El frenesí del ‘selfie’

Anant pel món (1)
Elvira Altès
Periodista 

És gairebé un tòpic dir que la tecnologia digital ha democratitzat la fotografia. L’asseveració es queda curta: en realitat, l’ha banalitzada. Ara ja no es tracta de endur-se l’ànima de qui es retrata, ara l’ànima ha desaparegut perquè retratar ve a ser una mena d’onanisme, un homenatge al jo sense parangó a la història.

Assistents a un míting de Hillary Clinton a Orlando, aprofiten pe autofografiar-se amb la candidata
Assistents a un míting de Hillary Clinton a Orlando, aprofiten pe fer-se un autoretrat amb la candidata

L’autoretrat ha estat sempre una mena de gènere pictòric i també fotogràfic on l’artista es plasmava a la tela o al clixé, com una forma de despullar-se, de comprendre, de fer-se càrrec del seu esperit. També s’ha utilitzat com a provocació, com a testimoni del pas del temps, com a exercici narratiu…, de ben segur que han estat molts els motius que han impulsat a practicar l’autoretrat en l’art. Però té alguna cosa a veure amb l’art la proliferació de selfies que la gent perpetra constantment? Es vol més futilitat que jugar-se la vida (i perdre-la) per fer-se una foto a la vora d’un penya segat? I aquest somriures postissos, beneïts, còmplices, a qui van dedicats?

selfie-taj-mahal
Jove fent-se un ‘selfie’ davant del Taj Mahal

La fotografia s’ha convertit en una activitat narcisista delirant, on tan se val retratar el Taj Mahal com la Gioconda, el que és important és qui hi ha davant, el que compta és poder afirmar: jo hi vaig ser. Aquesta fe de presència no és com la dels cronistes de l’antiguitat, o la del periodisme, en aquests casos el que es pretén és revestir de versemblança la narració d’un fet amb l’excusa que s’ha seguit des de la primera fila. No, aquests individus que aixequen el seu pal amb el mòbil, o enfoquen la seva càmera cap al grup, utilitzen el lloc, sigui un quadre, una font, un edifici o un paisatge, com una mena de decorat, la funció del qual és ressaltar el valor de qui ha estat capaç de plantar-se-li al davant, com si això fos un mèrit! Ho seria si per aconseguir-ho, calgués saber de què es tracta, esbrinar què significa, i en quina mesura allò que hi ha al darrera és una fita per la humanitat.

selfies-43330_561x316

En realitat, ens hem convertit tots en creients, allò que diuen les guies o els fulletons de viatge va a missa, allò fotolia_71599492_subscription_xl-690x460que ha estat consagrat com “el què s’ha de veure” en cada lloc i en cada país són els fetitxes que cal caçar. Per tant, l’única cosa a destacar és la presència de qui s’ha posat davant, és a dir, de qui ha comprat un passatge, s’ha apuntat a una excursió, o ha adquirit un forfait de viatge. No cal dir que visitar els llocs senyalats com a turístics és prendre el risc de viure una experiència abassegadora de l’estupidesa humana. Per què ens deu semblar tan interessant el nostre rostre davant d’una catedral? Només per poder-ho explicar? Presumir justifica aquesta frenètica activitat de anar fent-se fotos a tort i a dret?

Vivim una època exhibicionista, on tot s’ha de mostrar als aparadors digitals, qui sap si per consolar-nos de la nostra insignificança, o per disfressar la petitesa humana que passa per la vida en un temps i un espai del tot reduïts. Em temo que per més selfies que ens fem no podrem evitar que la nostra imatge esclati un moment en l’univers i després, inexorablement, s’apagui.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *