Energia: d’on venim i cap a on anem

En aquesta col·laboració, s’exposa de forma sintètica, i en tres apartats (Energia 1.0, Energia 2.0 i Energia 3.0), com eren els sistemes energètics, quina és la situació avui i la porta que s’obre pel proper futur.

EdisonGeneratorPep Puig
Doctor enginyer industrial

Energia 1.0: el passat que mai més tornarà. Els sistemes energètics, que es van imposar al llarg del segle XX, es basaven en proporcionar combustibles i electricitat a milions d’usuaris: combustibles obtinguts en grans instal·lacions que refinen el petroli, electricitat obtinguda a base de cremar (i/o fissionar) materials minerals fòssils (o nuclears) en grans centrals tèrmiques (i/o nuclears).

 

Tot plegat conforma un sistema altament centralitzat, propietat de molt poques i molt grans corporacions, i amb molt baixes eficiències de transformació de l’energia primària (continguda en els combustibles) en l’energia final disponible pel seu ús; energia final que les mateixes grans corporacions transportaven, distribuïen i comercialitzaven.

Aquest era l’esquema que es va anar imposant en la industria del gas i del petroli. I també en la industria elèctrica, després que Thomas Edison posés en funcionament la central elèctrica de Pearl Street, fa 130 anys, i després que Samuel Insull de la Commonwealth Edison liderés el moviment que va menar cap a la creació dels monopolis territorials de l’electricitat. Es podria considerar aquesta manera de fer com energia 1.0, o més concretament, electricitat 1.0.

crisi_del_petrolioLa primera sotragada a aquest esquema va venir quan els preus del petroli es multiplicaren per 4, l’any 1973-1974 (primera crisi del petroli) i es tornaren a multiplicar el 1979-1980 (segona crisi del petroli). Això va fer que el preu de l’electricitat, generada amb combustibles fòssils líquids, augmentés, en uns moments en que s’incrementaven de forma molt considerable les tasses d’interès del diner, fent que els costos de construcció de les noves centrals tèrmiques (fòssils i nuclears) es disparessin. Fins i tot, l’any 1984, el Business Week es va arribar a preguntar: Són obsoletes les empreses elèctriques?

A diferents països, els reguladors de la industria elèctrica respongueren amb el que s’anomena ‘planejament al menor cost’ que feia que les elèctriques haguessin de considerar els costos en la millora de l’eficiència energètica abans de decidir la construcció de noves centrals de generació. En un desesperat esforç per reduir la dependència del petroli, als EUA es va adoptar, l’any 1978, la Public Utility Regulatory Policies Act (PURPA) que obria el mercat de generació d’electricitat a entitats, independents dels monopolis, que empressin centrals de generació amb molt elevada eficiència o a partir de renovables. A l’Estat espanyol, això es va traduir en l’adopció de la Ley 82/1980 sobre Conservación de la energia, la qual reconeixia els auto-productors d’energia elèctrica amb cogeneració i renovables.

La segona sotragada va començar als anys 90, a mesura que els generadors elèctrics independents anaven agafant força, doncs generaven cada vegada més electricitat, fent que els monopolis veiessin minvar el seu tradicional pastís. Al mateix temps, la generació a partir de fonts renovables anava en augment. I qui generava amb renovables no eren pas els monopolis, que originalment renegaren d’aquesta forma de generació d’electricitat.

energc3adas-renovables-ec3b3lica-energc3ada-solar-fotovoltaicaLa tercera sotragada, va venir en tombar el segle XX, amb el resultat de les polítiques de Feed-In-Tariff (FIT) o de Renewable Portfolio Standard (RPS) adoptades per molts països i que feren que diverses tecnologies renovables (l’eòlica i la solar FV) podessin començar a competir amb la generació termo-elèctrica convencional fòssil-nuclear, permetent que moltes persones físiques i jurídiques es convertissin en generadors elèctrics i fent trontollar el model de l’electricitat 1.0 que s’havia mantingut durant més d’un segle.

Energia 2.0: més del mateix, però. . . 

Davant dels esdeveniments, algunes grans empreses elèctriques, més aviat poques, reaccionaren, intentant adaptar-se als canvis, desenvolupant un nou model elèctric que anomenarem electricitat 2.0, donat que accepten incorporar en el seu pastís de generació fòssil-nuclear, les tecnologies renovables (amb grans parcs eòlics i grans centrals solars), això si, sense modificar ni un pel l’estructura del sistema elèctric. A la vegada, aquestes mateixes empreses encetaren la guerra contra la generació renovable, plantant cara obertament a la generació distribuïda en mans de terceres parts que no fossin elles mateixes.

Amb tot plegat, tenim una situació de guerra oberta entre els que controlen les grans corporacions elèctriques i els usuaris de l’electricitat, que fins aleshores eren els seus clients-usuaris, però que, amb l’apropiació social de les tecnologies renovables que s’està produint en els darrers anys, van deixant enrere el seu paper d’usuaris-consumidors passius, convertint-se en actius productors d’electricitat, sense deixar de ser usuaris d’energia elèctrica. Per això avui es pot parlar de productors-usuaris (“producers-users: produsers”).

A mesura que cada vegada hi ha més produsers d’electricitat, les grans empreses elèctriques veuen minvar el seu negoci (centrat tradicionalment en la venda de kWh, des que es va inventar el comptador d’unitats d’electricitat) i, fins i tot, veuen com es posa en perill la seva continuïtat, pel fet que es produeix un estancament en les vendes d’electricitat, havent fet grans inversions en infraestructures de generació (centrals de cicle combinat de gas i infraestructures de transmissió, totes ells, inversions imprudents!), quan el repte es fer que les xarxes de distribució siguin bidireccionals i obertes a qualsevol generador, per més petit que sigui.

Instalacion-contador-inteligente-luz_ECDIMA20140402_0007_16Fins i tot quan es posen a desenvolupar el que s’anomena ‘xarxes intel·ligents’, poca cosa fan més que posar comptadors digitals ‘intel·ligents’ per poder fer les lectures sense haver d’anar a la casa dels usuaris, però que no permeten ni establir comunicació bidireccional, ni proveeixen dades en temps reals als usuaris, ni possibiliten integrar software per a la gestió automàtica de l’ús d’energia a casa, ni estan equipats per donar resposta local des de la demanda, quan aquesta mena de comptadors podrien donar tots aquests serveis i dotar d’un bon nivell de real intel·ligència al sistema, però les elèctriques 2.0 demostren poca voluntat en fer servir totes aquestes oportunitats.

L’augment de la generació distribuïda d’electricitat a partir de fonts renovables i la propietat d’aquestes instal·lacions per part dels usuaris són una clara disrupció del model de negoci elèctric que ha dominat tot el segle XX i encara pretén dominar, com ho demostra el fet que les empreses elèctriques hagin optat, majoritàriament, per fer front a aquesta situació de disrupció, fent allò que ja va dir el Mahatma Gandhi pel que fa a les entitats atrinxerades: “primer t’ignoren, després et ridiculitzen, després et combaten i finalment els guanyes”.

Durant molts anys les empreses elèctriques van ignorar i ridiculitzar la generació distribuïda d’electricitat a partir de les fonts renovables d’energia, però avui això ja no és possible. Atesa l’amenaça que suposa la generació distribuïda a la línia de flotació de les elèctriques, aquestes han decidit combatre-la, situació en la que avui ens trobem.

thumbnailimage.imgPerò quins haurien de ser els principis que guiessin l’electricitat 2.0, a més a més dels clàssics principis de proveir un servei elèctric a l’abast i segur, propis de l’electricitat 1.0? Els principis que haurien d’inspirar l’electricitat 2.0 són: reduir les necessitats d’energia mitjançant no solament la seva generació eficient, sinó també, fent un ús eficient de l’energia; reduir les emissions de CO2 abandonant la generació d’electricitat a base de cremar combustibles fòssils tot posant-se a generar electricitat amb renovables; augmentar l’eficiència de les xarxes de distribució, amb xarxes intel·ligents que permetin la circulació en ambdós sentits, respondre des de la demanda, generar localment a partir de les fonts renovables; augmentar la flexibilitat de la xarxa per donar cabuda a cada vegada més gran proporció de renovables variables, be siguin generades per les empreses elèctriques, be ho siguin per usuaris generadors particulars.

Aquests principis, ara per ara, no casen amb la típica pràctica dels negocis elèctrics, però són indiferents a la oportunitat econòmica, o sigui que els principis del que s’anomena electricitat 2.0 poden ser implementats a través del control de les xarxes per part de les empreses elèctriques (i amb els beneficis corresponents) o poden ser portats a terme en el marc d’una economia elèctrica descentralitzada i democratitzada.

Els canvis estructurals per assolir aquests principis tenen dos punts en comú: 1) un planejament que integri els recursos a nivell local i regional (assegurar que quan es planegi augmentar la capacitat de generació i/o de xarxes, les empreses elèctriques – o els gestors de les xarxes – considerin quines necessitats poden ser cobertes amb solucions locals que incloguin teulats solars, emmagatzematge d’energia, vehicles elèctrics i, fins i tot, mesures que no requereixin capital, com ara electrodomèstics intel·ligents i controlables), i 2) una operativa independent i neutral del sistema de distribució (eliminar el conflicte d’interessos que fa que les empreses elèctriques prefereixin construir noves infraestructures abans que portar a la pràctica l’eficiència, o permetre la generació local per part de la competència o per part dels seus mateixos usuaris).

Per fer possible l’electricitat 2.0 cal un paper actiu dels reguladors. Però, avui en dia, veiem com bona part dels reguladors han estat cooptats per les grans empreses elèctriques, cosa que vol dir que regulen en funció dels interessos de les grans empreses i no pas al servei de l’interès comú.

Energia 3.0 = Democràcia energÈTICA

L’energia 3.0 o democràcia energÈTICA es pot descriure com un sistema energètic que dóna poder a les persones i a les comunitats que disposen dels recursos energètics renovables locals per que en treguin profit de la seva captació, transformació i ús. Comparteix els principis de l’electricitat 2.0 – eficient, sense emissions de carboni fòssil, sistema elèctric flexible – però hi afegeix dos principis bàsics més: control local i accés equitatiu.

Planta-Universidad-Autonoma-Amigos-Tierra_EDIIMA20140710_0659_13
Planta fotovoltaica d’energia comunitària a la Universitat Autònoma / Amigos de la Tierra

Què vol dir control local? Vol dir que les comunitats han de tenir l’autoritat per prendre decisions sobre la seva economia energètica, sospesant no solament els costos energètics, sinó també els beneficis econòmics. Com han demostrat diferents estudis, la propietat local dels sistemes energètics renovables té un impacte econòmic local substancialment més elevat, suficient per contrapesar els costos de producció marginalment més alts.

Que significa equitatiu? Significa que totes les persones han de tenir accés a la propietat de les tecnologies per a la captació, transformació i ús de les energies renovables locals i a l’autoritat sobre la xarxa, fins i tot en el cas que no siguin propietàries, ni siguin riques. Com que els recursos d’un sistema elèctric del segle 21 (el vent i el Sol) pertanyen a tothom, totes les persones residents en una comunitat han de compartir la riquesa que genera l’aprofitament de les fonts d’energia renovables locals.

El centre estructural d’un sistema elèctric democràtic és una gestió de la xarxa que no discrimini als usuaris, de la mateixa manera que la gestió de les carreteres no discrimina a qui les fa servir. El gestor de la xarxa no ha de tenir cap interès financer en fer noves xarxes o en construir noves centrals de generació, a expenses dels seus competidors. Les regles de la xarxa han de permetre també les transaccions d’igual a igual mitjançant un accés equitatiu i uns preus transparents (per l’energia, el control del voltatge i de la freqüència, ‘ramping’, etc.). La democràcia energÈTICA també es basa en un accés equitatiu al capital i al finançament.

Tot i que no és una mesura política, la democràcia energÈTICA requereix que la comunitat s’organitzi i també una bona gestió. Això vol dir, educar i empoderar totes les persones usuàries de les xarxes perquè coneguin les seves oportunitats no solament de ser actives en l’energia, sinó d’interaccionar entre elles i entre elles i les xarxes.

Només la democràcia energÈTICA crearà una economia de l’energia justa i equitativa, que encarrili les oportunitats tecnològiques de la xarxa àmpliament distribuïda i de les fonts renovables locals amb la oportunitat econòmica de les comunitats per recuperar el control social del mercat de l’electricitat, avui encara en mans dels oligopolis que fan i desfan al seu aire, amb la oberta complicitat dels reguladors.

2 pensaments a “Energia: d’on venim i cap a on anem”

  1. La reunió del Fons Verd per al Clima 2015 tindrà lloc a Barcelona. Espanya ha aportat 150 milions de dòlars al Fons i la ministra d´Agricultura, Alimentació i Medi ambient ha manifestat el seu interés en què aquesta aportació permeti canalitzar projectes en països en desenvolupament. Aquest mateix govern retira les subvencions a les energies renovables! S.V.

  2. Molt bon article. Els combustibles fòssils han estat subvencionats pels governs en més de 500.000 milions d´euros anuals, mentre que les energies del sol (les úniques que poden frenar el canvi climàtic i permetre una democràcia energètica com la que reclama en Josep Puig) han rebut cinc vegades menys segons l’Agència Internacional d’Energia. Si es manté aquesta dinàmica, els 100.000 milions de dòlars que el Fons Verds destinarà el 2020 als països pobres per lluitar contra el canvi climàtic no resoldran el problema.
    La crisi econòmica està lligada a la resolució de la crisi ecològica!

    Santi Vilanova
    Periodista, president de l’associació Una Sola Terra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *