El primer miracle del Beat

Agustín García-Gasco, fallecido en el Vaticano, y Eduardo Zaplana

Per Ximo Puig

Davant la imponent esquela que el president de la Generalitat Valenciana li ha publicat en tota la premsa per tal de convocar els valencians en la pregària per la seua ànima, no puc sinò sumar-me a la pregària per l’antic arquebisbe.

Moltes de les víctimes de Agustín García-Gasco Vicente –capellans, bisbes, fidels, infidels– recorden amb certesa els ulls inquisitorials que no eren més que l’espill d’un home de poder per al que l’Esglèsia fou poc més que un escenari on desplegar la seua ambició.

La pujada al poder de la dreta valenciana l’any 1995 fou rebuda pel Cardenal finat com si fora diumenge de Rams. Ell –ells– havien posat el seu granet de sorra a traves de la xarxa de púlpits on afegien a tot el rosari de pecats mortals dels socialistas, el satànic catalanisme. Ell, vingut de Castella, garantiria la esència valenciana lluny de qualsevol perill de contaminació catalanesca.

Zaplana que, en paraules de Guardiola seria “el puto amo”, havia besat l’anell del representant en la província valentina del Sant Pare, tantes vegades com calia, al temps que li calentava l’orella d’eixos negocis en escoles i universitats. Un liberal, esdevingut catòlic de conveniència de la bragueta cap a dalt, era un aliat en l’obssessió compartida pel poder. Junts crearen la Universitat Católica i certificaren la barra lliure de corporacions eclesiàstiques en l’ensenyament obligatori amb concerts primats i un privilegi de relacions que alcançaren el climax en l’arribada al silló presidencial de “El curita” en paraules amicals de “El Bigotes” el seu “amiguito del alma”. Després vindria el Papa a València i ja sabeu el negoci que montaren els de l’ordre gürteliana.

Enmig, pasaren moltes coses. El Cardenal no perdia el temps. Poc a poc deixà en cendres el foc de l’esglèsia progressista, portà a la marginalitat als pàrrocs més compromesos, perseguí publicacions d’orientació católica i valencianista com ara Saó i montà la seua FAES per a la conquesta del poder en la Conferència Episcopal.

Mentrestant encara tenia temps per establir la intermediació com conseller matrimonial de la parella Zaplana-Barceló quan la filla de l’empresari li posà les maletes a la porta de casa, cansada de les aventures del Julio Iglesias de Benidorm.

La especial crueltat cardenalícia la va aplicar amb el bisbe auxiliar de València, Sanus, un alcoià proper al Vatica II que acabà humiliat pel pastor en cap de la diòcesi. La caritat per a la seua eminentíssima García-Gasco, només formava part dels seus discursos en les places públiques en eixa guerra contra la laicitat on tingué les seues millors vesprades de glòria. Ho recordava Juan Manuel de la Prada a l’ABC: “Aquellas palabras habían costado a García-Gasco una catarata de exabruptos rabiosos; pero los perros ladradores (y mordedores) no habían logrado arredrar a quien siempre se mostró poco contemporizador con los malditos respetos humanos, que tantas almas llevan al infierno”.

Mai hagués pogut descriure ningú millor l’ánima del personatge.

La casualitat o la successió de miracles del nou Beat Joan Pau II, ha fet que la seua mort haja vingut a coincidir amb la de l’anticrist Osama Bin Laden. I fou en plena efervescència del renovat nacional-catolicisme al País Valencià patrocinat ja per Paco Camps quan arrel dels atemptats de l’onze de març, l’arquebisbe va escenificar allò que més ha estimat: el poder i la seua representació.

El delegat del govern era l’inefable opusdià Cotino i convocà al Palau del Temple la manifestació contra ETA, la veritat tampoc importava. Enmig d’una gran tensió pel desconcert generalitzat i la manipulació del PP dels moments més trists, no hi havia manera de posar ordre per eixir del Palau i començar la manifestació. Cotino, que havia segut el director de la Policia de Mayor Oreja, havia decidit que presidira l’event Garcia-Gasco. Les espentes per agafar la pancarta creixien quan de sobte sorgí una veu mig aflautada:

–“Paso al Arzobispo! Paso al Arzobispo!”. I encara més fort: “Paso al Arzobispo!”.

Malgrat el galliner format, es feu un cert silenci. Només des de la multitut s’escoltà una veu:

–“A l’Arquebisbe, que li donen pel cul!”.


Amen.