ganyot i que ha sigut igual que si ens haguessin fer anar a punta de pistola.

El mestre

Per començar, el mestre els hi diu que Franco nació en una blanca casita de El Ferrol i por sus venas corre sangre marinera… Valiente legionario de las lomas de Nador, soldado curtido en la dura y necesaria escuela marroquí… el 18 de julio se alza contra la anti-Patria, ¡empieza la Cruzada Nacional! I amb quatre crits de ¡Viva España! ¡Viva Cristo Rey! encarrila la cosa en un tres i no res. Els rojos enemigos de la patria van quedant fets farina. Com mosques, cauen. I cae Tortosa, se libera Tarragona, Barcelona y Gerona: los leones de la España auténtica emprenden una carrera triunfal que sólo detiene la barrera pirenaica.

I als nens que els ho emboteixen de bon dematí, no saben si contestar al·leluia, amén o un be negre. I les nenes, que ara semblen empestades i han d’anar-hi soles i a la tarda, després de tot aquell parsifal, no saben si riure o plorar. Mentre s’ho rumien, més val que s’ho vagin aprenent. I de memòria…. la Rosa arriba a cas tota esverada. No s’assembla ni retira a la mestra que tenien abans, el Don Amselmo aquest que els hi ha encolomat. Que se’n deu haver fet, amb tants estudis i tantes maneres noves de fer rumiar la canalla com tenia. D’aquí plora la criatura, d’aquí….I ai de tu si et sent parlar normal, pare, que fum uns cops de regle!  A la Ramona li ha quedat el cul com un tomàquet, per no dir-ho en castellà. Se li ha escapat un ara no me’n recordo, pobra nana. I és que ni la Ramona ni cap li sabíem dir què ho fa que siguis un auténtico español, pare. Fa molta angunia, aquest nou mestre, i no m’agrada gens!  

…Com la Rosa , n’hi ha a piles, de mainada que plega del ram. Dels que per falta d’una bona bossa s’han de rosegar las escuelas nacionales, no en trobareu gaires que vulguin allargar el turment. Encara no els han estirat les orelles dotze cops que guillen corrents. Primer per gana, que a cas ni amb tres sous n’arriben a fer un d’abans de la guerra i tothom hi ha de posar el coll, grans i petits. Però també pleguen per senderi, també. La terregada ja se sap que s’ho fot tot, però d’estomac per empassar-se tot aquell femer que fan passar per educació no n’hi ha qui en tingui. I als de dalt ja els va bé, aquell engranatge. Oli en un llum. A l’escuela nacional els donen les quatre regles, una mica de lletra i au, un pic l’arrel ha quedat ben arrapada, que campin. És una arrel que fan amb un empelt de por, d’orgullo patrio i d’amén.I molt ben aconseguideta que els queda. Va creixent, va creixent, i ja no se’l podran arrencar mai més. Aquella canalla no te la sabran dir amb totes les lletres, una paraula com adoctrinamiento, però ho estan més que el gos del cremallera de Montserrat. I tu diràs com els esperen a les fàbriques i tallers. Amb els braços oberts. Un bé de déu de cervells, tan tendrets, tan esporuguits i tan creients com aquell no és pagat amb diners. I ben pocs que en pagaran. I a ramats que els n’entren. On han d’anar sinó.

––––––––––––
Foto de portada: Entrada dels ‘nacionales’ per la Rambla, el 27 de gener del 39. Autor: Pere Grau (Arxiu UES)

Un pensament a “L’entrada dels nacionals a Sabadell”

  1. Ho entenc perfectament. Ciutat Vella. Barcelona. Colegio Nacional número trece. 1957. Sobre el passatge 1800, entre Carme i plaça de la Gardunya. La mateixa bestiesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *