El món agrari: tècnics agrícoles i pagesos

Defensa-Vegetal-Llobregat-Plantes-Inicialment_ARAIMA20120229_0012_20
Els tècnics agraris ajuden els pagesos a millorar els seus propis recursos

Antoni Seguí Parpal
Ingeniero Agrónomo

El protagonista de El amante bilingüe  de Juan Marsé diu; “Vivo en un sueño que se cae a pedazos”, i ara, tot recordant l’època de la transició, arran de la mort d’Adolfo Suárez, vénen a la memòria aquells primers temps de la restauració de la Generalitat.

En l’àmbit de la meva professió (enginyer agrònom) i ofici (tècnic d’extensió agrària), passats els anys (el 1974 vaig opositar, i aprovar, al Servei d’Extensió Agrària de l’Estat, any de la flebitis de Franco), constato que, per a mi, de l’abril de 1974 fins a 1979, van ser els anys més apassionants de la meva carrera professional, tot i reconèixer que la joventut és un grau que esbiaixa la realitat i la història. Els meus directes superiors en l’administració pública, no tenien rang ni estatus, eren com jo mateix i cobraven un 10% més del meu sou. Parlàvem de la feina i de com arribar al pagès, tractant-lo de tu però amb respecte. La feina d’extensió agrària consistia, bàsicament, en ajudar el pagès a millorar els seus propis recursos. El tècnic d’extensió no li donava peixos al pagès (ajuts, subvencions), no l’ensenyava a pescar (capacitació, formació, educació, etc.), en canvi, l’acompanyava a pescar i aprenia d’ell. S’establia entre el pagès i el tècnic la sinergia d’interessos. Jo aprenia per ensenyar i ell aprenia a prendre decisions. El tècnic no era, en cap de les maneres, el director del canvi, era únicament el tutor, el pal on un s’hi agafa en cas de necessitat. L’interès del tècnic era provocar en el pagès i en la seva comunitat la detecció de problemes, oferir-li, a la vegada, un conjunt de solucions i esperar que aquell decidís. Sempre, però, sabent que el pagès fa cas d’un altre pagès, no del tècnic. S’havia d’establir, per tant, un conjunt d’engranatges socials i tècnics en el si del món rural. Els programes de feina seguien des de la detecció del problema a la seva solució. De baix a dalt.

Un dels fundadors o ànimes d’aquesta penya La Lamentable que escriu Cordialmente, en una de les converses que tenim, amb el got de vi, blanc si és el migdia, negre si és el fosquet, arran de moltes de les noves professions del moment, em va dir que per a ell hi havia professions que no dignificaven la persona. Aquesta de la que parlo, la del tècnic d’extensió agrària, era d’aquelles que dignificava al portador i al receptor. Un company, en aquells anys de predicament a peu del tros, va apropar-se a un pagès i li va preguntar si l’anava bé de que l’expliqués algun tema, dels molts que afectaven el funcionament de la granja o de l’explotació, i aquell li digué: endavant, el teu ofici és el meu divertiment . Aquí tenim, per tant, l’essència d’aquella professió que anomenaven extensió agrària.

Quan vaig donar classes a l’Escola d’Agrònoms a Lleida sempre introduïa un tema sobre el que era la feina d’extensió agrària, de com s’havien d’apropar els tècnics al pagès. Però sempre queia en fer esment del perquè al nostre país ja no hi havia aquesta professió. Alguns alumnes pensaven, i em deien, que això era nostàlgia, i jo els deia que en tot cas seria malenconia, i que l’ensenyament que havien d’agafar era que el tècnic, en la seva relació amb el pagès, havia de ser independent. Que si creia en alguna cosa l’havia de fer entendre, havia de ser, per tant, parcial, però sempre independent. I que inclòs en la feina de venedor no havia de perdre la dignitat, ja que saber vendre no és saber enredar. La inèrcia d’extensió agrària, a partir de 1979, ja en l’àmbit de la Generalitat, va arribar fins el 1984. Després va ser desmantellada de fet, i els que aleshores teníem entre 30 i 40 anys, vam passar a ser vells rockqueros d’extensió uns, i altres van trobar acomodo a la piràmide pública. El meu immediat superior va passar a doblar el meu sou (per ser exactes el va multiplicar per 1,75). La llibertat assembleària de decidir quin tipus d’assessorament al pagès i com s’havia de fer, es va substituir per la incultura dels ajuts i les subvencions. Un conseller, en ple esplendor de les subvencions via UE (CEE abans), va dir que “el més important és que arribin diners i que jo els pugui donar”. Vist des de la distància, res del que va passar va ser estrany. Estrany va ser que en la transició, els tècnics tinguéssim més llibertat que després. El cas és que una professió que dignificava va desaparèixer “per excessivament cara”. Fou la primera víctima de les retallades per racionalitzar les despeses públiques. Abans de les externalitzacions de serveis, i molt abans de la subhasta actual de la pública.

Evidentment, vivíamos en un sueño que se nos cayó a pedazos. Tanmateix, el protagonista de  Canadá (Richard Ford), diu que “tota creença sobre el que el món se sustenta pot estar i pot no estar a punt de saltar pels aires, i saber això, però, no m’ha fet escèptic”. Continuo pensant en la necessitat d’extensió agrària.

 

 

4 pensaments a “El món agrari: tècnics agrícoles i pagesos”

  1. És veritat que molts pagesos de la nostra època,quan et troben pel carrer et diuen que se’n recorden bastant de les nostres activitats. de les xerrades, dels viatges de formació,de les visites a finques i oficines,dels grups SEGE amb les seves discussions.
    Però també es veritat que quant la conselleria es va carregar Extensió Agrària,perquè tenia massa protagonisme al camp, no hi va haver-hi ni un pagès,ni cap sindicat agrari que protestes contra aquesta mesura.Si més no, a aquests els interessava prestar ells els serveis cobrant al agricultor o ramader.I així han anat les coses. En lloc de modernitzar-lo suprimir-lo i aprofitar la infraestructura del personal per a tasques administratives de la PAC o altres.

  2. Que Extensió Agrària és útil a l’agricultor-empresari agrari ho demostra el fet de que els països avançats de la UE, de Nord-Amèrica, el Japó i altres segueixen potenciant aquest servei i als seus agents, conseillers, vulgarisateurs o advisers.
    Coincideixo amb Jaume Gelabert quan parla de gelosia de professionals o polítics que no volien competències qualificades.
    Es va dir que el SEA estava antiquat. Naturalment que es tenia que adaptar als canvis accelerats, però no se li va donar cap oportunitat.
    Per tot arreu se’l va qualificar de “residu del franquisme” i als agents de “gestors de polítiques franquistes”. Quanta miopia quan justament era un Servei que en temes polítics mai hi havia entrat i fins i tot se’l “renyava” per anar per lliure.
    Els nous polítics van veure que disposaven de tècnics preparats a nivell del terreny per engegar una administració burocràtica, malgrat que això comportés abandonar l’actitud “d’anar a pescar junts” que esmenta Antoni Seguí.
    Finalment, la gelosia va aparèixer en un molt alt càrrec que va comentar que “el pagès ha de conèixer la Conselleria i no al SEA ni als agents”.
    Sols la desaparició dels dinosaures fa 50 milions d’any és comparable a la del SEA per la seva rapidesa i magnitud.
    Ara s’ha inventat un sistema d’assessorament externalitzat amb nombroses entitats; sols cal preguntar als agricultors que n’opinen.
    La nova PAC proposa un sistema assessor que separi el consells tècnics i econòmic dels controls i inspeccions, cercant una necessària competitivitat de l’agricultura. Serà una última oportunitat? Ho entendran els responsables?

  3. La extensión agraria se inicia ante la necesidad de hacer llegar a los pequeños campesinos, los avances en el sector agropecuario que iniciaron los grandes terratenientes entre los siglos XVIII y XIX (Ilustración).

    La dificultad de llegar a todos los campesinos, diseminados por todo el territorio, propició que los estamentos gubernamentales se hicieran cargo del servicio y sistema, que no tenía ningún coste económico para el sector agropecuario.

    El éxito y respeto conseguido por los extensionistas, pero sobretodo su independencia de poderes de todo tipo, los colocó en el punto de mira … y entre todos la mataron, y ella sola se murió. Desde entonces el campo se ha llenado de sombreros, gorras y chalecos.

    En la actualidad la “extensión agraria” se enfrenta a la profesionalización del extensionista, que debe cobrar por sus servicios y a la disponibilidad del sector agropecuario para pagar por ellos, en un momento en que es necesario adaptar los procesos productivos agropecuarios a las condiciones medioambientales. En la medida en que los clientes estén dispuestos a pagar por estos servicios, evidenciará el valor del trabajo prestados por los asesores.

    Tengo un compañero que estuvo por Argentina. Una vez me comentó que en la Universidad de Agrónomos del lugar, impartían una asignatura de “sociología y extensión agraria”.

  4. Intentar esbrinar quina o quines varen ser les raons que motivaren que els governs de les Comunitats Autònomes anessin, a corra cuita, a eliminar el Servei d’Extensió Agrària, en una, com a mínim estranya, coincidència, és entrar en un món de presumpcions, però el que sí és cert és que la raó o raons eren d’un pes suficient per inquietar a la classe política que va muntar la partitocràcia espanyola en substitució de l’autocràcia del general Franco.
    Fent un poc d’història, i amb la malenconia a la què fa referència en Toni Seguí, record un fet simptomàtic que per jo és la “clau” del per què. Era la primavera de l’any 1969, quan el ministre d’agricultura, Adolfo Diaz Ambrona, va venir a Tarragona amb motiu de la inauguració den Centre Regional d’Extensió Agrària a Reus, amb àmbit territorial de Catalunya i Balears, i del què jo en era el responsable, quan en una reunió massiva prèvia a la “Cámara Oficial Sindical Agraria” de Tarragona, el seu president, Pedro Gil Moreno de Mora, un home independent de tota dependència política, i també econòmica, fa fer un discurs expositiu dels problemes agraris de la província i es va esplaià en elogis a la tasca del Servei d’Extensió Agrària, remarcant: ”los agentes d’Extensió Agrària són los amigos de la gente del campo”. Acabada la reunió, el ministre es va apropar a mi, acompanyat pel director general de capacitació i extensió agrària, i em va felicitar per la feina que feia tot el personal d’extensió agrària, moment en què en Pedro Gil Moreno va dir, més o menys textualment: “si hubiera elecciones en el campo, los agentes de extensión agrària se llevarían todos los votos”. Aquí és la clau del per què, a criteri meu. On anava el ministre, i jo en sóc testimoni de l’any 1963 al 1970, només rebia satisfacció quan li parlaven d’extensió agrària.
    Els partits polítics i els sindicats no podien permetre que un grup de gent preparada, independent de tota ideologia política com a grup i a qui no se’ls podia dominar amb prebendes, tingués tanta ascendència en el món rural. La solució era clara: integrar-los dintre de l’estructura burocràtica de l’administració autonòmica; “muerto el perro se acabo la rabia”.
    Jaume Gelabert Orench.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *