El crack

e-Mail des del País Valencià
Ximo Puig

Quan fa dues setmanes Rajoy va descobrir la desviació de dos punts en el dèficit i tots -increïblement sorpresos- van mirar cap a les comunitats autònomes, massa ulls fins aleshores miops van fixar-se en el tsunami valencià. La transfusió d’urgència del govern central no era més que un mini-rescat per salvar un malalt dessagnant.

Una setmana més tard el deute valencià era declarat fem però el pitjor és l’olor intens, penetrant, infame que envaeix tot.

Hi ha un edifici de despatxos a l’avinguda Aragó que com tants d’altres havia crescut com l’escuma una matinada de marejol i aquests dies està buidant-se com si comencés una nova odissea. Baixen les caixes els darrers empleats que encara no han estat acomiadats per aquells que un dia posaven alcaldes amb canvis de ratlles en els plànols del tresor.

Ara la desfeta baixa pels ascensors cap a alguna nau perduda en un polígon industrial de les afores on s’apilaran les deixalles d’un extravagant episodi de cobdícia en un món on tot era possible. Els bancals de tarongers que foren la imatge d’un país pròsper al segle XX, havien esdevingut un negoci que poc tenia a vore amb l’esforçat treball del passat en el casino del diner fàcil.

Fa anys que totes les llums roges d’alarma havien saltat. Boticaris, advocats d’ofici, manescals, universitats, empreses constructores, proveïdors sanitaris… una llista inacabable de sofridors de la morositat massiva de la Generalitat Valenciana que ha superat tots els estadis fins arribar a la desesperació.

El relat d’aquesta història comença amb el guionista Zaplana animat pel marc global propiciat per Rato en el seu afany liberalitzador del sòl. L’autor del miracle espanyol fora bo que algun dia donara comptes d’aquella política de privatitzacions massives i de desregulació sense la que no es pot entendre la derivada espanyola de la crisi.

Ací, però, el model Zaplana estava basat en el manà immobiliari i allò que anomenà posar València al mapa amb un mix de grans projectes i grans events. La dosi d’autoestima valenciana -minvada des del 92 per les Olimpíades a Barcelona, la Expo a Sevilla i la capital cultural de Madrid-, fou estimulada a través de la creació d’artefactes tan poc cavilats com ara Terra Mítica, la faraònica Ciutat de les Arts, la Ciutat de la Llum d’Alacant o l’aeroport de Castelló, entre moltes altres iniciatives sense suport d’ anàlisis econòmics, amb sobre costos intolerables i sovint esquitxats per la corrupció.

Els dies de vi i roses, Aznar o Rajoy i, fins i tot, una part substancial de l’opinió pública catalana parlaven amb admiració de la Comunitat de moda que se situava com alternativa perifèrica. Ja sabem com acabà l’eix de la prosperitat amb el govern de Matas perquè en el rerefons l’únic eix transversal fou la corrupció.

El cartipàs del pitjor càncer de la democràcia ha fet metàstasi al País Valencià. El rosari de casos com ara Fabra estafant la hisenda pública a Castelló, el fem a Alacant o València – Brugal, Emarsa- Camps i El Bigotes en un sarcàstic episodi del sainet més coent, ha configurat l’estètica d’un país que se’n va cap al infern.

Anit a la vora del foc purificador de Sant Antoni de Forcall, el president Alberto Fabra cavil·lava si aquella magnífica foguera que homenatjava el solstici d’hivern, podria depurar tots els pecats de setze anys de despropòsits.

Algú li ha dit que el millor que podria fer era copiar els promotors de l’avinguda Aragó: tancar la paraeta.

Així estem.