El sobreendeutament d’Espanya, un clàssic

La imatge de l’Espanya en crisi. Foto de Samuel Aranda

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

La història econòmica d’Espanya és una successió de fallides de l’Estat: més de vint en els últims cinc segles, moltes de les quals van tenir unes proporcions colossals i unes tràgiques conseqüències no només a Espanya sinó també a Europa. Les autoritats polítiques de l’Estat sempre han tingut una certa tendència a viure per sobre de les possibilitats reals del país. Això ha generat una crònica exposició al deute.

Ara bé, això no és deu a cap fatalisme històric, sinó al fet que les élites dominants al llarg de la història han posat per davant mantenir i defensar els seus privilegis, a qualsevol preu, per contra de portar el país a la modernitat i fer-lo sortir del seu endarreriment històric secular.

Segons sembla, Espanya és el país del món que ha experimentat més fallides i impagaments del seu deute (A decade of debt, Reinhart i Rogoff ; 2009).  Gairebé segur que no va ser el primer Estat que va recórrer al deute públic per finançar les seves megadespeses, però sí que hi ha força acord entre els especialistes, segons els mateixos autors, sobre el fet que va ser el primer en no pagar-les.

Estirem del fil de la història…..

Felip II

Segle XVI
Durant el regnat de Felip II es van produir tres fallides molt greus: 1557, 1575 i 1597. En general, va ser el preu per mantenir el lideratge de la religió catòlica, per sufragar les despeses sumptuàries en comptes de les productives i per garantir la seguretat de l’Imperi amenaçat per les potències marítimes emergents, Anglaterra i Holanda. L’Espanya contemporània ha arrossegat des d’aquella època una concepció imperial, no sols política sinó econòmica. I ara, en el segle XXI, en una època de globalització econòmica, resulta un pesat llast. De fet, fins ara, se suposava que aquesta concepció havia arribat fins el franquisme (Ucelay- Da Cal;2003), però ara es veu ben clar que arriba fins els nostres dies.

Tornant al segle XVI, el 1504 Castella es va començar a finançar amb “el quinto real”, un impost que gravava l’extracció de metalls preciosos de les Índies. Aquest drenatge constant de les economies d’altres territoris, com en el cas de l’Imperi romà, va crear una falsa il·lusió de riquesa, que va empobrir més l’economia real, cosa que va desconcertar als economistes de l’època, l’escola de Salamanca. I ara, s’ha tornat a repetir: les Índies actuals han estat l’UE i les economies del llevant peninsular. La Corona va intentar apaigavar les successives fallides amb negociacions amb els banquers estrangers, a base de quitances, renegociació  del deute, venda de patrimoni nacional… Una terminologia que ens resulta familiar. I llavors, com ara, els interessos del deute creixien i creixien degut a l’augment de la  inseguretat del seu pagament.

Felip III

Segle XVII
La crítica situació exposada va enfonsar la població espanyola en la misèria més absoluta durant el regnat de Felip III i va afectar greument els banquers centreeuropeus, fins a posar en perill l’economia d’alguns països com Holanda. La monarquia va recórrer a repudiar el deute i els seus interessos, és adir a no pagar, o a repudis encoberts. S’entén, doncs, que els mercats europeus tinguin memòria històrica i en sentir “deute espanyol” comencin a tremolar…

El 1609 va tenir lloc la suspensió de pagaments més greu del regnat de Felip III. Va tenir els següents efectes col·laterals: la ruïna d’alguns banquers alemanys i l’expulsió dels moriscos -que eren descendents dels musulmans espanyols convertits forçosament al cristianisme el 1502 segons una disposició dels Reis Catòlics. Els moriscos van pagar els plats trencats en ser confiscats els seus bens per poder pagar els deutes. Això va tenir uns efectes catastròfics sobre l’economia del llevant de la Corona d’Aragó, sobre tot en el cas de València, ja que constituïen la força de treball majoritària perquè no podien ser ni hidalgos, ni nobles ni soldats… però l’abandó forçós de les seves terres i propietats va ser aprofitat per la noblesa espanyola per apropiar-se-les.

Felip IV

A mitjans del segle XVII (regnat de Felip IV) la decadència de la monarquia hispànica es va començar a fer palesa: l’historiador britànic Hobsbawn –recentment traspassat– ho va qualificar com “la crisi general del segle XVII” o la “revolució dels preus”: un període marcat per una inflació galopant degut, pricipalment, a l’augment de la massa monetària, és a dir dels diners en circulació, recurs per fer front, d’una manera més dissimulada però igualment perjudicial per a les classes populars, al sobreendeutament. Això va augmentar l’empobriment i no va resoldre la crisi que era estructural com va relatar un viatger venecià el 1625: “ Las finanzas se hallan en tan deplorable estado que gran parte de la renta del país se pierde adelantada a prestamistas y banqueros y se gasta antes de recaudar. Y sin embargo, el lujo y el derroche no se frenan…..”  

Aquest regnat, el de Felip IV, es va caracteritzar per diverses crisis i suspensions de pagaments (1627, 1647, 1652, 1662) i les dues primeres varen tenir gravíssimes derivades en el sistema financer internacional. Les despeses de l’Estat eren del tot irracionals: l’historiador Antonio B. Bernal ha calculat que entre 1621 i 1640 gairebé el 90% dels pressupostos de la  Corona es destinaven a les partides imperials i de defensa. Com a resposta a la crisi econòmica, el valido –l’home de confiança del rei–, el comte-duc d’Olivares va iniciar una centralització administrativa i financera de l’Estat a fi que la perifèria contribuís a finançar les costosíssimes guerres a Europa per mantenir l’hegemonia i grandesa d’Espanya. És cert que Castella sostenia la gran part de les despeses de l’Estat, però era també la que gaudia en exclusiva dels beneficis de l’explotació colonial i la seva noblesa refusava totalment compartir el poder polític.  La reforma fiscal i la centralització administrativa –que varen provocar la pèrdua de Portugal i la Guerra dels Segadors a Catalunya– no van significar un nou repartiment més equitatiu del poder polític i econòmic, sinó una uniformització política, jurídica i lingüística, de la qual es hereu l’Estat espanyol actual.

Carles III

Segles XVIII I XIX
Carles III, conegut com el “rei-alcalde” per la quantitat d’obres públiques que va dur a terme a la ciutat de Madrid, va provocar una nova fallida relacionada amb la sobreabundància irracional pressupostària d’aquestes obres. Aquesta bancarrota va esclatar el 1799, just en acabar el segle, però ja en temps del regnat del seu fill, Carles IV. Nova suspensió de pagaments. Calia buscar algú que pagués, de nou, el desastre. Li va tocar rebre a l’Església –institució totalment privilegiada fins aquell moment– mitjançant les desamortitzacions, és a dir,  la conversió del bens de l’Església en propietat estatal, normalment sense cap mena d’indemnització, i posteriorment venuts en pública subhasta. Per tant els diners aconseguits acabaren en mans de l’Estat. Les desamortitzacions no van servir pe redistribuir la propietat agrària i crear uns propietaris mitjans com en el cas de França, on s’havia aplicat en temps de la Revolució, sinó que no van fer més que eixamplar l’abisme que separava l’oligarquia dominant terratinent de les classes populars. Amb cada fallida de l’Estat l’oligarquia espanyola aconseguia una nova concentració de poder econòmic, atès que, gairebé, només ella disposava del capital necessari per adquirir els bens desamortitzats, per cert, a un preu irrisori. Durant dos-cents anys va convertir els successius deutes de l’Estat en el seu “modus vivendi”.

Ferran VII

Durant tot el segle XIX la situació econòmica de L’Estat va ser extraordinàriament delicada. Ferran VII, el rei més estupid de tota la Història d’Espanya –va abdicar en favor de  Napoleó a Bordeus per covardia i per fastiguejar el seu pare amb el que estava barallat– va haver de repudiar tots els deutes anteriors a 1814,  les tremendes despeses que havia originat la guerra de la Independència o del Francès, malgrat que gràcies a la intervenció de França havia pogut  recuperar el trono espanyol desprès de la invasió napoleònica.

A mesura que Europa encetava grans canvis polítics, econòmics i socials, la distància entre Espanya i les potències europees s’anava eixamplant fins a esdevenir pràcticament insalvable. Durant l’agitat segle XIX es van produir una desena més de fallides però la més rellevant per les seves conseqüències va ser la de 1866-68. L’origen d’aquella crisi va ser la manca de rendibilitat d’una extensa i costosíssima xarxa de ferrocarril de tipus radial, dissenyada per raons polítiques però de cap manera  econòmiques.  A Alemanya, poc abans,  es va desestimar una xarxa radial amb l’origen a Berlin perquè no responia a les necessitats econòmiques del país. I així, gairebé, a tota Europa. Les raó essencial d’aquest tipus de disseny ferroviari va ser, bàsicament, la següent: no es va projectar en funció dels interessos ni de les empreses ni dels consumidors, tenint en compte la relació cost-benefici, ni tenia per objectiu apropar els centres de producció als centres de consum, sinó connectar la Cort amb cada recó del país “Madrid no es productor, pero se encuentra en possesión de la capitalidad… que subsane, pues, el resto de España a su capital la gran ventaja de no ser avassallado por ella  (compareixença del senyor Mazarredo a la a la Comissió de Ferrocarrils de les Corts el 1850). Ni tan sols es va projectar pensant en la connexió amb Europa: es va adoptar una amplada de via que durant més de cent cinquanta anys ha esdevingut un gran obstacle per al comerç internacional. La por a una ocupació militar per ferrocarril va predominar sobre els criteris de racionalitat econòmica.

Aquesta xarxa de tipus polític només va afavorir la pròpia oligarquia espanyola que va fer negoci a expenses de les necessitats de l’economia real. La complicitat de la Corona va ser decisiva per als lucratius negocis d’insignes personatges, com el marquès de Salamanca –una mena de Zaplana  de l’època. La línia Madrid-Aranjuez, la segona que es construïa a Espanya, tenia el seu origen al Palau Reial (actual estació del metro Príncipe Pio) i la destinació al Palau d’estiu de la monarquia! La seva explotació va resultar ruïnosa, però, evidentment, l’Estat, és a dir, el poble va acabar pagant. En relació amb aquesta línea de ferrocarril hi va haver un sonat escàndol de corrupció al voltant del famós marquès de Salamanca, que es va guanyar amb escreix l’honor que el seu nom designi el barri més benestant de Madrid, que ell mateix va promoure. També es fàcil d’entendre que no hagi obtingut aquesta distinció en altres ciutats d’Espanya.

La crisi financera va afectar especialment la industria tèxtil catalana i la ciutat de Barcelona, on es va haver de tancar la Borsa temporalment. I el que és  molt pitjor, va abocar la societat espanyola a una crisi de subsistència de la qual no es va recuperar fins ben entrats els anys 60 del segle XX. Cent anys, es diu aviat!  Les regions on es van concentrar la inversió pública varen resultar incapaces de tirar del carro de l’economia un cop l’Estat va entrar en fallida. Una conseqüència va ser l’adopció de la pesseta- moneda catalana- per tal de dotar l’economia espanyola d’una moneda  moderna, fonamentada en una sòlida base industrial i comercial, que donés més garanties als creditors internacionals i que permetés l’assumpció de les obligacions del deute de l’Estat.

Francisco Franco

Segle XX
El règim militar de Franco no va estar exempt de greus problemes financers. Acabada la guerra civil, Franco va negar-se a pagar el deute contret per l’Estat espanyol durant la segona república, seguint la tradició dels anteriors monarques espanyols. Si l’hagués assumit, molt probablement hauria tornat a fer fallida. Però, les potències europees van acabar per acceptar, com un fet consumat, l’impagament del deute del govern republicà per motius polítics: els principals creditors eren la Unió Soviètica  i França que acabaria sent ocupada pels nazis.

Durant el desarrollismo el règim franquista va adoptar nous mecanismes d’adulteració del deute (Comin, F; 2011). Novament l’Estat espanyol feia pagar els deutes als altres, en aquest cas les classes mitges i populars espanyoles, com en el segle XVII, mitjançant el recurs a la inflació i a la depreciació de la pesseta. Era, l’anomenat, segons Comin, “l’impost inflacionista”. Amb aquesta tècnica de política monetària a l’Estat no li calia renegociar el deute amb els creditors internacionals, perquè era ell mateix qui en reduïa el valor real.

Fins als inicis dels anys vuitanta Espanya havia estat considerat un país del tercer món pels organismes internacionals. Poc abans d’entrar a la CEE  (1986) va perdre aquesta consideració. Però, no va ser per mèrits propis. Com en els casos de Grècia i Portugal l’adhesió d’Espanya a les institucions europees va ser per raons polítiques, però no econòmiques. Es tractava d’integrar aquests països europeus mediterranis, davant l’amenaça del comunisme, que era ben present a Itàlia i a França. Així doncs, es va crear  un sistema constitucional extremadament rígid que fixava un sistema polític estable, amb un sistema electoral que afavoria la sobrerepresentació del món rural sobre l’urbà, i, per tant,el domini de les ideologies conservadores. A canvi, Europa es va comprometre a finançar el desenvolupament d’Espanya, més enllà, fins i tot, de la caiguda del bloc soviètic. Comencem a entendre com l’adhesió de Grècia, Portugal i Espanya als organismes europeus responia a la voluntat d’assegurar la pau i la seguretat regionals.

Juan Carlos I

Segle XXI
La segona Restauració Borbònica, amb Juan Carlos I com a rei, enllaça amb el llegat històric, polític i econòmic d’una bancarrota encoberta. És evident que els efectes d’aquesta nova fallida quedaran mitigats per l’existència d’un sistema europeu que pot donar certa seguretat a la viabilitat econòmica d’Espanya, per bé que amb uns costos socials inassumibles, tot i que no està clar que Europa es torni a dessagnar per aquesta “nova crisi dels ferrocarrils”.

Cal recordar, com evidencia el citat estudi A decade of debt (Reinhart and Rogoff) que els països d’economies avançades i emergents que han crescut més per càpita han estat els que menys deute tenien.

 

Un pensament a “El sobreendeutament d’Espanya, un clàssic”

  1. M’ha semblat un article extraordinari! Gràcies, Eugènia! I de passada, he conegut aquest bloc, hi he navegat una mica i l’he trobat molt interessant. El penso recomanar! Només hi trobo a faltar al peu dels articles un enllaç directe a les xarxes socials…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *