El perquè de tot plegat sobre l’educació

Eugènia de Pagès
Catedràtica d’Història

12/4/2012 (17:00) Ja és tot un clàssic que un nou govern consideri que és del tot imprescindible, d’entrada, ficar mà al sistema educatiu, sobretot si pot introduir canvis substancials que es facin notar i demostrin que “això nosaltres sí que ho arreglarem”. El nou ministre ha assenyalat de manera diàfana les seves ganes d’ajustar-se a aquest patró i, ràpidament, va presentar un pla, certament estrambòtic, de modificació de l’últim curs de l’ESO i del primer de Batxillerat i de FP. Tan estrafolari i de difícil implantació que ja ha hagut de desar-lo al calaix. Podem entendre que davant de la pobra i desoladora situació de l’educació actual es busquin propostes de millora, però aquesta, al nostre parer, no es produirà, d’una manera clara i general, mentre no es faci un diagnòstic precís de les causes del deteriorament de l’aprenentatge escolar.

Les causes del deteriorament escolar
Quines són, doncs, les raons per les quals amb una escola amb molts més recursos de tot tipus que anys enrere els resultats són acadèmicament escarransits i les conductes de molts nens i joves tendeixen a la inestabilitat emocional, fins i tot a la grolleria en alguns casos, i en molts d’altres a la manca de voluntat i de caràcter? Hi ha excepcions, sortosament, però com diu la dita “una flor no fa estiu”. Les causes són de fons però perfectament redreçables. Això sí, amb temps i sabent exactament a on cal incidir. Bàsicament hi ha dos elements, la dispersió mental i la manca de límits, que es potencien mútuament i que a hores d’ara formen una combinació letal per a qualsevol aprenentatge. La societat comença a relacionar els dèficits educatius amb les mancances del país per enfrontar amb serenor i optimisme el futur.
Pel que fa a la dispersió mental, fruit del contacte amb les tecnologies amb efecte pantalla – des de la televisió fins al Iphone- aquesta ha propiciat un nou xip mental caracteritzat per la manca d’atenció i concentració, que ha anat creixent de manera exponencial a tots els nivells educatius, des del parvulari fins a la universitat. Però sense atenció i concentració no es pot aprendre res, ni tan sols a anar en bicicleta. És un prerequisit del tot imprescindible. Aquest tipus de ment  -zàping-Google- presenta, per altra banda, aspectes molt positius com és la capacitat de simultaneïtat i d’imaginar altres escenaris possibles en la participació política, en convivència ciutadana, etc. La dificultat, però, de mantenir una atenció sostinguda és un problema que també es dóna en altres països del nostre entorn però que es veu contrarestat, en la majoria de casos, per uns sistemes educatius força sòlids i experimentats, poc proclius a la nostra mega permissivitat.
Arribats aquest punt, la pregunta rellevant és per què la hiperpermissivitat està tan arrelada a casa nostra i a tot l’Estat espanyol ? Podem trobar les raons en la nostra història i en la nostra manera de fer, tan afeccionada a passar amb facilitat i poca reflexió d’un extrem a un altre.
A Europa sobretot, i a molts països del món durant el segle XX, va tenir lloc una autèntica pandèmia d’autoritarisme. Només cal recordar els noms sinistres d’alguns dictadors com Hitler, Stalin, Franco, Mussolini, monstruoses dictadures que van deixar un record esfereïdor i que van deslegitimar completament qualsevol mètode basat en l’autoritat. Fins i tot la barrera entre autoritat personal i autoritarisme es va difuminar. Per tant, la reacció antiautoritària que es va produir a Europa en la segona meitat del segle XX era fruit d’una gran lògica històrica. Era del tot necessària. No obstant, la oscil•lació cap el rebuig dels principis que sustentaven l’autoritat, va tendir progressivament a la legitimació social de l’extrem contrari: una hipermissivitat del tot descontrolada. I el resultat és el que tenim.
A Espanya “el caudillo” va trigar molt en morir-se i això va fer que l’escola, basada en un model autoritari barrejat amb unes grans dosis de patrioterisme i demonització de tot allò que no era considerat espanyol, seguint la tradició de la Inquisició i també de l’Estat liberal del segle XIX -que va traslladar l’absolutisme de la fe catòlica a l’absolutisme de l’estat centralitzat- es perllongués en el temps. No té res d’estrany que el postfranquisme ho llencés tot per la finestra. O gairebé tot. La desaparició del franquisme, més aviat aparent i transitòria, va desprestigiar i arrossegar en el món educatiu qualsevol idea basada en l’autoritat, ni que fos l’autoritat personal i professional, ja que s’associava a la repressió, i aquella idea fou substituïda per una altra de llibertat tremendament individualista i sense cap mena de límits.
A tall d’exemple, comentem tres supòsits que estan en la base del nostre sistema educatiu: la simetria mestre-alumne, l’equitat i diversitat i els drets i deures.

Simetria mestre-alumne
El sistema democràtic ha convertit el concepte d’igualtat en la seva pedra de toc, en un tema indiscutible, sense matisos, en definitiva en un dogma. Per tant tot allò que per naturalesa implica una asimetria, com la relació entre mestre i alumnes o entre pares i fills, és considerat sospitós i en definitiva ha de ser rebutjat. Un exemple clar per qualsevol persona no directament vinculada a l’àmbit docent: en una classe d’ESO la professora diu a una alumna que caldria que millorés la seva lletra, ja que resulta gairebé inintel•ligible i dificulta molt la tasca de correcció. Resposta de l’alumna: “Que em fico jo amb la teva lletra?”! És del tot evident que aquesta noia té ben interioritzat que la seva relació amb la professora és de total simetria. Sura en l’ambient i molt probablement ho ha aprés del pares amb els que tindrà la mateixa relació. Aquesta concepció tan estrambòtica i allunyada de la realitat ens dóna una pista clara a on cal buscar la font dels problemes de l’educació tant pel que fa a les famílies com a les escoles.
L’equitat i la diversitat
L’equitat i la diversitat són dues pedres de toc en què es sustenta, si més no de paraula, el sistema educatiu actual. Parlem, primer, de l’equitat: d’entrada es confon amb la uniformitat. El que s’hagi anivellat tots els alumnes per baix se’n diu equitat intel•lectual. Es considera una virtut educativa i, en canvi, la heterogeneïtat com una enemiga de la igualtat d’oportunitats. És a dir, es menysté el dret dels més capacitats, sigui quin sigui el seu estatus econòmic, a desenvolupar totes les seves capacitats intel•lectuals i humanes. Aquesta equitat mal entesa porta a sentir-se orgullós d’un sistema educatiu amb un índex de fracàs escolar que fa enrogir de vergonya. Però això, encara que és força greu, no és el pitjor: el més pervers i preocupant és la quantitat enorme d’alumnes que se’ls ha aprovat amb uns coneixements del tot escarransits i insuficients. És a dir, dels teòricament aprovats molts no tenen una mínima base sòlida per a encarar-se a qualsevol estudi universitari ni tan sols inserir-se en el mercat laboral amb una mica de cara i ulls. Ho sostenim perquè ho hem viscut de primera mà.
I això, com ha estat possible? Com ho han permès els professors? Doncs perquè han estat i s’han sentit assetjats tant per molts pares, ja que sembla que alguns només vulguin que els seus fills passin de curs encara que sigui amb uns coneixements ben minsos, com per una administració poruga, espantada, còmplice, que no ha volgut maldecaps i que ha tractat els pares com a clients, no com a ciutadans.
Parlem ara de la diversitat. És del tot sorprenent la insistència sobre l’atenció a la diversitat a les aules en un Estat incapaç de reconèixer les seves pròpies i naturals diversitats, lingüístiques, culturals i de tradició política. Un Estat que no creu en la riquesa de la seva diversitat i en el dret dels pobles a ser i a desenvolupar-se, insisteix sorprenentment a l’escola en la diversitat de cada nen que, traduït, vol dir que l’escola li faci un currículum a mida.
Fem servir un símil que ajudi a explicar la nostra perplexitat: comparem el paper de la dona i els de les diverses llengües i cultures a l’Estat espanyol en els últims trenta anys. En el franquisme el paper de la dona era clar :“el fin esencial de la mujer es servir de complemento al hombre, formando con él, individual o colectivamente, una perfecta unidad social” (lema de la “Sección Femenina de la Falange y de las Jons”). En el postfranquisme, en canvi, va passar a ser una ciutadana de ple dret amb tota naturalitat. Igual a tots els efectes legals, però evidentment diversa. Al contrari, desprès de trenta anys de la mort del dictador, la diversitat lingüística, cultural, continua sent considerada una amenaça perillosa, temible. Altrament dit, qualsevol diversitat, sexual, religiosa, d’aparença física està “emparada” pel llenguatge “políticament correcte” a excepció d’aquesta diversitat cultural i lingüística ben i ben real.

Els drets i els deures
Quan s’afirma que avui dia predominen els drets sobre els deures, és una evidència que també té una base històrica. Per exemple, en la societat romana els pares tenien drets plens sobre els seus fills –fins i tot el de la vida– però els fills no en tenien cap, només deures. Ara aquell model s’ha invertit, -els pares només són subjectes de deures- fins el punt que veiem amb estupefacció com un nombre creixent de pares ha d’acudir a la justícia perquè son maltractats i fins i tot agredits pels seus fills. Tan poc desitjable era el model romà, en aquest aspecte, com l’actual. En algun moment de la segona meitat del segle XX, la combinació de drets humans amb la del deure individual, amb la cura d’un mateix, i amb l’esforç personal es va anar diluint. S’iniciava, així, “la cultura dels drets” sense cap mena de contrapartida. Fins i tot, ara, la paraula “deures” no s’ha deslliurat del tot de certa connotació antipàtica, sona a “deures escolars”, a obligacions feixugues i imposades. Això és força lògic tenint en compte que “el desig” –com ja fa anys va constatar Lipovestki – és el motor ideològic de la societat occidental. Per tant, “deures” ens remet a repressió del desig, a alguna cosa intolerable. Sovint en parlar d’aquest tema, de seguida surt allò que “els drets comporten deures”, però en realitat és una figura retòrica, que no s’associa, a la pràctica, a la maduresa, a la responsabilitat, a una convivència harmònica. La traducció que n’han fet molts pares i mestres és que els nens no tenen més que drets. Els deures són tots per als adults. Però els nens esdevindran adults i, aleshores, com i quan aprendran que tot dret comporta un deure?

Sense revisar la hiperpermissivitat és difícil redreçar el sistema educatiu
Hem escapat d’una societat autoritària, disciplinària i coercitiva per anar a parar a un egoisme rabiós, a ser esclaus dels objectes, i estar sotmesos només als nostres desitjos més immediats. El resultat és força decebedor. No es tracta de tornar enrere, sinó de veure com podem restablir de cara a les noves generacions un nou equilibri, just, que assossegui i que doni eines potents per mantenir l’estabilitat en un context cada cop més desestructurat. Per altra banda, sembla cada vegada més clar que la generalització de mètodes d’ensenyament basats en la mega-permissivitat acaben perjudicant als alumnes amb menys possibilitats econòmiques, ja que, normalment, no disposen de recursos per a compensar-ho.
A més, a Espanya ,i també a casa nostra, les veus que reclamen un retorn a l’autoritat, sense cap mena de matís, i a la disciplina acostumen a venir dels sectors i partits més retrògrads. Això genera rebuig i neguit i contamina ideològicament qualsevol debat seriós. És ben natural. Però és precís entendre que la llei de pèndol actua inexorablement, i cal, doncs, rectificar abans que el discurs de la sensatesa sigui apropiat per persones i grups amb interessos foscos.
Finalment quan s’han destapat els pressupostos del govern central, amagats sense cap mena de vergonya per raons estrictament electorals, han quedat clares les prioritats: primer Interior, és a dir la policia, Defensa, la Casa Reial i després les retallades a Educació, Investigació…. I la pel•lícula de terror no s’ha acabat, pel que sembla. Tota la culpa és de les autonomies, és clar, com no se’ns havia acudit!

 

 

 

2 pensaments a “El perquè de tot plegat sobre l’educació”

  1. Eugènia has fet una síntesi perfecta de l’estat de la questió, només hi veig un problema: la incapacitat de amplis sectors de la nostra societat de fer l’analisi seré de les mancances i errors, i a més voluntat de superar-les.
    Josep M.

  2. L’he trobat un article encertat. No m’extranya perquè conec l’Eugènia i sé quina mena de persona és. Sap molt bé on té la mà dreta i conèix el tema perfectament.

Els comentaris estan tancats.